L’ull hipnòtic

Una vegada, a algú se li va acudir una brillant idea per a fer la pel·lícula perfecta. En ella no hi hauria guió pròpiament dit, tan sols les indicacions necessàries per a fer que, al més aviat possible, apareguera en pantalla un pardal que tenia la missió d’hipnotitzar els espectadors perquè al final de la sessió, en el transcurs de la qual no hauria passat res, cregueren haver assistit a un gran espectacle. El de l’ocurrència va ser un personatge estrany, vinculat amb el món de la màgia primer i fotògraf, guionista i productor televisiu després. Es deia William Read Woodfield. La seua iniciativa, després de passar pel filtre dels avariciosos però realistes executius de la Allied Artists, va donar lloc a una pel·liculeta a la qual, per si de cas, sí que van dotar d’argument. La va dirigir George Blair, un paio que havia realitzat uns quants episodis de Superman, va ser rodada en dotze dies i es va estrenar a principis de 1960. Es va titular The Hypnotic Eye, una raresa cinèfila gens menyspreable.

És l’únic exemple de pel·lícula rodada en Hypnomagic, una suposadament nova tècnica cinematogràfica, suposadament innovadora, que consistia a fer que, en un moment donat, el protagonista, un actor francés que semblava el germà bessó de Rock Hudson (Jacques Bergerac), es dirigira a la càmera per a hipnotitzar l’audiència. Ho feia com se suposa que ho fan els hipnotitzadors del món de l’espectacle, amb l’ajuda d’un objecte que es mou d’una manera obsessiva —una espiral, en aquest cas—, uns ulls impassibles que miren de cara, una veu captivadora i unes ordres que no són més complexes que les instruccions per a posar-se un supositori. Els que en saben diuen que tota aquesta parafernàlia amaga una estafa, que en la vertadera hipnosi no es dóna l’estat de trànsit ni la pèrdua de voluntat ni l’amnèsia, i que a ningú se’l pot obligar a lladrar com un gos i fer que després se n’oblide. Però la cosa no està tan clara.

Com tants altres que creuen haver inventat alguna cosa, l’únic que va fer l’amic Woodfield va ser aïllar la fórmula d’un fenomen que ja existia com a rutina. Com a molt, el que feu va ser inventar una drecera. Feia ja molt que la gent anava al cinema, per pròpia iniciativa, a submergir-se en la foscor i a fixar la seua atenció en la pantalla —aquest era l’autèntic objecte hipnotitzador— per a oblidar-se de l’entorn i de les seues preocupacions particulars. Els espectadors no solament no oposaven resistència, sinó que estaven desitjosos que els anestesiaren la voluntat i els sentits durant almenys un parell d’hores i de la manera més senzilla possible. I potser un gos no, però mentre durava la funció molts desgraciats sí que arribaven a tindre’s per coses que no eren. Amb el temps, a la llista d’invents mesmèrics s’hi va sumar la televisió, que en aquells dies no havia aconseguit encara unes capacitats tan absorbents com les del cinema, i d’altres artefactes que convergirien en el smartphone, aquesta navalla suïssa de la fetilleria, el petit talismà personal que quan l’invoquem ens fa perdre a l’acte la consciència de tot el que ens envolta i de nosaltres mateixos.

Des de tots aquests dispositius, els alumnes avantatjats de Woodfield ens abdueixen amb les seues elaborades lletanies. Les instruccions que ens passen de matuta per sota de l’argument acaben burlant totes les duanes mentals que hem aconseguit establir i ens indueixen a actuar com si realment sabérem què estem fent. Podem anomenar-ho estat de trànsit o no, però el cert és que aconsegueixen que ens concentrem intensament en unes idees i que acabem executant-les automàticament i en massa, d’una manera que només amb molta generositat podríem definir com a voluntària. I mentre hi som, creiem ser partícips d’un gran espectacle, encara que es tracte d’una farsa mil vegades repetida i més aviat anodina. Si en acabar les festes nadalenques encara en curs, repassàrem tot el que hem dit, fet i sentit sota els efectes d’una eufòria sobrevinguda, potser arribaríem a la conclusió que la hipnosi circense funciona millor que no alguns escèptics pensen. Funciona tan bé que quan hagen acabat no repassarem res, perquè, tal com succeeix en l’escenari quan donen una palmada i ens trauen de l’encanteri, quan els Reis Mags, aquests entranyables hipnotitzadors de xiquets executen el seu número de propina, ho haurem oblidat tot.

Joan Dolç
Balanç d’existències