Davant els arguments de Vicent Marqués no podíem deixar-ho córrer, i anàrem -amb certa por- perquè sabem que els sectors d’extrema dreta i de dreta, que s’han alimentat des de fa molts anys de la manipulació i la violència institucional, amb les arrels del feixisme del dictador Franco darrere, han creat un monstre violent a la manera de Frankenstein (valenciania temperamental anticatalana i antivalenciana, suïcida, mesclada amb un espanyolisme tronat que voldria genocidiar-nos i exterminar-nos com a valenciana o catalana gent del País Valencià). Tot açò, des d’una paranoia, que no té ni peus ni cap, perquè considera que els “valencians” hem de tenir una identitat cultural, política i ‘nacional’ ‘valenciana’, anticatalana, que és un oxímoron. Una paranoia política catalanòfoba, plena de prejudicis, mites i fantasmes, tan instrumental a Espanya, per a dividir la valenciana i la catalana gent del País Valencià i Catalunya, les Illes i València, que reprodueix l’organigrama del franquisme i exacerba una irracionalitat extrema. De fet, interioritza la ideologia cruel i opressora del maltractador estat espanyol des d’una mentalitat provinciana, falsària i sàdica que ataca violentament l’inexistent imperialisme català, tot un invent del no-res, mentre es queda paralitzat, mut i còmplice, davant l’imperialisme espanyol o madrileny que ens espolia, ens invisibilitza i no ens reconeix en la nostra diversitat cultural, social i nacional valenciana [ balear o catalana].
Per això, molts dels que cridaven i insultaven les noves autoritats polítiques valencianes, democràtiques, no sabem si per haver exigit a Madrid un pacte fiscal més just i més competències autonòmiques per a resoldre els problemes socials més urgents, prioritzant les persones més desfavorides, anaven embolicats, alhora, de banderes blaveres i espanyoles, com els pocs vells que anaren a la catedral de València a resar per la ‘unitat’ d’Espanya convocats pel cardenal Cañizares la vespra del 27-S o al “Te Deum” el mateix 9 d’octubre, ‘replicant’ la decisió laica de l’alcalde Joan Ribó de no mesclar confessionalitat religiosa i política, perquè si no és com si encara estiguérem al nacional-catolicisme; una dies abans de la processó “cívica” va rebre el cap del palau de l’arquebisbat de València els sectors secessionistes per a fomentar la catalanofòbia, generar zitzània, discòrdia i enfrontaments entre la valenciana gent i atacar la llengua i la cultura pròpia del País Valencià, des de la seua mentalitat espanyolista ‘toledana’ (o utielana) d’extrema dreta, que cerca afeblir i dividir la llengua i cultura valenciana o catalana per a imposar la seua llengua materna, el castellà o espanyol a la manera imperial de Castella.
En la seua valoració sobre “un 9 d’octubre diferent”, a la web PV Segle XXI, Gustau Muñoz suggeria que l’Església catòlica hauria de ‘reflexionar’ el que fa al País Valencià. Al meu parer el que li cal a l’església ‘anticatalana’ i antivalenciana de València és una meditació profunda i un canvi radical, reconèixer que entre els seus fidels hi ha molta gent que, a pesar de la jerarquia eclesiàstica, accepta la unitat de la llengua valenciana, balear i catalana i la llibertat de consciència i el respecte a les opcions polítiques i nacionals diverses i plurals, inclús l’independentisme, tot i que el senyor Cañizares no els respecte i els ataque i menyspree agredint i menystenint el català de València i els valencians catalanoparlants, en retornar a posicions polítiques, lingüístiques, ideològiques i nacionalistes predemocràtiques, de la dictadura criminal i corrupta de Franco, ara que l’historiador Ángel Viñas, a “La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco” explica que “tot sumà perquè aquell home que només responia davant Déu i davant la Història haguera acumulat 34 milions de pessetes de l’època (equivalent a uns 388 milions d’euros actuals)”. És a dir, un nacionalista espanyol i un patriota com Déu mana a ulls dels jerarques ‘catòlics’ que reprodueixen la seua visió franquista de l’estat espanyol, que detesten el català-valencià perquè entenen la ‘unitat’ com a uniformització i negació de la diversitat i del democràtic ‘dret a decidir’ o del dret a l’autodeterminació dels pobles distints a l’estatalista i nacionalista ‘poble espanyol’, de matriu castellana i anticatalana, com explicava tan bé Ortega y Gasset en la seua idea de Castella com a forjadora d’Espanya, imperialment, que ens ha portat a un ideal de “conllevancia” opressiva, intolerant, insostenible i insuportable. La “conllevancia” dels qui no s’estimen ni es respecten i no poden viure junts perquè no hi ha més que interés econòmic, maltracte i opressius vincles colonials. la idea de “conllevancia” significa una adaptació resignada de dos països, societats, personalitats i mentalitats del tot irreconciliables: la catalanofòbica castellana o espanyola i la catalànica (País Valencià, Catalunya i les Illes).
Només arribar a l’explaça del País Valencià, pel carrer Barcelonina, ens ficàrem a la gola del llop, allà hi estaven tots els sectors més blavers, alguns de la ‘marea blava’, alguns dels secessionistes que començaren a bramar i a insultar, “traïdors”, “fills de putes”, “catalanistes”… quan passava l’AVL una dona cridava com un orat “pocavergonyes” (‘sinvergüenses’), “que heu ‘equiparat’ la llengua valenciana a la catalana”… Deia açò com si ella fóra una ‘catedràtica’ en filologia romànica o catalana i no fóra la mateixa llengua i el fet ‘d’igualar-la’ o ‘equiparar-la’ no fóra una cosa edificant des de tots els punts de vista, deu considerar que igualar el valencià al català és infravalorar-lo, com si equiparar l’andalús al castellà fóra ignominiós; alguns altres em sembla que bramaven, prop de nosaltres, “Llengua Valenciana, mai Catalana”, queixant-se i protestant fora de si, en una escenificació dels darrers anys de terrorisme i impunitat absoluta; el que no s’esperaven, aquests blavers, és que molta més gent dels que ells es pensaven, al seu costat o darrere aplaudírem les noves autoritats polítiques democràtiques que han guanyat les darreres eleccions… alçant i picant les mans per sobre dels seus caps. Per primera vegada ens veieren la cara i els ulls, als ‘catalanistes’, i els més agosarats -dels valencianocatalans- els preguntàvem per què cridaven “traïdors”, “xarnegos” i “catalanistes” fent servir un tipus de llenguatge de la dictadura franquista, si n’hi ha ‘traïdors’ al País Valencià seran els xenòfobs, racistes, espanyolistes i provincians, els qui no volen l’autogovern valencià ni defensen la nostra llengua a tots els àmbits, com volem els ‘catalanistes’ valencians; uns xicots blavers que hi havia allà, no sé si del ram de Victor Baeta, que portaven eslògans “d’Orgull Valencià”, negaven que ells foren espanyols, que només eren valencians a seques, molt bé, els vaig dir, que jo els respectava tingueren la identitat nacional que tingueren, per tant, ells havien de fer un esforç per respectar-me també, perquè jo era valencià i català alhora, immediatament deixaren de cridar i més calmats em digueren que em respectaven perquè tenia el valor de reconèixer-me com a ‘catalanista’, els vaig esmenar una mica dient-los que en efecte era ‘catalanista’ perquè defensava la llengua i la cultura valencianes, balears i catalanes… Alguns, falsament, acusaven Compromís de rebre diners de “Catalunya”, mentre no acusen els partits espanyols de rebre diners de Madrid. En canvi, una xica grossa que hi havia al costat, portant una bandera blavera, va començar a cridar com una boja dient-me que ella ‘no’ era franquista i que jo era un ‘fill de puta’ i que franquista ho seria ‘la puta de ma mare’, no li prestava massa atenció perquè estava dialogant amb els altres, que defensaven la senyera blavera des de la II República, allò de “Germans valencians, al front” contra la senyera històrica de Jaume I, però quan la vaig escoltar a aquella xica que treia bromera per la boca i estava insultant-nos i a punt d’agredir-nos, li vaig dir que tenia raó que la meua mare era franquista, però que això de ‘puta’ estava molt lleig que ho diguera perquè era un llenguatge masclista i moltes putes tenien més dignitat que molts de nosaltres… Com que es posava histèrica i volia pegar-nos li vaig recomanar que anés al psiquiatre a veure si es calmava una mica; estava a punt del col·lapse. Un estrany “orgull” (‘valencià’) aquell que per sentir-se devanit es manifesta agressivament contra la valencianitat (la nostra valencianitat catalana i balear).
Era evident que al País Valencià, després de tants anys d’impunitat i de manipulació en termes identitaris des de RTVV i les institucions controlades pel PP, hi ha enfrontament, divisió, una fractura i un cert trencament social que cal reconstruir-lo des d’una formació de la identitat política i ‘nacional’ del País Valencià i de l’estat que reconega la nostra valencianitat catalana, que respecte la diversitat, la pluralitat, la democràcia i el dret a decidir i no fomente la catalanofòbia i l’antivalencianisme disfressat de ‘valenciania’ que és al darrer reducte del feixisme, el lerrouxisme i el populisme d’extrema dreta [espanyolista, regionalista o ‘nacionalista’]. És evident que la dreta espanyolista i antivalencianista del PP, ha governat durant més de 20 anys destrossant el País Valencià, de manera maldestra, incompetent i corrupta ha tractat de destruir la nostra llengua, la cultura, l’economia, els mitjans de comunicació en valencià o català, la inversió a l’eix mediterrani, la moral i la decència d’aquest País i han alimentat l’odi, sembrant les baixes passions de la violència anticatalana i antivalenciana. En aquest sentit, els ho hem “d’agrair”, han nodrit l’independentisme al País Valencià, a Catalunya i les Illes; ens han ‘ajudat’ moltíssim, cosa que els hem d’agrair, com suggeria el valencià de Bétera, Vicent Partal, a l’assaig “A un pam de la independència”, els hem de fer-los una estàtua a tots els que han contribuït mostrant un odi que ens obliga a separar-nos de l’estat espanyol.
Una amiga, Pilar, reproduint la visió de la ciutat de València ‘ruralitzant’ que hi ha disfressada de certa modernitat aparent, d’aparador de bar de barra americana, que descriu Joan Fuster a “Nosaltres, els valencians”, i que a molts valencians no els fa cap gràcia, em comentava que havia observat el que deien molta gent forastera quan vénen a València, en el sentit que hi ha un ambient groller, brusc, molt poc refinat i gens il·lustrat i que pensava que eren observacions encertades, sense demèrit de l’agricultura que és una tasca cultural molt meritòria, em deia que molts estrangers li havien comentat que alguns semblava que acabaren de deixar el forcat, allò del pèl de la Dehesa que no es treien de sobre per manca de cultura, de formació i de viatges pel món… Jo la matisava dient que Joan Ribó, Enric Navarro, Vicent Martí, etc., són llauradors, cultes i il·lustrats a la vegada, que molts llauradors, inclús analfabets, tenen molta més cultura de la que molta gent amb estudis i titulacions universitàries es pensa, però amb les esmenes de rigor si volia dir que hi ha ‘massa provincianisme’ i estupidesa, estava d’acord… També m’assenyalava que ara entenia el perquè de la Guerra Civil del 1936, havia vist un odi caïnita contra ‘nosaltres’, en un instant pensava que ens l’agredien amb intencions assassines, semblant a les agressions de la Inquisició espanyola quan feren que gent com Joan Lluís Vives, al segle XV, hagués d’anar-se’n a Holanda i Anglaterra o al segle XIX fou executat per la inquisició Gaetà Ripoll, un mestre valencià de Russafa, d’origen català, ‘executat’ perquè no volia resar a l’escola l’Ave Maria (o potser només per ser ‘català’, per anihilar els catalans del País Valencià?) en una mena de pogrom nacionalsocialista, integrista i fonamentalista propi d’una societat amb sectors, sovint, del tot tancats i intolerants… Com semblava la darrera processó “cívica” tot i que no hi hagué com l’any anterior, amb salutacions nazis i crits assassins contra el president de Catalunya i Guillem Agulló i Salvador segurament perquè enguany s’hagueren perseguit judicialment i no com l’anterior alcaldessa que es va mostrar indiferent i equiparà els sectors nazis als de “l’esquerra radical”. No obstant això, el rostre de la barbàrie va aparèixer a l’ambient, en forma d’insults, llançaments d’objectes a les autoritats, d’agressions i una empenta contra la tanca a una amiga de la CUP per aplaudir les autoritats davant d’un policia que li recriminava que què feia allà ‘provocant’, agressions a companyes i companys de Lambda, amenaces de mort, etc.
Com comentava amb una altra amiga, que criticava el tarannà tan pobletà i provincià de tants valencians, l’odi i l’autoodi que definia Josep Vicent Marqués a “País perplex”, al meu entendre, el problema de massa valenciana gent és que han assimilat del tot el paper que els demana el seu maltractador, la metròpoli de Madrid, com les dones maltractades que estan ‘enamorades’ dels seus odiosos marits, ja que justifiquen tot el que fan i veuen com a enemics els que els diuen que han de decidir per elles mateixes si continuen sent maltractades o que s’han de separar o divorciar del maltractador. Massa valencians, ‘enamorats’ d’Espanya, com en una síndrome d’Estocolm, assumeixen un espanyolisme a la manera de Madrid, voldrien que desapareguera el valencià o català, la Generalitat Valenciana, l’AVL, etc., i tota la valenciana gent independentista i d’esquerres perquè voldrien que ens governara del tot Madrid sense cap resistència davant l’imperialisme… Així m’ho deia un home d’uns 65 anys, qui, cínicament, anant molt més enllà del que mai ha proposat Josep Guia i el PSAN, deia que ell ‘també’ és partidari dels Països Catalans, perquè així no tindríem RTVV, ni AVL, ni Generalitat Valenciana, ni País Valencià, ni res, ens estalviaríem molts diners sent Catalunya, perquè ja tindríem la Generalitat Catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, Catalunya Ràdio i TV3, ens estalviaríem molts diners i amb això s’apanyaríem… Li vaig dir, el més elegantment que vaig poder, que em semblava ‘molt respectable’ la seua opinió, que calia estudiar-la per veure si era aprofitable en alguna cosa, posem per cas, una televisió internacional de tot el domini catalanoparlant [o valencianoparlant], però, més modestament, li vaig dir que em conformava que l’AVL establira relacions institucionals permanents amb l’IEC, la Universitat de les Illes i la de Perpinyà, que la Generalitat Valenciana no havia de desaparèixer sinó federar-se o confederar-se amb la Generalitat Catalana i el Consell Balear, des de l’ajuda mútua, la col·laboració i la cooperació entre pobles germans que compartim llengua, cultura, història i projecte de futur per a tenir un estat propi catalànic, dels països valencians, catalans i balears, que ens defense davant la globalització capitalista uniformitzadora i davant d’un estat impropi que vol fer-nos desaparèixer del mapa, perquè un País Valencià aïllat i sol, sota la bota de l’estat espanyol, anem al desastre i a la roïna absoluta… Em fa la impressió que el vaig convèncer del tot.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
P.D.
Aquests aldarulls i insults, segurament, s’organitzaren perquè pensaven que reeditant la ‘batalla’ de València de 1979, ‘afeblirien’ i, a l’extrem, ‘farien caure’ les noves autoritats i s’iniciaria l’ascens del poder de l’extrema dreta o de la dreta, com anunciava la portaveu Bonig, a favor d’un PP totalment desacreditat per la corrupció i les polítiques antivalencianes; també s’ha orquestrat aquesta campanya d’amenaces i insults per tal d’aterrir les noves autoritats municipals i autonòmiques d’”esquerres”, ficar-los la por en el cos i paralitzar-los políticament… Evidentment, caldria que les noves autoritats prengueren nota, reflexionaren, no compraren el guió d’aquest sainet esperpèntic ‘valencià’ a la madrilenya de n’Eduard Escalante i respongueren de la manera més adient, intel·ligent i convenient.
Perquè, al meu parer, el que no té sentit i esdevé grotesc i surrealista és que feren cas de qui els insultava a mort i menysprearen els qui els aplaudíem i ens considerem valencians i catalans del País Valencià i pensem que la col·laboració cooperativa i institucional amb Catalunya, les Illes i el País Valencià, a tots els àmbits socials, és una prioritat de primera classe per eixir de la ruïna, el desastre i l’atzucac en què ens han ficat les polítiques espanyolistes i antivalencianes de la dreta espanyola al País Valencià. El que no pot ser i és impossible és que els que anàrem a defensar les noves autoritats valencianes, des de les institucions siguem sent marginats, invisibilitzats i estrangeritzats en senyes d’identitat, en propostes polítiques i socials de lluita contra la pobresa i redistribució de la riquesa, en cooperativisme, en llengua i cultura pròpia, en nom de País, en fiscalitat, en federació i confederació dels Països de Parla Catalana [Valenciana i Balear]… I els insultadors se senten com un peix a l’aigua perquè els que governen els tenen por perquè els insulten, els amenacen i els agredisquen en una processó “cívica” que ha esdevingut un espantall i un espai de violència feixista amb impunitat absoluta i recompensa identitària i política garantida.
