Mentre un centenar de nosaltres quede viu…

Baixant per Cockburn Street està l’Scotsman Lounge. És un pub que es troba just a tocar de High Street, però al mateix temps molt allunyat de tota la pirotècnia i la coloraina que desprén el Festival d’Edimburg. El conec des de fa 12 anys i no ha canviat gaire, per no dir gens, han renovat la màquina escurabutxaques, això sí, però el polsim de les fotos que decoren les parets és el mateix de sempre. És un lloc d’aquells que diríem de classe obrera, treballadors de tots els gremis van arribant a la tarda a engolir pintes de Tennent’s, amb la roba ben tacada i botes grans. Si et poses a la barra intentaran donar-te conversa però entendre’ls és missió impossible. De dijous a diumenge, cada vesprada, un home gras amb una guitarra i un ampli toca les mateixes cançons: Brown-eyed girl, Whiskey in the Jar, The Irish Rover… els parroquians les canten a crits com si fóra la primera vegada que les escoltaren. Entre cançó i cançó escridassen el cantant i li fan bromes sobre el seu sobrepes, tothom riu, el cantant el que més. Això cada dia.

És un bon lloc, on potser es respira massa testosterona, però adequat per tal de prendre el pols a l’independentisme escocés de carrer, fora d’universitats i partits polítics.

Des de la derrota del Sí al referèndum de setembre, els afiliats al Partit Nacional Escocés (SNP) han augmentat un 110% (amb més de 80.000) i amenaça en convertir-se en el partit més gran del Regne Unit. La campanya i el procés han aconseguit engrescar molta gent que abans estava desencantada amb la política, que mai o quasi mai havien votat i encara menys havien militat en cap partit. Quan la derrota semblava que castigaria el partit perdedor, està tenint l’efecte contrari, ha il·lusionat tanta gent que les columnes d’opinió del diaris no saben explicar-ho. El Primer Ministre Àlex Salmond va presentar la seua dimissió a l’endemà del referèndum, i la seua successora, Nicola Sturgeon, sembla que arrasarà en les pròximes eleccions amb un 52 % dels vots, i si a l’agost Salmond va dir que “tenim més ossos panda al zoo d’Edimburg que diputats conservadors al Parlament” al 2015 els conservadors es quedarien fora.

Per acabar-ho d’adobar, una enquesta del diari The Times del passat 1 de novembre afirma que guanyaria el Sí, si es votara hui (a la campanya li han faltat setmanes i li han sobrat mentides). Molts votants del No se senten enganyats amb totes les promeses i el joc brut que va arribar de Londres i de Brussel·les els últims dies de campanya, l’exemple més sagnant fou el suposat acord històric entre David Cameron, Nick Clegg i Ed Miliband amb foto inclosa, quan signaren 3 dies abans de la votació The Vow: la devolució de competències al poble escocés i la protecció per llei del Sistema de Salut Pública, bé, doncs ara, tot això ja no està tan clar i sembla que no serà així.

Aquestes enganyifes acompanyades de l’ascens a Anglaterra de l’ultradretà UKIP de Nigel Farage i l’euroescepticisme creixent dels veïns del sud, fan que cada dia que passa el mur d’Adrià siga més alt.

Fa uns mesos a l’Scotsman Lounge el cambrer s’adreçà a un grup de quatre que hi havia a l’altra banda de la barra: “Aquest xicot em pregunta si volem la independència” Ells ho tenien clar, encara que els motius eren diversos. “I si guanyara el No?” li vaig dir, el cambrer em va fer una carassa de disgust i no va dir res, només em va assenyalar el cartell que presideix la barra:

“Mentre un centenar de nosaltres quede viu, mai serem sotmesos al domini anglès, perquè no és per glòria ni riqueses pel que lluitem, sinó per la llibertat mateixa, per la qual cap home respectable no donaria sinó la vida” Arbroath 1320.