El Partit Popular no s’enrecorda de Santa Bàrbara ni quan trona, no siga cosa que ploga i se’ls acabe la cobla de la guerra de l’aigua. La guerra de les banderes, idioma, identitat o com diuen “els símbols” ja l’han desempolsat, sempre recurrent per a desviar l’atenció dels focus realment importants. A Sant Rita no hi ha dubte que la tenen present tots els dies, perquè allò de no tornar res del que han furtat. Com si foren xiquets, fan la seua particular interpretació del conjur que evoca la patrona de l’impossible i que a més diu que el que es dóna no es lleva. Impossible s’intueix la missió de revertir tot allò que s’ha saquejat i impossible tapar tant de forat que ens deixe a l’aire les vergonyes del passat més recent.
En les vides i llegendes de santes i sants sempre es troba alguna cosa més que la nímia literatura o l’enfervorida devoció. El nom de pila de Santa Rita de Casia era el Margherita Lotti nascuda en 1381 en la xicoteta localitat italiana de Roccaporena. Que curiós que una de les al·legories de santa Rita siga la rosa, una flor i no un pardal en forma de gavina. La festivitat en el santoral catòlic la situa l’església el 22 de maig, el dia que de ben segur la Rita més coneguda per aquestes terres celebra la seua onomàstica. Enguany ha coincidit en l’últim dia de campanya. No sabem si ho va celebrar amb gambes acompanyades per una mentireta -beguda espirituosa-, però la gastronomia com la devoció és molt particular i per tant ha de córrer a compte de la pròpia butxaca i no de cap partida de qualsevol pressupost públic, per molt que es vulga emmascarar com una qüestió de protocol.
La dita del mort, el degollat i el forat, també pot vindre al cas quan el PP de Mariano Rajoy i tota la seua tropa, recrimina al president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, que vulga la independència i ho fa recriminant-li la seua legalitat. Oblida el president Rajoy que la legalitat vigent és incomplida cada dia a l’Estat Espanyol – àmbit on estan hui en dia totes les comunitats autònomes inclosa Catalunya-. I oblida que és incomplida per ell i per un govern que hauria de ser el màxim garant del seu compliment, però els exemples inhumans ens demostren que no és així. Tot el que Rajoy li exigeix a la Catalunya de Mas o al Mas de Catalunya, és el que el seu govern tan espanyol i tan popular no compleix ni gens ni mica.
No és un cas únic i aïllat, però sí que mereix ser reivindicat perquè quan Àngela González se’n va de casa en 1999 amb la seua filla de tres anys estava patint maltractaments. Els patia des que es va quedar embarassada, quan va denunciar per primera vegada el seu marit. En el procés de divorci, el jutge va concedir al pare un règim de visites tutelades i dos anys després, sense atendre la recomanació de l’equip de serveis socials que supervisava les trobades, el jutge va acceptar un recurs de l’home i va permetre que vera la xiqueta tot sol. Una dotzena de vistes més tard, l’home la va matar.
Àngela va denunciar els responsables de l’administració espanyola, a la qual havia alertat i la qual no va protegir la seua filla i amb aquest argument va decidir acudir al Comitè de l’ONU. La resolució, recomana a Espanya que tots els jutges i personal judicial seguisquen cursos per a evitar els estereotips de gènere. Com a resposta a la condemna, el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, excusa a dir que els jutges són els que tenen l’última paraula. El govern es lleva les puces i caparres de damunt en un tema tan urgent i que requereix tanta implicació de totes les administracions de l’Estat.
Des de principi d’any, trenta dones han sigut assassinades a mans de les seus parelles o exparelles, trenta dones i sis menors. Molts dels polítics que amb el seu silenci no mouen una pestanya per atallar la situació ara se’ls ompli la boca de repulsa. La societat està commoguda, les notícies omplin els informatius i les pàgines escrites del diaris, però com ens recorda l’ONU en aquesta Espanya de Rajoy s’incompleix la llei de manera sistemàtica, la llei, la que ha de garantir la convivència i la vida de les persones. De les mares com Àngela Gonzàlez i dels fills com la seua filla Andrea.
Un altre exemple d’incompliment fa tremolar els fonaments del Valls dels Caiguts, perquè són els 10 suspensos que l’ONU posa a Espanya en matèria de memòria històrica. El relator especial de Nacions Unides del Consell de Drets Humans destaca els “buits” institucionals en justícia i critica la privatització de les exhumacions i la falta d’informació oficial al respecte. De fet, recomana que la Vall dels Caiguts deixe de ser un lloc d’”exaltació del franquisme”. Demanen al Govern de Rajoy que abandone l’excusa que fer justícia a les víctimes del franquisme és reobrir ferides. La sentència és contundent: no s’ha establit mai una política d’Estat en la matèria, no existeix informació oficial, ni mecanismes d’aclariment de la veritat.
Els incompliments del govern no s’acaben. El Comité de Drets Humans de l’ONU posa en dubte reformes recents com el Projecte de Llei de Seguretat Ciutadana i la del Codi Penal. A més, Nacions Unides exigeix a Rajoy que corregisca les condicions dels immigrants en els CIES. Si afegim a tot açò les sentències condemnatòries dels tribunals internacionals, les quals apunten que en la qualificació en matèria de Drets Humans no se supera el suspens. Enguany, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Espanya en quatre ocasions i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat dues sentències en matèria de drets fonamentals com són el dret a un judici just en els procediments hipotecaris i a la protecció al dret a la intimitat en Internet.
La pregunta, una i una altra vegada, és com el govern d’Espanya s’atreveix a requerir al govern de Catalunya el compliment de la legalitat, mentre per la seua part la vulnera cada dia. En la recerca de resposta a la qüestió sorgeix el concepte d’hipocresia, una paraula que no és bon condiment per a la política, ni per a res en la vida. Parlant d’hipocresia, el govern d’Espanya té un traç molt gruixut quan es refereix a Catalunya i el govern català que tampoc és precisament un exemple idíl·lic de santedat democràtica i humanitària. Amb aquests vímets les cistelles semblem més aviat cabassos plens de fum i de palla, que ens impedeixen veure amb claredat l’horitzó en les pretensions polítiques d’espanyols i catalans davant les eleccions del 27 de setembre.
Mentrestant, al País Valencià, la dita del mort i el degollat pot albergar altres aplicacions – tantes com els programes d’internet- en un moment que el comptador dels cent dies de gràcia passa que vola i la ciutadania després del 24-M no està per reeditar històries de mal pagadors o excuses de les herències rebudes. Les urgències són unes altres, la realitat és confusa i difusa, de fet, si observem el panorama veiem poques, molt poques personalitats polítiques amb autèntica força i vocació de servei públic. Una vegada més i la història es repeteix i hem de recórrer als ajuntaments com a sinònim de proximitat per a trobar la política més noble i sincera.
Per damunt de regidors i regidores, en el cim de les institucions i dels partits veiem homes i dones vestits de política, com disfressats de política per fora i per dins, si furguem una miqueta veurem que porten cosits al cos egos immensos que no deixen córrer l’encert i la naturalitat. Caldrà insistir cada dia que els Acords del Botànic, no són per donar titulars bonics, són per a complir-los precisament amb encert i naturalitat. Per a xerraires, carteristes, conqueridors, i santes de Casia o de casa, ja estem servits.
El PP ha jugat amb les persones com si fórem joguets trencats. En carn pròpia, moltes hem patit ERO’s, incompliments de la llei de dependència, atur, manipulació, mentides, saqueig i altres circumstàncies que hem suportat amb idèntic sentiment i dolor, com la vexació a les víctimes del metro. Com en els epitafis, convé gravar a sang i foc que les víctimes de les polítiques inhumanes i abusives tenen memòria i mai ho obliden. És d’esperar que els governants valencians actuals no obliden ells tampoc, sinó estarem davant de preguntar cada quatre anys qui és el mort i qui és el degollat i irremeiablement el forat serà cada dia més gran, com una ferida en la vena iugular i com a poble ens podem dessagnar.
Aquell dia d’estiu a Benissuera, el dia de l’home blanc, que com el cotxe tampoc era molt blanc, vaig aprendre que els anuncis de la ràdio eren de veres. I amb el pas del temps, també he aprés que de veres ha de fer-se realitat el que s’anuncia en campanya per a tal de guanyar les eleccions, els governs i el poder, i s’ha de complir.
