És un negoci que no hauríem d’ajudar a sostindre encara que complís totes les normatives existents, que no són més que una estratagema hipócrita per a legalitzar danys ben coneguts. Els organismes competents saben que les emissions dièsel són carcinògenes, no cancerígenes, és a dir, tenen la certesa que provoquen càncer. Les que emeten els cotxes trucats del grup Volkswagen i les que emet qualsevol altra marca. Fet i fet, els mateixos que haurien de castigar-los tractaran d’exonerar-los. I el més trist és que la millor basa que tenen a favor seu es la nostra resignada complicitat. El que fa més vergonya, el que més desencoratja, és que seguim xafant l’accelerador i escopint-nos verí sense remordiments dignes de consideració. La vertadera dimensió de l’escàndol és aquesta metàstasi insidiosa i silent de corrupció moral.
Estem atrapats, uns pel suposat plaer que ens proporciona la possessió d’un cotxe, que té no poc de psicòtic —sí, ens agrada conduir, en som addictes, la pregunta de l’anunci és retòrica, una conya, i si a algú no li agrada ho té ben fotut, perquè ja s’encarreguen de fer del cotxe una andròmina imprescindible— i altres, a més, perquè el nostre cosí té un taller de reparacions, perquè tenim quatre duros en un fons d’inversió referenciat a l’IBEX, perquè la nostra filla és comptable en un concessionari o perquè ens han fet un contracte de sis mesos en una gasolinera. Quasi el 10% de la població activa espanyola treballa en el sector de l’automoció, siga en una cadena de muntatge o siga fabricant pneumàtics, bateries, embellidors de plàstic o l’estoreta de boles que usen els taxistes. Sense comptar els qui fabriquen els rosaris que van penjats del retrovisor.
Volkswagen vés a saber, però la indústria de l’automòbil, en general, pot estar tranquil·la. Si hem de fer cas als diaris, tota la nostra preocupació se centra en la possible desacceleració d’Alemanya i les conseqüències que pot tindre l’assumpte per a l’economia nacional. I en si la reparació l’haurem de pagar de la nostra butxaca o en si podrem passar la ITV. Sabem que el nostre cotxe (Volkswagen o no) és una màquina que mata de moltes maneres, però no per això l’anem a deixar demà al garatge. Ni pensar-hi. Segons sembla, preferim morir asfixiats abans que la SEAT s’arruïne i haver d’anar a peu a comprar pa. O a no tindre amb què comprar-ne, que això és el que ens volen fer creure que passarà si al món s’hi deixa de fer cotxes.
Una persona, un cotxe. O dos. I canviar-lo cada tres o quatre anys. Aquesta és la consigna. Ja saben: «There is no alternative». I no ens atrevim ni a imaginar-ne altra. Ens han espentat, literalment, a abraçar el model econòmic furiosament liberal que està darrere d’aquesta delinqüència sistèmica, la tebiesa de la nostra indignació i la lleugeresa de la nostra indignitat. Aquest és el cotxe en què anem, el cotxe del poble. Així que a xuclar micropartícules PM2,5 i, si volen, comencen a dir 33.
