Aquella nit es posava fi a més de dues dècades de governs indecents, antivalencians i anticiutadans acabaven gràcies a unes urnes inundades de vots plens d’indignació i de vergonya, però també d’il·lusió i d’esperança radicals per un futur molt diferent del qual que fins ara havíem patit.
El 24 de maig els valencians votarem majoritàriament per un canvi en bona part en clau valencianista i progressista, amb els matisos lògics que caracteritzen una societat que ha esdevingut més plural i transversal.
L’abast del canvi que demanaven els ciutadans es podia llegir clarament en les, per a alguns, sorprenents dades i percentatges obtinguts de les urnes. Aquell País Valencià típicament i tòpicament PPero propiciava una de les patacades més espectaculars del PP a tot l’Estat espanyol. Els partits que es postulaven a l’esquerra del PSOE (Compromís + Podem + EUPV), els mateixos que en determinats cercles polítics i mediàtics de la ‘brunete’ espanyola coneixen com “l’esquerra radical”, aconseguia un dels percentatges de vot més alts de tot l’estat (quasi un 34%), molt per sobre del que va obtenir el mateix Partit Popular valencià.
Però amb això no s’acabava tot. Perquè al seu torn la ciutat de València, al Cap i Casal del País, tradicionalment vist com el cau del blaverisme i del búnquer barraketa, lloc on la Batalla de València de la Transició va lliurar els seus principals i més virulents combats, esdevenia novament orgullosa la veritable capital del País com un poderós bastió del valencianisme progressista, en què els vots d’aqueixa “esquerra radical” sobrepassaven el 37% i fregaven els que havia obtingut l’etern bipartit espanyol, el PPsoE.
Arran d’aquestes dades és clar que l’abast del canvi requerit pels ciutadans valencians no podia ser mai cosmètic, sinó realment radical i qualitatiu i quantitativament majúscul.
Front al PP, el PSPV, Compromís, Podem i EUPV eren els actors polítics que s’havien postulat per a dur-lo a terme. La fragmentació del vot que va existir en aquestes eleccions ha estat un clar indicador que la ciutadania avorreix les majories absolutes i els Decrets llei, i que el que vol es comptar amb un govern de progrés que mostre molta capacitat de diàleg, acord i enteniment, que siga mestís i transversal, però sense que això supose renunciar ni un mil·límetre a les polítiques necessàries per a traure del pou el País i portar-lo a on li correspon, a ser un dels territoris més pròspers i avançats de l’Europa mediterrània.
A tots aquests partits polítics els hem vist durant anys junts al carrer, a les innombrables manifestacions contra la corrupció, a favor de la llengua, per la sanitat pública, per la millora del finançament, per un nou model econòmic, per l’educació publica en valencià, contra el tancament de la RTVV. Els hem vist junts en nombrosos fòrums i debats celebrats en universitats i institucions cíviques, colze a colze parlant, dialogant i mostrant notables coincidències sobre la RTVV, sobre el model d’educació públic i en valencià, sobre la sanitat publica… A Ximo Puig, a Mònica Oltra, a Ignacio Blanco i també últimament a Antonio Montiel.
Ha passat una setmana des d’aquella nit electoral. I des d’aleshores els ciutadans que hem apostat decididament per aquest canvi hem estat observant preocupadament com tota aquella aparent complicitat mostrada als carrers i als fòrums cívics i universitaris ha esdevingut un diàleg de sords, un llançar-se uns a altres missatges tancats en ampolles a través dels diaris i de les tertúlies televisives. En tots aquests dies han estat incapaços d’ajuntar-se i parlar-ne cara a cara, de posar-se a raonar sobre tot allò que havien reivindicat tot plegats en aquelles manifestacions i debats.
Tots ells han de tenir clar que els valencians els hem exigit un canvi radical de polítiques, però també de les maneres de fer política.
Els nostres vots no han de emparar més episodis vergonyosos de la vella política de canvi de cromos, del repartiment pirata del botí en forma de poltrones, de regidories i de conselleries.
Els tòpics diuen dels valencians que, al contrari dels catalans, cadascun volem fer el nostre País, que ens agrada fer la guerra pel nostre compte, que tenim un baix esperit de col·lectivitat i molt d’individualitat. Les urnes han contradit el tòpic. Ara que per fi hem fet fora la màfia governant, a la tropa de delinqüents de coll blanc que han saquejat els diners de les nostres institucions durant tants anys, volem i exigim de tots ells molt de seny i decisió als qui tots plegats volem que tornen a ficar al País Valencià en els mapes, però aquesta vegada en els dels territoris més avançats culturalment i socialment, en un referent europeu de prosperitat, transparència, riquesa, solidaritat i bon govern.
Però també els ciutadans hem de ser conscients que tot això només dependrà de nosaltres. D’una ciutadania responsable i mobilitzada que ha de esdevenir crítica, exigent i participativa, que no pot baixar els braços i deixar que només els polítics s’ocupen de fer la política.
Una ciutadania, al remat, que ha d’exigir amb fermesa bastir i formar part activa d’un nou País Valencià.
