L’índex i el polze

Fa bona cosa d’anys, mon pare em va contar una anècdota sobre la meua iaia, que en glòria estiga i de qui guarde un record dolcíssim, somrient i densament cromàtic –a diferència de la matèria general dels records, que sol ser groga–. Diu que, una volta, ell i el seu germà, sent xiquets, es van plantar davant d’ella i que li van dir:

–Mama, tu a quin dels dos vols més?
Diu que la iaia, ben calmosa com era, va dibuixar un somriure lleu, els va mirar per damunt de les ulleres i els va respondre:
–Veeu estos dos dits –i els va mostrar l’índex i el polze, mentre replegava els altres tres–? Quin dels dos vos tallaríeu?
Mon pare i son germà es van quedar en silenci, sense saber què dir ni, tampoc, què argumentar.
–Veeu? A mi em passa com a vosaltres –va continuar la iaia–. Que no sabria quin dels dos tallar-me perquè els vullc els dos igual.

M’ha vingut esta tendra historieta familiar al cap de la manera com, freqüentment, vénen els records: per una associació casual que no t’esperes, ni tan sols t’imagines. M’ha vingut, dic, arran d’un tema bastant més prosaic, però substancialment important: el pròxim congrés del Bloc, que serà al maig si no hi ha eleccions i que, per tant, serà al juliol, i en el qual, possiblement, contendran dos llistes: l’una, encapçalada per l’actual secretària d’Organització, Àgueda Micó; l’altra, per l’exvicealcalde d’Alcoi, Rafa Carbonell.

En l’una, l’anomenada oficial, participen personalitats del valencianisme com l’històric líder i personatge clau en l’èxit de Compromís, Enric Morera, o l’emblemàtic i contundent vicealcalde de Castelló, Enric Nomdedéu. En l’altra, l’anomenada crítica, en participen unes altres com el referent del municipalisme i actual conseller d’Economia, Rafa Climent, o l’exalcalde de Burjassot i actual europarlamentari, Jordi Sebastià.

Les dos, per tant, estan formades per una substància que, a qualsevol valencianista, li deu semblar valuosa i atractiva. Per quina caldria decantar-se? Per l’oficial o per la crítica? Per l’índex o pel polze? La diferència ideològica entre les dos és mínima, ja que defenen un enfortiment de la coalició Compromís basat en un major respecte a la democràcia interna. En realitat, i fonamentalment, es distancien en el grau de disgust amb les formes del pacte amb Podemos: mentre en l’una este disgust és altíssim, en l’altra és encara més alt.

Malauradament, qualsevol de les llistes que resultara elegida hauria d’enfrontar-se amb el mateix problema: la decisió d’enrobustir Compromís no correspon només a un dels seus components. I alguns dels altres membres se senten més còmodes en una coalició que cal reeditar en cada procés electoral, perquè entenen legítimament que això els és més útil als seus interessos de partit –màxima poc rebatible atesa la nòmina de càrrecs electes que atresoren, ni Unió en els millors temps de CiU!–. Hi ha qui en diu capacitat negociadora. Hi ha qui ho bateja d’una altra manera. En tot cas, estratègia d’avesats jugadors de cartes que saben que saps que el jòquer –amb ò, sense que servisca de precedent– el tenen ells.

En esta tessitura, les preguntes que voletegen i que s’haurien de resoldre en el congrés del Bloc són bastant evidents: quina de les dos llistes estaria més capacitada per a gestionar eixe escenari? I quina representaria una imatge més sòlida del Bloc? L’oficial o la crítica? Difícil respondre-les, atés que les més importants decisions es dirimiran en la mesa de Compromís, amb tots els seus actors, i que el pes del Bloc serà més gran com més unit hi concórrega.

Per tot això, potser ens convé plantejar la qüestió d’una altra manera: de deveres és un bon negoci haver de triar entre l’índex i el polze? Perquè jo, no sé si cal dir-ho, m’estimaria més quedar-me’ls els dos. ¿No eixirem més reforçats, com a Bloc –i com a Compromís–, si celebrem un congrés en què no hi haja cap llista derrotada? ¿No llançarem un missatge més potent, com a Bloc –i com a Compromís–, si, finalment, decidim no tallar-nos cap dit perquè, en realitat, els volem igual?