Després hi hagué, a la mateixa TV, un documental “L’Ovidi ‘making of’ de la pel·lícula”, sobre el cantant, poeta i actor d’Alcoi, Ovidi Montllor, dirigit per Vicent Tamarit. Comença llegint-se un poema d’Ovidi, que és una carta a la seua estimada Maria Antònia, carta a Casa, 1973, on li diu que no té més solució que estimar, que li ha enviat diners com tots els mesos, que trobarà casa i vindrà ella i la seua filla; li demana paciència, que es comprarà un àtic, que l’hivern sense el teu cos és molt dur; li conta que el company del seu quarto ha estat malalt, la grip, coses d’ara… que l’any que ve potser tindrà un cotxe i tot això, més que està lluny de casa, que això no s’oblida ni amb el vi; demà serà diumenge i no passejarem els tres per la plaça del poble, cuideu-vos molt…
Rosana Pastor diu que Ovidi representa una llengua, una cultura; Eduard Fernández, que fa d’Ovidi, ple de dubtes, conta que és un repte molt gran fer d’Ovidi perquè és tan conegut i estimat, que té por de no estar a l’alçada; diu que Carles Miralles li va dir que Ovidi parlava el català de València, el d’Alcoi i se’n va Eduard al poble d’Ovidi per conèixer els seus orígens i saber quin és el seu paisatge, els seus amics, la seua gent i el seu accent, el trajecte que feia des d’Alcoi a Barcelona.
Jordi Tormo, biògraf d’Ovidi, explica com Ovidi va anar a l’escola Ribera, per a pobres, li han posat a prop d’on va nàixer i on va anar a escola, el Passeig Ovidi Montllor; el 1977 cantava la cançó sobre l’Escola Ribera on deia que “l’assignatura era la pàtria, la resposta era alçar el braç, el vàter era el fons, la merda era a l’entrada… tots eren amics i tots eren enemics”… Sento Macià, amic de l’Ovidi, explica l’ambient de la postguerra, com Ovidi es posà a treballar als 12 anys. Ix el Mas de Sopalmo de l’Antoni Miró i Sofia Bofill, a Ibi; Antoni Miró, pintor, escultor i amic de l’Ovidi i Sofia, expliquen que Ovidi venia molt a Alcoi des de Barcelona, que Sopalmo es trobava com a casa, era el seu refugi; Miquel Mataix i Sento Macià, parlen del sentiment valencianista i/o catalanista de l’Ovidi a Alcoi durant la dictadura, les xerrades, el teatre, el cinema, els cacaus i tramussos i l’ampolla de vi, per herència, per convicció, per coherència és d’esquerres. Neus Agulló i Juli Mira expliquen la participació de l’Ovidi al grup de teatre d’Alcoi, “La Cassola” als anys seixanta, després se’n va a Barcelona a fer teatre.
L’Ovidi arriba a Barcelona, Núria Cadenes, que ha escrit una biografia “L’Ovidi”, 2002, explica que se li obrin les portes del Teatre Romea, a Barcelona, que la llosa del franquisme la posen però la vida brolla per tot arreu i l’Ovidi és vida i llibertat; Josep Mª Benet i Jornet explica que l’Ovidi va actuar entre els anys seixanta i setanta, a una obra de Gorki; censuraven i reprimien però allà es troba l’Ovidi amb l’ajuda dels germans Loquetti, també veiem Joan Fuster; tracten d’anorrear-nos però resistim i persistim. Marta Molins, que fou companya d’Ovidi durant quatre anys explica que trencaren estimant-se, plorant en un bar mentre s’acomiadaven, però que li esdevenia complexa i difícil la convivència amb l’Ovidi, tot i que era generós, hospitalari i divertit.
Els inicis de l’Ovidi com a cantant, a un concert de cançó universitària, gràcies a Guillem d’Efak, que li ho agrairà tota la vida. Rosana Pastor explica que volen fer una pel·lícula del personatge i de l’home, amb les ombres i llums, un mosaic de la vida de l’Ovidi, que era una barreja de “tímid” i “cachondo”, Marta Molins diu que escrivia coses per les parets de casa quan vivien junts, compliments, expressió de tendresa i d’estima, que explicava anècdotes amb els amics, que contava acudits, imitava i es burlava de tots, un gran imitador de cares, un pallasso. Ix Ovidi recitant “Corall Romput” de Vicent Andrés Estellés, sembla natural, però és molt treballat i pensat, com a actor, com a poeta; actor d’una gran humilitat, ell sempre es posa darrere de la paraula perquè era molt respectuós amb tots, però també era un pallasso a casa i al carrer, tractant de traure punta i gaudir del goig de viure.
Francesc Bellmunt, cineasta, anota que l’Ovidi aporta la interpretació d’actor a la Nova Cançó, Quico Pi de la Serra diu que l’Ovidi era un actor de cine, de teatre, un rapsoda, canta cançons de puta mare. Raimon diu que l’Ovidi aporta certa presència a l’escenari perquè era actor i recitava poemes. Núria Cadenes aclareix que li feia ràbia a l’Ovidi que es diguera que era un actor que cantava, ell era ell i sobretot era un comunicador, treballava una llengua estàndard intel·ligible a Barcelona, a València, a Mallorca, com feia Joan Fuster, com fa qualsevol que haja reflexionat una mica sobre els segles de des-vertebració comunicativa dels Països Catalans i estima la nostra llengua i cultura. Rafa Xambó explica que l’Ovidi va anar de concerts amb Raimon i Pi de la Serra. Joan de Segarra conta que li’l va presentar a Pi de la Serra i al Raimon el 1968 i hi hagué compenetració i amistat; conten alguna anècdota d’una actuació a Alacant, amb noms romans. Conten que l’Ovidi va anar a la Toscana a conèixer Leó Ferré, cantava com Ferré, actuava com Jacques Brel i interpretava com Brassens… Raimon explica com al País Valencià ni a l’escola ni a la universitat havien estudiat valencià, la nostra llengua estava eradicada durant la dictadura, hi havia consciència d’aquesta repressió i opressió, les cançons estaven prohibides, els cantants en valencià també… Pi de la Serra també explica que patiren censures, multes, prohibicions per cantar el català, però que ell pensava “això passarà”, jo he de fer cançons i cantar-les, l’Ovidi estava prohibit i jo i tots… el sistema no li facilita les coses a qui es caga en el sistema.
L’Antoni Miró explica que en les seues cançons, “La samarreta vermella” i d’altres i en la seua vida, l’Ovidi es defineix de classe obrera sense cap dubte… Núria Cadenes diu que les cançons d’Ovidi són precioses; unes de les cançons més boniques en català les ha fetes l’Ovidi, en un català a la manera de València, posem per cas, recitant i divulgant Estellés, de manera impagable… Raimon es regala l’Espriu, la cançó ens la fa més fàcil, penetra més que els llibres. Mentrestant veiem a l’Ovidi recitar a TVE, “Estudio abierto”, 1982, “M’aclame a tu” (1980). Toti Soler conta que li va presentar el Pi de la Serra perquè li havia parlat d’un valencià molt simpàtic i li’l presenta el 1968 i es van fer amics. Toni Xuclà deia que l’Ovidi entenia el concert en equip (no de manera individualista o d’estrella). Ovidi no havia estudiat música, però tenia un sentit instintiu, natural, per això feia les cançons tan boniques. Núria Cadenes indicava que en Vicent Andrés Estellés i l’Ovidi s’havien trobat dues forces de la paraula i la natura: en “Corall Romput” en “Els amants”, no hi havia a València dos amants com nosaltres… Per això, Estellés li va dir a l’Ovidi: “Lladre, que m’has furtat el poema!” eren una simbiosi perfecta, es van completar!, “Corall romput”, recitat per l’Ovidi és imprescindible, el va muntar en dues vesprades a Berlín i una ací, deia Jordi Tormo, al festival de Sitges fou la darrera vegada que va fer “Corall romput”; tot i la seua bellesa, a les discogràfiques no els interessava, Ariola era una multinacional, i l’Ovidi va fer que la gravaren en contra dels interessos d’aquesta empresa.
Ix la filla major de l’Ovidi i l’Adela, l‘Helena, també la seua filla petita, Jana Montllor, filla de l’Ovidi i la Montserrat Blanes. Núria Cadenes explica que l’Ovidi és resistència, però no només, va anar picant, picant i construint malgrat tot, i això és així a l’època franquista i a qualsevol època; Ovidi és la necessitat d’expressar el desig de llibertat… pateix censura, persecució; més que home de partit, era un home de consigna, d’on havia nascut, del que calia fer, de disconformitat amb el que estava passant… al final de la dictadura encara hi havia esperança.
Fa el film “Furtivos”, era molt bon actor, amb José Luis Boureau, 1975, i també Ángela Molina i Sabina, papers de personatges rurals, el buscaven perquè fera aquest paper, la seua cara era capaç de registrar una quantitat de matisos impressionants ; fa “Héctor”, amb Carlos Pérez Ferré, 1984, i un company actor seu afirma que l’Ovidi no donava sendes en la seua interpretació sinó camps per a caminar.
Lluís Miquel Campos s’interroga per què la cançó s’amaga a partir dels anys vuitanta; Núria Cadenes explica com els polítics que havien anat als concerts de la Nova Cançó a finals del franquisme a primera fila, són els primers que -quan arriben al poder- porten a les festes dels seus pobles cantants folclòrics i passen d’Ovidi i de la Nova Cançó perquè volien vots; Toti Soler diu que l’Ovidi va pronosticar que això passaria… i ho va encertar; la mateixa gent “progre” diu: “Ai, això ja ha passat, això era cosa de la dictadura, la cançó protesta, ara ja no toca!”. Núria Cadenes explica que l’Ovidi agafa el mirall i el posa davant, per a posar-te davant dels nassos de la realitat, però als senyorets no els agradava i tractaren de trencar el mirall… La seua és una mirada contra el sistema, un combatent callat que combat el sistema des de la cultura… Ara no toca, per què? Perquè ho digues tu?
Rafael Xambó diu que la Nova Cançó estava massa a l’esquerra dels polítics que arriben al poder després de la dictadura i també estaven ‘massa’ connectats amb Catalunya, reivindicaven una certa ruptura diferent a les posicions ‘reformistes’ i temoroses; eixa actitud del Partit Socialista la paguem encara, perquè és una actitud molt poc clara (en defensa de la nostra llengua i cultura en valencià). Núria Cadenas, diu que arribes a l’any 1980 fins al 85, en la vida com a cantant d’Ovidi, i observes que no hi ha res, és el que més ràbia em va fer quan vaig escriure la seua autobiografia, ajuntaments, diputacions, Generalitats, TV públiques, que ell havia ajudat a crear combatent el franquisme i després res… l’aparten i el silencien. El 2013, l’expresident de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, en continuar la línia censuradora i repressora va decidir dur a fosc la RTVV deixant sense mitjans de comunicació en català el País Valencià, tancant RTVV i censurant qualsevol ràdio o TV en català, per anorrear-nos. Per odi contra la llengua i la cultura catalana del País Valencià.
La pel·lícula sobre l’Ovidi no es va poder fer perquè des de RTVV li van dir al productor, Carles Miralles, que l’Ovidi ja no interessava. Les seues filles, Helena i Jana, comenten com s’estima la gent l’Ovidi; que va viure com va voler i malgrat tot, les censures i els intents d’apartar-lo del tot, va fer el que va voler i va ser feliç, conclou el seu amic Antoni Miró al qual li va llegar els seus arxius abans d’anar-se’n de vacances pel Barranc del Cint als peus de la Mariola. Segur que tornarà, ja ha tornat en cançons, en distintes versions dels seus poemes i cançons, en documentals, cinema, teatre, fotografies i biografies on s’explicita la seua vida, les seues cançons, els seus poemes i les mil cares i gestos de la rebel·lió que ompliren els escenaris i ens han omplert de reflexions, de mots, d’ironia, de sarcasme i de rialles a les diferents generacions que l’han conegut i coneixen l’Ovidi, com un gran cantant, poeta, actor (i ‘pallasso’), com s’auto-definia a si mateix llevant-li transcendència al seu ofici. Jo el vaig veure als Vivers de València a principis dels anys vuitanta, en un escenari, junt a Vicent Andrés Estellés, interpretant “M’aclame a tu”, “Coral romput” i “Els amants” i a la plaça de Prada de Conflent a la Universitat Catalana d’Estiu, actuant i cantant vestit rigorosament de negre, movent les mans, els ulls, les celles, els llavis i la cara amb una economia i expressivitat de gestos magistral. L’enyorem i l’estimem encara com si estigués a punt de tornar, de vacances.
