Feia uns mesos que havíem llegit aquesta novel·la de Márai -jo la llegia en veu alta per als dos- i volíem veure com s’havia traslladat al teatre. No podíem tornar el mateix dia i haguérem de quedar-nos a Barcelona i tornar a l’endemà. No obstant açò, poguérem -abans de tornar a València- anar a algunes exposicions d’art i cultura, tornar a visitar el Mercat de la Boqueria, passejar per les Rambles i recórrer el carrer Ferran, la plaça de Sant Jaume… El Romea està al carrer de l’Hospital, molt prop de les Rambles, a l’altura del Liceu. Va ser una visita curta a Barcelona molt satisfactòria per veure una obra de teatre en la nostra llengua. Perquè, per desgràcia, a València, tret del teatre el Micalet, on es fa teatre en valencià, i ara -a desembre-gener- preparen diverses actuacions de teatre, d’humor i de concerts en valencià, hi ha molt pocs llocs a València i molt poques obres de teatre i de cinema en català. Des de l’administració “valenciana”, estimen tant el valencià que ho fan tot en castellà perquè no es rovelle. Només fan que retallar, minorar i invisibilitzar a tots els àmbits la nostra llengua i cultura pròpia, la que compartim amb la gent de les Illes i de Catalunya, inclús en activitats culturals i educatives. Amb l’excusa del plurilingüisme s’intenta esborrar del tot el valencià de l’escena pública perquè només reste en la privacitat o intimitat, com un fòssil folklòric.
La novel·la i l’obra de teatre “L’última trobada”, de Sándor Márai, està ubicada a un petit castell de caça a Hongria, al peu dels Carpats, on alguna vegada es celebraren elegants vetllades i els salons a l’estil francés s’ompliren de música de Chopin, que va viure a Mallorca amb George Sand, a la Cartoixa de Valldemossa, l’hivern de 1838-39; aquest castell hongarés, a l’obra de Márai, ha canviat del tot d’aspecte en uns anys. Les habitacions -abans salons de ball i de joia- ara estan tancades i en penombra, tristes, quasi a fosques. Només habita la solitud, un home major, vell, i la seua majordoma de tota la vida que l’estima com si fos el seu propi fill que no ha tingut.
S’equivocaríem si pensàrem que només tracta d’amors, fidelitats, amistats, traïcions, enemistats o infidelitats de parella; un afer d’amor i de desamors individualista de la societat burgesa. Aquesta novel·la de Sándor Márai està escrita entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, per tant, es pot llegir també en clau ‘nacional’, de lluita entre estats; tracta d’afers socials col·lectius, també, i s’interroga què passa perquè antigues nacions amigues, o millor dit estats, en uns anys passen a odiar-se o a voler-se matar o exterminar unes nacions a d’altres, amb guerres assassines que intenten anihilar l’altre, els altres, esdevingut enemics a mort.
De fet, de les moltes reflexions interessants, la de la mort és una de les més intenses. Diu al tex de la novel·la Márai: “Matem en nom d’elevats ideals i en defensa de justament béns, matem per a salvaguardar l’ordre de la convivència humana. No es pot matar d’una altra manera. Som cristians, posseïm sentiments de culpa, hem sigut educats en la cultura occidental. La nostra Història Antiga i recent està plena de matances col·lectives, però baixem la veu i el cap i parlem d’això amb sermons i amb reprimendes, no podem evitar-ho, aquest és el paper que ens toca desenvolupar”. Tracta, doncs, de la mort, de l’amor, de la pau i de la guerra, del binomi amic-enemic, del significat canviant de l’experiència de la “fidelitat” o de la “infidelitat” al llarg de la vida. Alguns moments de la novel·la em recorden a l’obra d’Elias Canetti, “Massa i poder”, on explica i fa una radiografia sobre els diversos moviments de les masses, de reacció, d’espant, de fugida, de caça, d’extensió, de defensa, de contracció…
Tracta d’això de l’amistat i de la traïció: què pot dur un amic a abandonar a un altre de sobte? Per què marxares sense dir-me adéu? Per què volgueres assassinar-me mentre estàvem de caça i érem tan amics? Per què no em convidares mai a la teua casa? Per què m’envejaves tant, la meua posició social, les meues riqueses, tot? Vols saber què va passar després que te’n “fugires” a l’altra punta del món? Vols saber què va dir de tu la meua dona? Són preguntes punyents que es fan l’un a l’altre, sobretot u a l’altre, sovint (ob)tenen resposta i sovint no. També li pregunta un a l’altre si vol que obrin els diaris de la dona que els amistançà i els distancià, des de llavors, per a sempre… Ella, la nit de noces, va prometre no tenir cap secret i escriure-ho tot al “Diari”, sense cap engany ni mentida, potser era una manera d’anunciar-li el futur. Però hi ha secrets que cremen el cor. Les novel·les de Sándor Márai tracten sobre la complexitat de la condició humana, les relacions individuals, de parella, socials, del concert o desconcert de les nacions, de les seues lluites, fatigues i treballs… En aquesta obra ens mostra alguns dels grans interrogants sobre els humans, la vida, la mort, la traïció i l’amor; la infidelitat… Individualment i col·lectiva.
Una posada a escena sòbria i una interpretació continguda, dramàtica i memorable.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
