Eren les quatre de la matinada i la gent anava amuntegant-se a la vorera, un poc desorientada i sense saber on fer la pròxima parada. Encara que no era massa tard, el pub ja tancava. Les mesures municipals cada vegada eren més estrictes.
En això, un xic se li acostà i començà una conversa banal. Ella li va respondre més o menys distant. I ell va fer cara de sorpresa:
-Jo, de Galícia.
–Sí, clar, de Galícia de Sueca.
-… (el mira en silenci)
-Y cómo és que hablas valenciano?
–Perquè visc ací.
-Pero si el valenciano no sirve para nada…
–Sí que val.
-Ah sí? Para qué?
–Per exemple, per a lligar. Ale xaval, ací et deixe pensant un poc. Adéu!
Darrerament, en grups de gent jove, adolescents i universitaris, amb qui he intercanviat idees, ha sorgit sovint el tema de conèixer gent i iniciar un flirteig tenint un marc lingüístic o un altre. Hem parlat d’idees preconcebudes al respecte, com ara que si vas a lligar, en valencià no hi ha possibilitats d’èxit, o et miraran d’una forma estranya o, fins i tot, canviarà el tema de conversa i s’acabarà parlant de llengua (que no era l’objectiu, recordem-ho).
Aquestes idees preconcebudes, com la majoria, tenen una base experiencial. No han eixit del no-res, evidentment. Quan fas una cosa estranya o poc normal (en el sentit purament estadístic) és més fàcil cridar l’atenció, rebre estranyesa com a resposta, etc. Si la majoria de la gent té un color de cabells negre, marró o rosa, el fet de portar-lo roig viu farà que confluïsquen més mirades a sobre. Normal. El tema és que parlar valencià avui dia, en un context urbà, de nit, desenfadat, amb desconeguts és anormal (fora del centre de la campana de Gauss). I això els joves d’ara ho interpreten com un risc que els pot fer perdre l’oportunitat d’“entrar al tema” directament. El “risc” és massa elevat. I la solució és ben senzilla: parlar la llengua neutra.
Gràcies a situacions com la que es descriu més amunt, s’ofereix una realitat ben diferent a aquestes anticipacions. Perquè també és arriscat renunciar a un mateix, és perjudicial eixir de l’autocentrament i és trist sentir-se acomplexat pel que un és. I, per sobre de trist, perjudicial i arriscat, tot plegat és artificiós. I l’artifici és enemic de l’atractiu.
Ja que parlem de lligar, ser atractiu és un objectiu central. Així que a la pregunta que tant es fan els homes i dones del carrer: és possible lligar en valencià? Jo diria que no només és possible, sinó que és més probable que renunciant a la llengua. I a més et dóna informació addicional sobre l’interés de l’interlocutor. Un tir, dos pardals.
En un bon exemple d’autocentrament, en Lluís Bosch, un amic de Barcelona, ja ho va dir molt bé: el valencià el necessites, encara que només siga per comunicar-te amb mi.
