Suposem, per tant, que el paio va nàixer al si d’una honorable família de classe mitjana, que diuen que era la més abundant en aquella època, suposem que va tindre una mare amorosa que, quan era un monyicot, li netejava els mocs, el banyava, li besava les natges i li feia pets amb la boca sobre la panxeta, que li cantava cançons de bressol primer i li llegia contes més tard, fins que a ell van començar a eixir-li pèls en les aixelles i altres parts igual d’abundoses en glàndules sudorípares i es va decantar per un altre tipus de ficcions. Suposarem que Emil Jannings, alguns anys abans de conéixer Marlene Dietrich i perdre la xaveta, li va fer memoritzar els noms dels reis i els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, li va ensenyar un poc de geografia física, a fer números, a dibuixar figures geomètriques i un poc d’àlgebra.
Suposem també que l’obligà a aprendre de memòria la cartilla d’urbanitat i els senyals de circulació. Suposem que va somiar de ser cantant de cabaret a Berlín, violinista a Viena o pintor a Weimar. Suposem, finalment, que un capellà catòlic o un pastor protestant (per allí n’hi ha dels uns i els altres a parts iguals) li va parlar del bé i del mal i el va convéncer que estava dotat de lliure albir. I que ell s’ho va creure i que, atret per una idea tan suggestiva va estendre el concepte més enllà del que dicta la doctrina. Els avisos de Marx, Nietzsche, Freud o Kafka no li van arribar, i si ho van fer, va ser desprestigiats i anatematitzats.
No s’imaginava que els daltabaixos pogueren adoptar altres formes, que de vegades avançaren amb la insídia d’un virus, amb la lentitud d’una malaltia silenciosa de símptomes equívocs, que tan sovint es confonen amb manifestacions de vitalitat continguda i es presenten acompanyats de banderes i càntics triomfals. Un dia va començar a advertir estranyes resistències que entrebancaven la realització dels seus desitjos, que malmetien les seues raonables expectatives de prosperitat. Va haver d’esquivar obstacles que pareixien sorgir del no-res, que pareixia que havien estat sotjant entre les generoses promeses que li havien estat fetes com a regals enverinats dins d’un ou kínder, ous de serp dipositats en la seua ment durant el seu pas pel jardí d’infància, programats per a fer eclosió quan arribés a la maduresa.
I de sobte heus-lo ací, vestit de soldat, entre les bales de l’enemic i les de l’escamot d’afusellament, sobre aquesta espècie d’embarcació, tan ridícula com precària, surant en una inestable massa d’aigua, la seua particular llacuna Estígia, que està disposada a engolir-se’l en un tres i no res si arriba a perdre l’equilibri. A ell, a la seua pesada motxilla i a l’insofrible casc que suposadament protegeix el seu cap i en què es cou el seu intel·lecte turmentat. Per això està tan concentrat. Està filosofant entre les boires de la por.
Com s’han arribat a reduir tant les seues possibilitats? Ens acostumem a tindre sempre davant nostre diverses opcions i de sobte en tenim només una —és a dir, cap—. En algun moment fem un pas que no podem desfer, que ens duu a altres passos igualment irreversibles que ens porten ineluctablement al regne de la fatalitat. No és gens estrany que l’home del catamaranet se senta perdut sense remei, encara que enfile amb disciplina militar cap a on li han dit que vaja, i s’estiga cagant en el lliure albir i en el fill de puta que se’l va traure de la mànega.
