Hem despertat del malson de l’última amenaça d’amputació que ha patit l’Horta de València: la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de València ciutat impulsada per Rita Barberá i el PP, que incloïa la desaparició de 411 hectàrees d’Horta a canvi de més asfalt, formigó, ciment, túnels, rotondes i carreteres. L’Horta és font de béns i serveis incommensurables que hui dia són més necessaris que mai:
Rebost alimentari de proximitat; pulmó verd i de descongestió urbana; mur de contenció de l’expansió incessant de la ciutat; lloc recreatiu, paisatgístic i estètic; llegat d’usos, costums, senyal d’identitat, memòria cultural i arquitectònica; agro-ecosistema únic al món amb una singular comunitat de plantes i animals, terres híper-fèrtils del quaternari, clima benigne, aigües del Túria per a regs mitjançant l’enginyeria hidràulica immemorial de les sèquies, de xicotetes explotacions amb policultius i diverses collites a l’any, i la gent que treballa la terra o viu en ella, com a llauradors i guardians de l’Horta.
Com ha vingut succeint des de fa dècades, la resistència ciutadana s’ha enfrontat a un nou projecte de “maldesenvolupament” que mossegava terres de l’Horta. Abans de les recents eleccions portaveus de diferents partits donaren suport a la seua conservació trencant el menyspreu dels nostres antics governants hipercimenters. Han reconegut la necessitat urgent d’un pla de protecció de l’Horta metropolitana per a la preservació supra-municipal dels sòls agrícoles que pose fre a les requalificacions urbanes. Així ho han declarat els aspirants al govern municipal i autonòmic: no més negoci immobiliari que destrosse les terres vives d’Horta, afavorit per polítics sense escrúpols. Ara, després dels resultats electorals, s’obri una nova esperança per l’Horta.
El dilema que travessa l’Horta planteja el seu paper en un món cada vegada més des-regulat, privatitzat i individualitzat, sotmès als grans poders desterritorialitzats que actuen fora de la governança política, social i democràtica dels estats i de la societat civil. Enmig d’aquest descarrilament col·lectiu, el paper de l’Horta periurbana adquireix un valor estratègic afegit per aconseguir el vell somni d’una societat bona i justa, acollidora i garant de la humanitat. El pensament i l’estratègia de futur per a l’Horta ha de sincronitzar-se i cooperar amb les exigències ètiques davant els dramàtics temps històrics que vivim. S’ha d’evitar la repetició de discursos i projectes dissecats del passat que siguen contraproduents davant les noves condicions de domini dels mercats globalitzats.
L’espectre de possibilitats per a conservar i cuidar el bé comú que és l’Horta no és idèntic al de fa dècades, hui cal reconèixer els seus múltiples i irrenunciables valors: agrícoles i urbans, econòmics, culturals i socials, físics i ecològics, presents i futurs. A l’hora de orientar-nos en les metes del present i del futur cap d’aquests elements han de ser desdenyats o subestimats, convé conciliar-los sense establir fronteres excloents. Perquè, cas de fer açò, es cauria en la paradoxa de voler salvaguardar l’Horta anul·lant a la vegada la valuosa mescla sinèrgica de béns i serveis que la conformen.
Davant una agricultura anacrònica i marginal, tal i com és vista per les mentalitats obsessives i compulsives del neo-desarrollisme urbà, l’Horta metropolitana ha de guanyar dret a l’existència, dignitat i respecte. Hui dia esdevenen irrenunciables: la protecció legal de les seues terres amb legislació i normatives autonòmiques; el foment d’una activitat agrícola amb rendibilitat econòmica i lliure d’agro-tòxics químico-industrials; la comercialització dels seus productes en els mercats locals; l’etiquetatge i la marca de distinció i qualitat que aporte valor afegit als seus productes i done informació sobre l’origen i la traçabilitat dels aliments, alhora que amplie les oportunitats d’elecció i tria informada de consumidors i ciutadans.
També resulta imprescindible que els polítics que estrenen governabilitat complisquen les seues promeses i adopten mesures d’exemplaritat i bones pràctiques institucionals, fent possible que els aliments ecològics de l’Horta siguen una exigència i tinguen prioritat en les compres i condiciones de contractació perquè finalment arriben a les taules dels menjadors escolars, centres sanitaris, bars i restaurants de centres cívics, culturals, universitaris, etcètera
Els mini-conreus de l’Horta han de perdre la seua posició de servitud al servei de les demandes inacabables de tot tipus d’equipaments urbans. Ni un metre quadrat més de pèrdua del nostre rebost més pròxim de terres i aliments vegetals quan les inseguretats i incerteses del nostre temps són màximes i creixen sense control en paral·lel a l’augment dels danys i perills ecològics locals i globals, caracteritzats per ser colossals i perdurables en el temps i en l’espai, i escapen a les nostres limitades possibilitats de coneixement i protecció.
No pot ajornar-se la transició a l’agricultura ecològica i el abandó de la agricultura químico-industrial causant de nombroses malalties i morts humanes i no humanes, que són senyals del col·lapse traumàtic al qual acceleradament avancem. L’agricultura orgànica aportaria beneficis econòmics afegits als productors de l’Horta, atrauria nous productors i consumidors i a més enfortiria el canvi de mentalitats.
L’emergència de nous valors i creences culturals també és part de la lluita per la defensa de l’Horta sense tòxics industrials. Rachel L. Carson en el seu clàssic llibre “Primavera silent” ens alertava sobre els circuits demolidors de la agro-química industrial per a ocells, la resta d’animals i éssers humans. Carson deia que la nostra actitud -pel que fa als verins- ha experimentat un subtil canvi, al principi estaven continguts en envasaments assenyalats com a perillosos amb la representació simbòlica d’una calavera i dues tíbies.
La defensa i conservació de l’Horta no ha de limitar-se exclusivament a la preservació de sòls i la rendibilitat econòmica del sector i els productors agraris, deixant de banda el compromís amb els drets bàsics a la salut de la ciutadania i els consumidors urbanites, que som la majoria social. També inclou la preservació de les funcions ecològiques de l’Horta. Aquestes no només són les que alleugeren la hipertrofia i la inhabitabilitat urbana, també estan en les pròpies activitats agrícoles que es caracteritzen per encarnar-se en metabolismes cíclics i cooperatius amb llavors, aigües, sol, terres, plantes, animals, collites… Donat que les societats humanes mai han deixat de ser societats de sers vius malgrat les creences deformadores de la modernitat tecno-industrial, es fa prioritària la capacitació professional per a pràctiques agrícoles que es concilien amb les necessitats biogeneratives de la vida planetària i la cura de la nostra salut.
Els productes ecològics i pròxims són l’únic futur bo al qual moralment podem dirigir les nostres aspiracions. No hem de postergar les nostres preferències:
Una Horta ecològica i rendible que abandone els pesticides, herbicides i plaguicides biocides que enverinen i maten el bategar vital de terres, aigües, aire, animals, plantes, ecosistemes, aliments i els nostres cossos. La preservació de l’Horta ha d’encarnar-se dins de les necessitats conjuntes, de salut humana i de cura ecològica, presents i futures, de la ciutat i el camp, amb una forta aliança entre el món agrícola i la ciutadania urbanita. Portar l’ecologia a la agricultura és posar al centre les necessitats vitals i primàries de la nostra existència: d’hortalisses, verdures i fruites saludables. És abraçar la vida i portar l’ètica de la cura i de la compassió a les nostres cuines i a les nostres dietes alimentàries per aconseguir una vida llarga amb salut i gaudi alhora que fem les paus amb un planeta cada vegada més exhaurit, malalt i moribund.
Defensar l’Horta ecològica és també una lluita contra el canvi climàtic en curs, un dels problemes ecològics globals més greus per a la supervivència de les poblacions humanes i de la biodiversitat. Significa posar límits a l’addicció urbanitzadora, al protagonisme dels vehicles privats, a les carreteres, a l’extracció i al consum de les energies fòssils del carbó, gas i petroli que contaminen i alteren -caòticament- els equilibris atmosfèrics amb els quals ha sorgit la vida humana i de la resta d’espècies. Tal i com ens adverteix la millor informació científica disponible, i com ens recorda Naomi Klein al seu recent llibre “Això ho canvia tot. El capitalisme versus el clima”: si no canviem prompte el model extractivista de produir i consumir, una Terra sobre-escalfada, inhabitable i muda de vida és el món al qual inevitablement ens dirigim.
Tot i que sovint som víctimes innocents i presoners de poders que se’ns imposen, allò cert és que també som responsables de les nostres decisions allí on tenim capacitat per a prendre-les i exercir-les. No hi ha excusa per a no combatre els problemes ecològics amb els mitjans locals que tenim al nostre abast, tot i que siga només amb el vot i el consum.
No hi ha coartada possible per a desatendre’s de les desigualtats sagnants entre essers humans, entre aquests i la resta d’espècies, i entre els humans actuals i les generacions de l’avenir. Si volem un futur habitable i just en l’única casa terrestre que disposem, finita i malalta, cal fer la transició a una agricultura ecològica, perquè és l’únic camí davant els imperatius de la competitivitat individualitzada del benefici econòmic i els mercats globalitzats. Sense aquest savi i valent pas, el deteriorament irreversible i l’abandó de l’Horta continuarà sense retorn enrere fins la seua definitiva desaparició.
Mara Cabrejas i Sal·lus Herrero
Professors de sociologia
Rebost alimentari de proximitat; pulmó verd i de descongestió urbana; mur de contenció de l’expansió incessant de la ciutat; lloc recreatiu, paisatgístic i estètic; llegat d’usos, costums, senyal d’identitat, memòria cultural i arquitectònica; agro-ecosistema únic al món amb una singular comunitat de plantes i animals, terres híper-fèrtils del quaternari, clima benigne, aigües del Túria per a regs mitjançant l’enginyeria hidràulica immemorial de les sèquies, de xicotetes explotacions amb policultius i diverses collites a l’any, i la gent que treballa la terra o viu en ella, com a llauradors i guardians de l’Horta.
Com ha vingut succeint des de fa dècades, la resistència ciutadana s’ha enfrontat a un nou projecte de “maldesenvolupament” que mossegava terres de l’Horta. Abans de les recents eleccions portaveus de diferents partits donaren suport a la seua conservació trencant el menyspreu dels nostres antics governants hipercimenters. Han reconegut la necessitat urgent d’un pla de protecció de l’Horta metropolitana per a la preservació supra-municipal dels sòls agrícoles que pose fre a les requalificacions urbanes. Així ho han declarat els aspirants al govern municipal i autonòmic: no més negoci immobiliari que destrosse les terres vives d’Horta, afavorit per polítics sense escrúpols. Ara, després dels resultats electorals, s’obri una nova esperança per l’Horta.
El dilema que travessa l’Horta planteja el seu paper en un món cada vegada més des-regulat, privatitzat i individualitzat, sotmès als grans poders desterritorialitzats que actuen fora de la governança política, social i democràtica dels estats i de la societat civil. Enmig d’aquest descarrilament col·lectiu, el paper de l’Horta periurbana adquireix un valor estratègic afegit per aconseguir el vell somni d’una societat bona i justa, acollidora i garant de la humanitat. El pensament i l’estratègia de futur per a l’Horta ha de sincronitzar-se i cooperar amb les exigències ètiques davant els dramàtics temps històrics que vivim. S’ha d’evitar la repetició de discursos i projectes dissecats del passat que siguen contraproduents davant les noves condicions de domini dels mercats globalitzats.
L’espectre de possibilitats per a conservar i cuidar el bé comú que és l’Horta no és idèntic al de fa dècades, hui cal reconèixer els seus múltiples i irrenunciables valors: agrícoles i urbans, econòmics, culturals i socials, físics i ecològics, presents i futurs. A l’hora de orientar-nos en les metes del present i del futur cap d’aquests elements han de ser desdenyats o subestimats, convé conciliar-los sense establir fronteres excloents. Perquè, cas de fer açò, es cauria en la paradoxa de voler salvaguardar l’Horta anul·lant a la vegada la valuosa mescla sinèrgica de béns i serveis que la conformen.
Davant una agricultura anacrònica i marginal, tal i com és vista per les mentalitats obsessives i compulsives del neo-desarrollisme urbà, l’Horta metropolitana ha de guanyar dret a l’existència, dignitat i respecte. Hui dia esdevenen irrenunciables: la protecció legal de les seues terres amb legislació i normatives autonòmiques; el foment d’una activitat agrícola amb rendibilitat econòmica i lliure d’agro-tòxics químico-industrials; la comercialització dels seus productes en els mercats locals; l’etiquetatge i la marca de distinció i qualitat que aporte valor afegit als seus productes i done informació sobre l’origen i la traçabilitat dels aliments, alhora que amplie les oportunitats d’elecció i tria informada de consumidors i ciutadans.
També resulta imprescindible que els polítics que estrenen governabilitat complisquen les seues promeses i adopten mesures d’exemplaritat i bones pràctiques institucionals, fent possible que els aliments ecològics de l’Horta siguen una exigència i tinguen prioritat en les compres i condiciones de contractació perquè finalment arriben a les taules dels menjadors escolars, centres sanitaris, bars i restaurants de centres cívics, culturals, universitaris, etcètera
Els mini-conreus de l’Horta han de perdre la seua posició de servitud al servei de les demandes inacabables de tot tipus d’equipaments urbans. Ni un metre quadrat més de pèrdua del nostre rebost més pròxim de terres i aliments vegetals quan les inseguretats i incerteses del nostre temps són màximes i creixen sense control en paral·lel a l’augment dels danys i perills ecològics locals i globals, caracteritzats per ser colossals i perdurables en el temps i en l’espai, i escapen a les nostres limitades possibilitats de coneixement i protecció.
No pot ajornar-se la transició a l’agricultura ecològica i el abandó de la agricultura químico-industrial causant de nombroses malalties i morts humanes i no humanes, que són senyals del col·lapse traumàtic al qual acceleradament avancem. L’agricultura orgànica aportaria beneficis econòmics afegits als productors de l’Horta, atrauria nous productors i consumidors i a més enfortiria el canvi de mentalitats.
L’emergència de nous valors i creences culturals també és part de la lluita per la defensa de l’Horta sense tòxics industrials. Rachel L. Carson en el seu clàssic llibre “Primavera silent” ens alertava sobre els circuits demolidors de la agro-química industrial per a ocells, la resta d’animals i éssers humans. Carson deia que la nostra actitud -pel que fa als verins- ha experimentat un subtil canvi, al principi estaven continguts en envasaments assenyalats com a perillosos amb la representació simbòlica d’una calavera i dues tíbies.
La defensa i conservació de l’Horta no ha de limitar-se exclusivament a la preservació de sòls i la rendibilitat econòmica del sector i els productors agraris, deixant de banda el compromís amb els drets bàsics a la salut de la ciutadania i els consumidors urbanites, que som la majoria social. També inclou la preservació de les funcions ecològiques de l’Horta. Aquestes no només són les que alleugeren la hipertrofia i la inhabitabilitat urbana, també estan en les pròpies activitats agrícoles que es caracteritzen per encarnar-se en metabolismes cíclics i cooperatius amb llavors, aigües, sol, terres, plantes, animals, collites… Donat que les societats humanes mai han deixat de ser societats de sers vius malgrat les creences deformadores de la modernitat tecno-industrial, es fa prioritària la capacitació professional per a pràctiques agrícoles que es concilien amb les necessitats biogeneratives de la vida planetària i la cura de la nostra salut.
Els productes ecològics i pròxims són l’únic futur bo al qual moralment podem dirigir les nostres aspiracions. No hem de postergar les nostres preferències:
Una Horta ecològica i rendible que abandone els pesticides, herbicides i plaguicides biocides que enverinen i maten el bategar vital de terres, aigües, aire, animals, plantes, ecosistemes, aliments i els nostres cossos. La preservació de l’Horta ha d’encarnar-se dins de les necessitats conjuntes, de salut humana i de cura ecològica, presents i futures, de la ciutat i el camp, amb una forta aliança entre el món agrícola i la ciutadania urbanita. Portar l’ecologia a la agricultura és posar al centre les necessitats vitals i primàries de la nostra existència: d’hortalisses, verdures i fruites saludables. És abraçar la vida i portar l’ètica de la cura i de la compassió a les nostres cuines i a les nostres dietes alimentàries per aconseguir una vida llarga amb salut i gaudi alhora que fem les paus amb un planeta cada vegada més exhaurit, malalt i moribund.
Defensar l’Horta ecològica és també una lluita contra el canvi climàtic en curs, un dels problemes ecològics globals més greus per a la supervivència de les poblacions humanes i de la biodiversitat. Significa posar límits a l’addicció urbanitzadora, al protagonisme dels vehicles privats, a les carreteres, a l’extracció i al consum de les energies fòssils del carbó, gas i petroli que contaminen i alteren -caòticament- els equilibris atmosfèrics amb els quals ha sorgit la vida humana i de la resta d’espècies. Tal i com ens adverteix la millor informació científica disponible, i com ens recorda Naomi Klein al seu recent llibre “Això ho canvia tot. El capitalisme versus el clima”: si no canviem prompte el model extractivista de produir i consumir, una Terra sobre-escalfada, inhabitable i muda de vida és el món al qual inevitablement ens dirigim.
Tot i que sovint som víctimes innocents i presoners de poders que se’ns imposen, allò cert és que també som responsables de les nostres decisions allí on tenim capacitat per a prendre-les i exercir-les. No hi ha excusa per a no combatre els problemes ecològics amb els mitjans locals que tenim al nostre abast, tot i que siga només amb el vot i el consum.
No hi ha coartada possible per a desatendre’s de les desigualtats sagnants entre essers humans, entre aquests i la resta d’espècies, i entre els humans actuals i les generacions de l’avenir. Si volem un futur habitable i just en l’única casa terrestre que disposem, finita i malalta, cal fer la transició a una agricultura ecològica, perquè és l’únic camí davant els imperatius de la competitivitat individualitzada del benefici econòmic i els mercats globalitzats. Sense aquest savi i valent pas, el deteriorament irreversible i l’abandó de l’Horta continuarà sense retorn enrere fins la seua definitiva desaparició.
Mara Cabrejas i Sal·lus Herrero
Professors de sociologia
