Així, a la recerca d’un objectiu certament llunyà, en la majoria dels casos, tot i que sembli proper, va restant pel camí la realització com a persona de l’educand, en particular d’allò que creguem com a virtut: la vertadera llibertat de pensament que ens fa decidir amb escrúpols, component bàsic d’una acció sense trava, sense cap lligam, allunyades del poder i sobretot del poder fàctic.
Curiosament avui, en l’època en la qual vivim, que s’anomena l’era de la societat de la informació, l’abundància d’aquesta ens la donen de manera paradoxalment polaritzada en lloc de diversa per poder elegir amb seny, d’altra banda informació d’usar i tirar, però, subliminalment és tendenciosa per no dir altra cosa, havent aplegat a aquest model, imposat pel mateix que ens el fa servir, per tant d’una mena espúria i adulterada, un veritable adoctrinament, quelcom diu: el que no pensa con jo i no fa el que jo dic, no em serveix i per tant és un enemic, no és del meu bàndol.
Així, per a qui toqueja els ressorts, representant del poderós, el concepte de bons i mals és sagrat i serveix els seus propòsits, els quals no són altres que la voluntat dominadora. Això des del vessant econòmic imposant les seues regles, així com la religiosa els seus dogmes.
Què fer, es pregunta hom, al meu parer, afavorir la llibertat de pensament, aparellada amb la d’expressió i d’acció per tal de pensar dir i fer allò que u creu en consciència, sense el servilisme coerciu dels de la gomina, des dels temps de la caverna, entrebancant al feble, qui no disposa de mitjans econòmics ni socials per a poder educar-se com cal.
Una mena de dita, la qual s’ha sentit dir al País de boca dels immobilistes referint-se a l’educació universal, ha sigut: “Qui treballarà si el que ho fa estudia i sap?” fórmula cínica i deshumanitzada emprada per a tenir-nos en un puny.
La recepta ha esdevingut una pràctica global d’intransigència, d’intolerància que divideix els individus per classes, per a la qual cosa sembla no haver-hi passat el temps, arribant fins i tot a les mans per a imposar-la, com la història ha demostrat.
Davant d’això, les persones que han pensat de debò al llarg de segles i els que ara ho fan, han tractat d’anteposar eixa educació laica, amb raons, feta servir en tots els pronunciaments per a poder discernir.
Així que agafant-se als postulats de la declaració universal dels drets humans, declaració que parla de tot allò que anteposi, la qual el poderós es passa pel folre, a la qual el senyor Wert i els que representa anteposa la d’ell, ideològica on les hi haja, els que pensem de manera diferent, hauríem de lluitar sense desmai per a fer-la valdre d’una mena ferma i continuada, per tal d’assolir una educació, lliure, pública i lògicament, tot i que semble una obvietat, en la llengua del País.
