I així van passant els anys, amb una força laboral en precari susceptible de patir els abusos d’alguns ocupadors amb una escassa capacitat de visió de futur, que generen en els treballadors un escàs, quan no nul, compromís amb l’empresa en la qual treballen , que mai és la mateixa per molt temps. Això per si mateix, afecta, no només als treballadors, sinó també a les nostres empreses, que no poden arribar a un nivell de competitivitat òptim si no tenen empleats més o menys estables, als quals se’ls forme per al futur perquè, llevat de circumstàncies imprevisibles, seguiran formant part de l’empresa durant un temps més o menys ampli.
Les solucions fins ara, aportades pels dos partits que s’han alternat en el Govern de l’Estat, les coneixem: diferents reformes laborals que no han incidit en la solució real del problema de la dualitat del mercat laboral i que, quan ho han fet, ha estat de manera irresponsable, carregant les tintes sobre dos aspectes bàsics: mitjançant facilitats per treure del mercat els treballadors més antics (reduint les indemnitzacions i facilitant les causes unilaterals de fi de la relació laboral), i precaritzant els contractes dels nous treballadors que compten ara amb menys drets laborals i més flexibilitat en la seua contractació i descontractació.
Arribem a la conclusió que el que han fet durant les últimes legislatures socialistes i populars ha estat similar: intentar acabar amb la dualitat del mercat laboral per baix. En lloc d’intentar legislar per aconseguir una major estabilitat en l’ocupació per a tots (el que no vol dir que els contractes hagen de ser per a tota la vida, cosa més pròpia de règims paternalistes), millorant els drets laborals dels que estan en precari i dotant als òrgans competents de recursos veritablement suficients per lluitar contra el frau en la contractació, en lloc de fomentar que els nostres joves tinguen un futur professional a mig termini en una empresa, el que compensaria una major inversió per part d’aquestes en la seua formació, desenvolupament i innovació (cosa per a la qual els joves per llei de vida estan més preparats), s’està deixant sense futur a les generacions més preparades que podrien convertir les nostres empreses en líders europees. Se’ls ha abandonat en un forat negre del qual, sense l’ajuda de mesures legislatives innovadores però també humanes, no podran sortir.
Quines solucions hi ha, a hores d’ara, i a la porta d’unes noves eleccions generals a un dels més greus problemes que té la nostra societat, que deixa milions de famílies als llimbs d’un futur incert, a milers de famílies amb contractes precaris depenent per arribar a final de mes de les ajudes familiars, milers de joves frustrats professionalment, milions de consumidors que no poden consumir excepte l’indispensable i, per tant, milers d’empreses amb un personal desmotivat, que no s’implica en el seu treball més enllà de complir el dia a dia fins que canvie d’empresa? Però, i a un mateix temps, ens trobem amb la cara oposada, i és que les empreses les conformen, sobretot, el capital humà de què disposen, que és hui dia, davant una igualtat tecnològica cada vegada més gran, el que diferencia a l’èxit unes empreses d’altres. Per tant, també ens deixa una societat amb menys empreses compromeses i, per tant, competitives i productives al cent per cent.
D’aquesta manera, veiem com un dels més greus problemes que té la nostra societat, està tenint una referència escassa en la campanya electoral. Si els uns van dur a terme una reforma laboral agressiva (que l’únic que ha fet és agreujar el problema de la precarietat i, encara no acabant amb la dualitat si, almenys, cal reconèixer-los un mèrit, han igualat a tots per baix, perquè hui tots estem una mica més en precari), els altres els retreuen això mateix, oblidant que en anteriors legislatures, bé per convicció, bé per …. altres motius, van fer aproximadament, si no el mateix, si alguna cosa similar encara que, en honor a la veritat cal dir, que amb certa menor agressivitat social.
En els dos casos, però, i després de gairebé quaranta anys alternant-se en el Govern, no han sabut o volgut solucionar aquest greu problema d’Estat.
Va ser UpyD en el seu moment, la que va obrir la porta d’una cosa que semblava quasi màgica per a la solució d’aquest problema nacional, i ara són els seus hereus descendents de Ciutadans els que exploten la idea. Es tracta del Contracte Únic, que no és altra cosa que un contracte teòricament indefinit en què la indemnització va incrementant a mesura que passen els anys de permanència a l’empresa, amb uns topalls, i que es pot rescindir en qualsevol moment sense causa abonant la indemnització legal . Dit d’una altra manera i sense eufemismes, acomiadament lliure. Una nova disfressa per encobrir la precarietat laboral.
Cal reconèixer-li, sens dubte, alguna cosa positiva al contracte únic: acabar amb la precarietat psicològica durant uns mesos, en què les estadístiques recolliran l’increment dels contractes indefinits, però només justament fins que es destape el pastís i es vega que el que amb el sistema anterior eren caps de contractes temporals (que, per cert, també tenen la seua corresponent indemnització), després seran acomiadaments lliures de contractes indefinits i, per tant, amb la mateixa temporalitat i precarietat perquè, en la pràctica, i tenint en compte la progressivitat de la indemnització que tindria el contracte únic segons la durada de la relació laboral, res no impediria que els ocupadors que ara utilitzen fraudulentament els contractes temporals, facen el mateix amb el contracte únic, això sí, substituint les finalitzacions de contracte actuals per l’acomiadament abans que la indemnització puge gradualment, i la substitució per un altre empleat amb el qual la indemnització començaria novament de zero.
Per aquest viatge no calia alforges!
I a començar de nou amb un altre contracte! Quina diferència hi ha, doncs, a efectes pràctics? Que beneficie l’empleat, cap, sens dubte. Això sí, s’acabaria amb el frau en la contractació temporal, perquè aquell es institucionalitzaria amb el contracte únic. Ja no caldrà disfressar un contracte indefinit com temporal. La disfressa el posarà la legislació: Contracte indefinidament i finalitze el contracte quan li vingua de gust. Sense problemes.
Aquest simplisme no pot ser, doncs, la gran basa electoral d’algun partit emergent per solucionar un problema generacional tan greu, que posa en perill l’estabilitat de la nostra economia i de la nostra societat. I això sense comptar que cal mantenir alguns tipus de contractes que, per la seua pròpia naturalesa, són temporals i, per tant, necessaris sempre que s’apliquen per a l’objectiu proposat i no per encobrir amb contractacions temporals encadenades una relació laboral indefinida.
Establertes aquestes bases, la solució ha de passar per una reducció del nombre de contractes per evitar una despesa burocràtica innecessària i una dispersió que perjudica la lluita contra el frau, perquè eliminar tràmits burocràtics facilita la comprensió de la relació laboral per a empleats i empleadors i perquè això incidirà positivament en un mercat laboral més just. Perquè ja se sap que, “a riu regirat, guany de pescadors ..”. Com menys fórmules permeten una contractació ambigua on simular un contracte fraudulent, més difícil serà fer-ho. Però també és necessari el manteniment de determinats contractes per cobrir necessitats autènticament temporals, com el contracte per a obra o servei determinat, el contracte d’interinitat (de substitució) i els formatius. Per a la resta de relacions laborals no temporals ja tenim l’actual contracte indefinit amb indemnització i justa causa d’acomiadament, en lloc de la possibilitat que proposa l’anomenat contracte únic per a la rescissió del contracte en qualsevol moment i sense causa.
I abans de res i sobretot, la solució a la dualitat laboral passa per l’increment dels mitjans tècnics i humans que persegueixen i castiguen a qui actue de manera fraudulenta en la contractació de treballadors, una activitat que, per desgràcia, no dista molt del tràfic d’éssers humans.
