Teòricament, aquest principi ha de regir el funcionament de totes les institucions de tots els estats que han signat la Convenció dels Drets de la Infància, que són tots els del món excepte Somàlia i els Estats Units de Nord-Amèrica. Aquesta Convenció fou aprovada per les Nacions Unides en 1989 i obtingué rang de llei quan la signaren els primers 20 estats en 1990, entre ells Espanya.
Perquè els i les menors també són persones i tenen un present, encara que massa vegades se’ls vulga marcar només com a projectes de futur. I tenen un futur que haurà de desenvolupar-se des de la realitat de cada present en tots els àmbits de la vida. Per cert, són menors els qui encara no tenen 18 anys.
És en els processos matrimonials quan hi ha fills i cal posar-se d’acord o deixar la decisió en mans dels jutges, on solem llegir la frase “el interés superior del menor”, encara que a la base segueixen havent uns interessos econòmics i de venjances per la separació emocional i afectiva de la parella. Especialment quan els qui han de jutjar no tenen a la mà uns especialistes que, ràpidament puguen assessorar els jutges, els pares i les mares, el que ara no ocorre i dificulta el present i el futur d’eixos menors en prendre decisions bastant discutibles.
Però no sols l’interés dels menors s’ha de tindre en compte en cas de separacions o divorcis. Totes les institucions públiques, les administracions i els poders polítics tenen el mandat de prendre les seues decisions per tal que els beneficiats siguen els menors. Si repassem les darreres decisions polítiques quant a Salut i Sanitat, o Educació i Escoles, o polítiques d’Habitatge i realitats de desnonaments, o manca de menjadors escolars o socials veurem com l’interés que menys es defensa és el dels menors, per sota dels econòmics, sindicals, bancaris, corporativistes o d’imatge i consum.
L’interés que de veritat es defensa quant als menors és el de presents i futurs consumidors. Per a açò es preveuen i planifiquen totes les estratègies possibles, incorporant-los la necessitat del consum com a la base dels seus desitjos. No és l’interés dels menors, ni de les seues famílies, sinó el dels mercats el que vivim i patim com a superior. Cria consumidors fidels i tindràs un ramat a la teua disposició, per al que calga, podríem llegir a la base dels manuals d’instruccions, si els tinguérem a la vista.
L’interés superior dels menors hauria de concretar-se als ajuntaments en polítiques de protecció dels xiquets i xiquetes: dret a menjar cada dia -escolar o festiu, fins i tot en vacances-, a vestir-se, a gaudir de llocs per a jugar, a tindre tots els elements necessaris per a la seua educació -fins i tot, biblioteques i qui els ajude a estudiar- per aprendre a ser persones amb criteri propi i poder decidir sobre el seu present i futur.
Quant a allò de donar-los la veu als menors, això que anomenen Consells d’Infància i Adolescència, o de Xiquets i Xiquetes, es poden comptar amb els dits de la mà els qui no són simples florers damunt la tauleta de l’alcalde o l’alcaldessa, que el trau en dates assenyalades i el guarda al calaix perquè, fins i tot així, molesten. Com a elements bàsics de participació, aquests Consells haurien de reflexionar sobre la realitat i les necessitats dels menors i adults a la ciutat i planificar el futur. Però, en les millors ocasions, l’únic que es fa és deixar-los reflexionar però decidir ben poques coses. Altres vegades, ni això, només se’ls reuneix i se’ls fa la foto.
Com a resum, que l’interés superior dels menors és un concepte abstracte que es concreta només en quatre paraules que no signifiquen massa ni arriben a surar en l’oceà de fets econòmico-político-financers perquè, al capdavall, els superiors interessos són altres, sense dubte. Llàstima de present i de futur, no?
