Per l’edat, a la meua classe coincidiria amb altres xiquets que venien de famílies esquerranes, la meua era més aviat moderada i liberal. Ràpidament formàrem colla, teníem ganes de jugar i descobrir el món, érem sis o set, poca cosa, però, per unes i altres raons, férem pinya. La nostra estada a l’escola tenia moments d’alegria, i també, d’avorriment; al matí, a primera hora, la missa, oracions a qualsevol moment, i per acabar, rosari, tanmateix, algun que altre càstig, en ocasions amb una vara d’olivera.
Des dels primers dies vaig fer amistat amb ‘el Pele’, Ramón Pelegero, conegut a Xàtiva com ‘el pequeño rapsoda’, nom que li venia de recitar versos a les presentacions falleres, anys després seria el Raimon. Doncs, com a conseqüència d’una primera moguda acabaríem nosaltres dos rebent un càstig exemplar, tot un dia agenollats escrivint Corazón de Maria. Se’ns acusà d’haver instigat la gent a traduir eixes inicials, que eren les que figuraven a les solapes de l’uniforme, com ‘cochino-marrano’ o altres termes més grollers. El fet se situava entre la broma i la protesta.
Altra sonada mostra d’eixa revolta es manifestà en plena missa major; hi ha una expressió llatina que llança el capellà a la qual la gent respon “ora pro nobis”, en fer-ho varies vegades seguides se sol crear un mimetisme i la gent respon mecànicament, doncs bé, va sortir un nou invent, ens vam asseure en la part final de l’església, i en compte de “ora pro nobis”, introduírem “favetes en oli”, proveu si voleu, veureu que sonen quasi igual. El resultat fou divertit i desconcertant per als capellans, tota la gent se sumà a “favetes en oli”, el ridícul dels religiosos fou total, una ‘gran escàndol’, esta vegada no ens van pillar.
Cal dir que a l’institut, ja en batxillerat, encara tinguérem misses i rosaris, ja amb cura i trellat tindríem de nou que revoltar-nos contra la presència de la religió; com en anteriors ocasions sofrirem alguna mena de sanció, era el nostre destí…que hi farem.
Aquests records em venen ara, quan hem superat una fase negra de la nostra història i observem com hi ha intents de recuperar la religió, en tant que pràctica, i fins i tot, com a assignatura. Segurament el termes no són iguals, però, després de tants esforços resulta un tant decebedor allò de “la catòlica España”, serà del Sr.Wert!, igual caldrà inventar coses com aquella de “favetes en oli”.
