L’estudi de recerca de Sereny tracta de contribuir a l’examen de consciència per al procés de restauració de la vertadera independència psicològica i política, així com la responsabilitat ètica i cívica que sempre és inexcusable, a pesar de qualsevol circumstància. És una visita a la ferida alemanya -que encara continua oberta- i les conseqüències del nazisme, des de llavors fins ara. Ens parla Sereny del seu treball als camps per desplaçats i centres especials, dels infants traumatitzats per la guerra, dels xiquets robats als països de l’entorn d’Alemanya (Polònia, Ucraïna…) que foren germanitzats a la força i, després, alguns retornats als seus pares després de la fi de la guerra. Com l’Estat espanyol, amb lleis com les de Wert, ens vol descatalanitzar i espanyolitzar i castellanitzar a la força, brutalment, en considerar que els valencians, balears i catalans no tenim dret a tenir drets. Apliquen això dels “espanyols primer”, tan propi dels nazis. Com denuncia el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera, que adverteix que la política lingüística de l’Estat espanyol és supremacista i racista, al País Valencià la política lingüística ha portat a imposar un sistema educatiu basat en el “apartheid”, un segregacionisme inacceptable, que, a Catalunya, molt més intel·ligentment, no es va acceptar de cap de les maneres; però, al País Valencià la LUEV va consentir que el valencià fos ubicat de manera sectària, al gueto, acceptant un “apartheid” i un segregacionisme que ens du a l’extermini lingüísticament. Les lleis injustes s’han de desobeir perquè ens duen a la nostra minimització i a la nostra desaparició com a valencianoparlants o catalanoparlants del País Valencià.
A “Una generació sense passat”, ens conta les dificultats dels jutges alemanys al procés de “desnazificació” posterior a la II Guerra Mundial, problemes perquè una part de la població entenguera la necessitat de perseguir i jutjar els criminals nazis, com un afer intern i d’interés d’Alemanya i no de cara als “requeriments” de les forces aliades. Perquè, a tots els nivells, des dels mitjans de comunicació i educatius, sense reserves mentals, sense pors ni favors, hauria de ser un reconeixement públic i última veritat, calia la catarsi que mai ha tingut lloc i que tan desesperadament necessiten els alemanys, per tal de posar fi a una època. Al “Col·loqui amb la consciència”, fa una síntesi del seu llibre anterior “Des d’aquelles tenebres”, l’entrevista al comandant de Treblinka Franz Stangl.
A “L’era hitleriana”, ens mostra els llibres, films, series de TV sobre Hitler als darrers anys, d’entre els quals, el documental històric “Hitler, un film d’Alemanya” de Hans Joachim Fest, el musical rock “The Führer” (en anglés!), discos i inclús una dent d’un presumpte fill de Hitler. I es pregunta si l’única solució racional és relegar Hitler al passat i a l’àmbit de la recerca històrica, en lloc del psicoanàlisi. Molts alemanys de l’era de Hitler que han assolit part de culpa creuen que després de més de trenta o quaranta anys no té sentit insistir en eixa batalla. El neonazisme, segurament, té menys ressonància a Alemanya que a Gran Bretanya, amb greus problemes d’atur i d’immigració. La “perspectiva històrica amb la que es pretén mostrar Hitler, tot i que sone bé, però donat que la principal característica de Hitler era la seua immoralitat intrínseca, òbviament, és impossible, i inclús, indecent, pretendre tenir una visió objectiva”, confessa Alexander Mitscherlich, professor de psicologia social de la Univ. de Frankfurt. J.P. Stern, a “Hitler, the Führer and the People”, afirma que Hitler no fou un creador, sinó creació de l’època que li tocà viure. Va recollir la tradició autodestructiva i egocèntrica de finals del segle XIX i principis del XX. Franz Werfel, Thomas Mann, Freud, Jung, Kafka, Jaspers, que mesclen tradició, autoritarisme, autocentrament en si mateix i passivitat cap a la llibertat individual. Conclou Sereny que a partir del Pla Marshall i la recuperació econòmica, del miracle alemany (“Wirtschaftswunder”) fins hui dia, el poder de les armes ha sigut reemplaçat pel poder dels diners. Cal dir al jovent alemany que no els considerem culpables de les accions dels seus pares, que no creguem que la culpa s’herete.
També entrevista Sereny la directora de cinema Leni Riefenstahl sobre la seua autobiografia “Siege of Time”, “Memòries”, Lumen, 1991, la no-coincidència de les seues anotacions amb les del diari de Goebbels. Li pregunta -inútilment- sobre les seues “agendes”, nega que fora amant de Hitler, tot i que era assetjada per Goebbels, no esdevé creïble que Hitler parlara amb ella sobre la seua vida afectiva, com afirma Leni, i que li reprotxara la seua actitud amb els jueus. Leni i els qui envoltaven Hitler són incapaços d’admetre que coneixien els seus crims…
Gitta Sereny entrevista Kurt Waldheim i el seu “bloqueig mental”, perquè els informes de les seues respostes després de la II Guerra Mundial, com agent dels serveis d’intel·ligència nazis, són distintes a les informacions que s’obtenen posteriorment, després de ser president de l’ONU, quan es va presentar com a candidat a la presidència d’Àustria i es va conéixer millor la seua participació a la II Guerra Mundial als Balcans. Sereny li pregunta sobre la seua estada a Iugoslàvia: “no és cert que va estar a poblacions que distaven menys de 20 quilòmetres del terrible camp dels ústaixes de Jasenovac, on moriren milers de persones assassinades a colps de martell, pics i falçs, on estava de cap el general Luburic?” Es defensa Waldheim dient que “Mai va veure res”. Li pregunta per la seua part de culpa i s’interroguen si haguera pogut fer més. Cosa que admet tot i que intenta excusar-se.
Ens conta també sobre el doctor Hans Munch, el metge que el 1944 va dir que no a col·laborar amb les cambres de gas. Hi ha una entrevista a Albert Speer on, després d’analitzar les seues relacions amb Hitler i la seua responsabilitat, conclou que Speer no és cap màrtir, però tampoc un farsant, tot i que va diluir la seua responsabilitat al judici de Nuremberg per salvar el coll, com reconeix ell mateix. És un home, diu Sereny, obsessionat, que ha lluitat durant decennis per poder recobrar la seua moralitat perduda. Analitza les dinàmiques terapèutiques dels “fills del Reich”, esmenta el llibre de Harold Pinter “Cendres a les cendres”, sobre les relacions possessives i de submissió, les crueltats comeses, patides i gravades a la memòria. Fills de capitosts nazis, alguns dels quals estigueren a punt de suïcidar-se a la fi de l’era nazi, un tal Martín, que conta com anà -durant el nazisme- d’infant a una granja de Himmler on va veure taules i cadires fetes amb parts de cossos humans, i un exemplar del “Mein Kampf”, la coberta del qual estava feta de pell humana… Quan un any més tard, aquest fill de nazi que es va fer missioner catòlic a Àfrica, va veure les fotos dels horrors dels camps, i hi havia gent que deia que devien ser falses, després de veure la depravació i les atrocitats nazis, “sabia que tot allò era veritat; mai vaig tenir cap dubte sobre això”. Aquests fills de líders nazis consideren que cal combatre la putrefacció del racisme i del nazisme i qualsevol forma d’ofensa o vulneració de drets humans i d’atac a la dignitat humana. Només podem aconseguir detenir les actituds discriminatòries i aberrants del nazisme si cadascú accepta la seua responsabilitat individual. Només podem aturar i combatre el nazisme que hi ha al País Valencià si exigim accions eficaces de la justícia contra els qui, des de la dictadura anterior fins ara, gaudeixen d’impunitat. És convenient que els diputats valencians, balears i catalans al Parlament Europeu mostren el vídeo d’Albert Montón i expliquen el nazisme que hi ha sota les catifes que desplega el PP i un Estat espanyol putrefacte que reprodueix el seu passat feixista i aliat amb els nazis: l’essència exterminadora d’un estat incapaç de reconéixer la diversitat, la pluralitat i els drets de ciutadania dels altres, dels que estem en procés i en risc d’extermini.
Analitza Sereny el cas de John Demjanjuk i la necessitat d’un judici pertinent per un tribunal internacional. L’últim testimoni de Hitler, Traudl Junge, la seua secretaria, que dues hores abans del seu suïcidi junt a Eva Braun, es va reunir amb ell perquè li dictara la seua última voluntat però només li va dictar una llista de ministres que succeirien el seu govern, li semblà grotesc. Després de tota aquella desesperació, de tot el sofriment, cap mot de compassió o de dolor. Recorda Traudl Junge que pensà: “Ens ha deixat sense res. Amb el no-res (“Ein Nichts”). No els deixà al no-res sinó enfosquits en l’horror. Com el terrorisme espanyolista de l’estat i les seues derivacions provincianes ens deixa instal·lats en un antivalencianisme i anticatalanisme malaltís, fastigós, basat en l’odi contra el propi País Valencià i, sobretot, contra els PPCC.
En la lluita contra el totalitarisme nazi, la xenofòbia i el racisme, contra el genocidi i l’extermini nazi, no podem defallir, tant contra el nazisme de l’Alemanya dels anys trenta i quaranta, com contra els intents d’extermini cultural que protagonitzen els grups nazis al País Valencià des del franquisme i la “transició democràtica” fins l’actualitat. Han estat atiant l’odi anticatalà i antivalencià i nodrint-lo, alimentant la bèstia i la barbàrie, amb una complicitat institucional evident de partits com el PP i UV que els han subvencionat, i aquest grups terroristes s’han aprofitat de la violència anticatalanista al País Valencià per atiar l’odi contra tot allò valencià-català i tractar de genocidar la catalanitat valenciana o la valencianitat. Des d’una Constitució espanyola que reincorpora algunes de les “leyes fundamentales del movimiento”, consagra un estat de matriu castellana que ubica l’espanyol per sobre dels altres i subordina les altres llengües, cultures i nacions distintes a la castellana, prohibeix la federació i confederació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua, perquè han de ser subordinades, controlades i dirigides des de Madrid, a fi de separar-nos, dividir-nos, afeblir-nos i, a l’extrem, exterminar-nos. Un Estatut d’Autonomia del País Valencià, minimitzat, handicapat, que anul·la el nostre gentilici valencià amb un país diferenciat i singular, que no esmenta que el valencià i el català són la mateixa llengua, i que tracta d’esborrar quasi huit-cent anys de relacions, llengua i història compartida entre el País Valencià, les Illes i Catalunya. Es fa una LUEV -com la Constitució- que tracta d’acontentar els partidaris de la recuperació del valencià i els absolutament contraris, per tal d’acontentar tots els sectors de la societat valenciana, sobretot els contraris del tot a la nostra llengua i cultura catalana, per tant, en imposar el “apartheid” i el segregacionisme al sistema educatiu, es prepara el nostre extermini. Perquè el que s’imposa amb ‘normalitat’ i força bruta institucional és l’espanyol, i es fa tot el possible per exterminar el català del País Valencià.
Per això, des de Madrid, ens neguen el dret a decidir a valencians, catalans i balears, tot i que diuen que és “pel nostre propi bé, en defensa nostra”. Inclús, constitucionalment, dictaminen que els castellans primer i els altres subordinats, i també dictaminen que els habitants dels països de parla catalana no tenen dret a federar-se o confederar-se entre ells. Són clàusules feixistes i nazis que es van posar als articles del model polític de 1978.
Per això els nazis, espanyolistes i secessionistes blavers al País Valencià estan tan envalentits. ‘Creuen’ que tenen ‘raó’ i que les lleis actuals, d’alguna manera, els autoritzen i avalen per tal d’atacar i tractar d’exterminar la nostra valencianitat, balearitat i catalanitat. Per això celebren l’assassinat de Guillem, acte que s’hauria de perseguir -judicialment- com a delicte d’apologia del terrorisme, i amenacen amb les cambres de gas i exterminar-nos perquè no parlem, no pensem i no som com ells voldrien que parlàrem, pensàrem i fórem. És ‘normal’, són nazis. El que no és gens normal -perquè és patològic i una anomalia greu- és que això ho empare cap estat de dret, a no ser siga un estat que fomenta i tolera el nazisme. Com és el cas a l’Estat espanyol. No només contra els catalans: també contra els immigrants, miren si no com maltracten i torturen els africans que pugen les tanques de Ceuta i Melilla. Sense cap respecte pels drets humans. Tortures a plena llum pública. Què no faran a les comissaries i a les presons? Com si encara estiguérem -en molts aspectes- a la dictadura anterior.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
