Durant vint anys Eszter ha viscut una existència grisa i monòtona, esperant gairebé sense adonar-se’n el retorn de Lajos, el mentider, l’impostor, el falsificador de lletres de canvi, el gandul… Lajos el seductor, “l’embaucador”, el mag, que exerceix sobre els altres una fascinació d’efectes comparables als d’un sortilegi o un terrible verí… que li havia promès que es casaria amb ella i que l’ha enganyat amb una alegria indomable. Ara l’Eszter sap que Lajos torna per emportar-se l’única cosa de valor que li queda, i que ella serà incapaç de fer res per impedir-ho. I sap també que la seua història no s’ha acabat perquè “els amors infeliços no s’acaben mai”.
Llegim la novel·la, des del principi fins a la fi, astorats, pensant que Eszter sabrà defensar-se, que no es deixarà ensarronar, que escoltarà les veus que l’adverteixen perquè no la tornen a enganyar i volem creure que així ho farà, però el destí sembla que està traçat per endavant i els éssers humans són titelles que actuen en el circ de la vida; enmig d’aquest espectacle circense hi ha sorpreses, valoracions, un balanç del passat sobre les pròpies vides, factures que no s’han pagat, deutes, retrets, cartes amagades que no arribaren al seu destí, ferides obertes i sagnants, comptes pendents… A l’horitzó del relat hi ha referències, explícites i implícites, a Nietzsche, a la seua manera d’entendre la vida, als valors morals, a la fortalesa i la feblesa, al joc, a la responsabilitat, sobre el ressentiment, les passions, les bones intencions, els fets, els lligams ocults, la vida a la intempèrie…
En la nostra llengua, el valencià-català, a més de “La història d’Eszter” i “L’última trobada”, cal destacar “Divorci a Buda”, “L’amant de Bolzano”, “La dona justa” i el seu “Dietari”. Sándor Márai és un gran escriptor i els seus relats novel·lescs no deceben quasi mai o mai, perquè, des del principi, ens atrapen i ens mostren històries que expressen la condició humana, les maneres de pensar, d’hòmens i dones, al segle XX, tot i que sovint amb papers molt marcats que avui ens resulten una mica qüestionables, lligats a antics costums aristocràtics o burgesos.
Al seu “Dietari”, Sándor Márai, ens conta parts de l’aventura de la seua vida i el seu ofici d’escriptor i entenem, en part, el seu suïcidi després de l’horror de veure sofrir la seua dona; ell no volia passar una vellesa on perdera la seua pròpia autonomia i dignitat.
Al seu “Dietari”, com s’explica al darrer número de L’Espill, segona època, Tardor 2015, “la Crisi d’Europa”, en un article “La nostra Europa” d’Adam Zagajewski, descriu els distints relats en la construcció de la idea d’Europa, fa servir Carl Jacob Burckhardt, que volia ser el Goethe austríac, (“el meu país ha subsistit, però jo no tinc més pàtria que Europa”), al polonès, Czeslaw Milosz (“L’Europa familiar” o “L’altra Europa”), el polonès-ucraïnès de Lwów, Zbigniew Herbert (“Un bàrbar al jardí”, un himne d’amor a l’art d’Europa) i també l’hongarès, a Sándor Márai confessava que se’n va anar d’Europa a viure als Estats Units per continuar essent europeu. Perquè tenia una idea d’Europa semblant a la que retrata Stefan Zweig a “El món d’ahir”, ambdós joves súbdits de l’imperi austrohongarès que s’enfonsa quan esclata la I Guerra Mundial. Textualment ens diu A. Zagajewski a l’article de “L’Espill”, que us recomane buscar-lo a la llibreria de la Universitat de València, carrer Arts Gràfiques (a 3i4, Tirant lo Blanc…), el que Sándor Márai va escriure al seu magnífic “Dietari”: “Un emigrat […] em va preguntar què hi feia vivint a Amèrica. Li vaig respondre: hi visc, perquè només aquí puc conservar l’esperança de continuar sent un escriptor hongarès. Sembla força estrany, però és així”. Per “poder ésser”, no podem deixar-nos amputar en la nostra valencianitat, com podríem dir, com hauríem d’advertir nosaltres, la valenciana, balear o catalana gent.
Hi ha un altre esment d’Adam Zagajewski al “Dietari” de Sándor Márai sobre la seua idea d’Europa en la persecució de la saviesa des de la literatura d’ençà que va abandonar Hongria el 1946, amb viatges i peregrinacions per Itàlia, França, Suïssa i els Estats Units, guiat per un lema passat de moda: ‘Europa’. I si aquest lema estava en voga, no incloïa la nostra part del continent. Heus ací una altra cita del seu dietari del període de la guerra: “Durant molt de temps, l’habitant d’Europa podia dir amb tota la tranquil·litat del món “el meu Déu“. Després, en un to inesperat, va declarar: “La meua religió”. Encara més tard, va començar a balbotejar amb una excitació malaltissa. “La meva pàtria, la meva nació“. I ara, amb els ulls injectats de sang, baladreja enfollit: “La meva raça“. I just en aquest moment, ha deixat de ser europeu”. Conclou Zagajewski: “Aquesta anotació sona com el compendi més breu de la història d’Europa”. Perquè rebla el clau Zagajewski amb una altra cita de Márai: “Europa és magnífica -quina llàstima que no existeixi”, i es pregunta l’escriptor polonès: “Tal vegada no ens sentim temptats a repetir de tant en tant la seva exclamació?”. Afegisc que la necessitat d’una mirada més ampla des d’Europa -que abrace altres horitzons- cap a un món més ample (Turquia, Àfrica, Japó, Amèrica, Iran, Irak, Síria, Rússia, Israel, Palestina, l’Índia…) passa també per una mirada inclusiva que reconega els matisos i la diversitat interior, al si d’Europa: potser sense l’acceptació i el reconeixement de la diversitat interior no es poden veure, apreciar i reconèixer tots els colors del món sencer.
Zagajewski a l’article de “L’Espill” repassa alguns dels escriptors i intel·lectuals europeus més decisius, per apuntalar la crítica i l’autocrítica, com Leszek Kolakowski, espais lluminosos, plens de llibres a Nàpols, Benedeto Croce, però també, per contra, Europa, va esdevenir la pàtria dels totalitarismes, de l’Holocaust i del colonialisme despietat, la indiferència d’Occident envers la tràgica situació de l’Europa de l’Est sota el domini soviètic abans de l’any 1989, sense tenir en compte les advertències de George Orwell; esmenta Jean- Paul Sartre provant de convèncer la gent culta de Varsòvia o de Praga -amargats i decebuts- perquè acceptaren el model soviètic com a promesa d’un futur millor.
Ara, llegint el llibre de la recent premi Nobel 2015, Svetlana Aleksiévitx, “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, traduït a la nostra llengua per Marta Rebón, se’ns parla dels últims vint anys de la història de Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat persones que creien fermament que aquest règim era l’única forma ètica de vida. És una escriptora que amb un estil periodístic posa l’orella i escolta molt bé les distintes històries de la història soviètica, la brutalitat, l’amor, la mort, les cuines, les mancances, les il·lusions, la quotidianitat de les microhistòries es transformen en un relat literari magistral on s’expressa el dolor i el goig de la gent, sobretot de les dones russes ‘acostumades a tant de sofriment’… Al meu parer, pel retrovisor d’Aleksiévitx, se’ns torna patètic el gest de Sartre a Varsòvia i el de tants intel·lectuals europeus que es burlaven del Gulag o directament el negaven, esdevenint còmplices de la brutalitat i la barbàrie estalinista. En aquest llibre que posa veu a testimonis del pas del temps, es judica el model soviètic, les seues marques sobre la pell humana, les bestieses dels homes, els sofriments, tractant de recollir les veus amb tots els matisos, d’un costat i de l’altre, de gent que els pares havien patit la repressió i la mort estalinista, que havien sigut internats i reproduïen un amor infinit per Stalin i per la pàtria soviètica fins al punt d’estar disposats a donar la vida pel seu gran líder i desitjar morir-se quan va morir aquell, com passà amb Hitler i amb tots els líders totalitaris; les víctimes acaben adoptant el paper de botxins contra elles mateixes.
Anota Zagajewski que Europa sembla ubicar-se en un estat permanent d’ambivalència vital; una democràcia llastrada per les seues “germanes” lletges com són l’absurditat i la corrupció, i confessa que hem de recórrer a ‘la poesia’ per tractar d’estintolar un edifici que s’ensorra, per això, està d’acord amb el seu amic, el poeta americà C.K. William, que a la UE li queda encara un problema per resoldre: “Ha estat edificada sobre quelcom que algú ha definit com a liberalisme de la por, el desig d’evitar, costi el que costi, la guerra, el feixisme, el ‘nacionalisme’ i altres plagues […] aquest noble acte de ‘castració’, en minva el vigor. Potser la UE no té prou ‘entusiasme’ ni prou empenta per avançar cap a ‘l’incògnit’, no té la ‘fe cega’ dels pioners que anaven a la conquesta de nous territoris”.
Sortosament, la “fe cega” i els “entusiasmes” i segons quins “vigors”, ens continuen esbalaint perquè han estat els materials que han fonamentat els totalitarismes i l’horror en el passat recent, i des del nostre context lingüístic, polític i cultural català (balear i valencià), no ens resignem a acceptar que la UE ens castre i no ens reconega del tot en la nostra llengua, la cultura i, plenament, en els drets polítics de ciutadania de les nacions sense estat propi. Per què hem de viure en un estat de marginalitat que nega els drets socials, el pluralisme i el reconeixement de la diversitat en la construcció de la UE, bastida sobre les bases d’un ultranacionalisme estatalista? No podem acceptar una construcció d’Europa sobre les bases de l’exclusió, l’opressió, l’acumulació i un cert seguidisme imperialista, el bandejament dels drets comuns, socials, culturals, lingüístics i col·lectius de la ciutadania sense estat. El nostre destí a l’Europa del ‘capital’ (ni del ‘proletariat’), no pot ser l’acceptació del nostre extermini com a catalanoparlants o com a terrícoles, pels greus problemes socio-ecològics que hi ha sense resoldre quan la cimera de París sobre el canvi climàtic, evidencia la necessitat d’aturar l’ús de combustibles fòssils i de mesures que siguen d’obligat compliment. Senzillament per arribar a temps.
Hi ha articles interessantíssim a aquest darrer número de “L’Espill”, que completen i matisen les reflexions de Zagajewski, de l'”Europa com a idea i com a projecte, avui” com el del Joan Francesc Mira, “Quatre notes sobre Europa”, d’Antoni Mora, Simona Skrabec, Andrei Kurkov, Antoni Martí Monterde, Enzo Traverso, Wolf Lepenies, Robert Menasse, Josep Maria Terricabras, Manuel Sanchis Marco, Estanislau Vidal-Floch, Sabastian Landschbauer, Étiene Balibar, Ulrike Guérot, Josep M. Martorell i Rodon, Monserrat Daban i Marín, Francesc Xavier Grau, Josep Lluís Gómez Mompart.
A la majoria dels articles, bàsicament, es proposa una Europa “familiar”, reflexions entorn a l’entrada i l’eixida, sobre el desarrelament i les petjades dels totalitarismes, sobre els límits i les alteritats, la traducció, la comunicació i la comprensió de l’altre, l’espai intel·lectual europeu contrastat, sobre les mancances de visió i coratge, les conseqüències de la caiguda del mur de Berlín, la reivindicació de l’Europa de les regions, la necessitat d’una Europa que reconega i respecte les diversitats nacionals, l’arquitectura monetària i els seus dèficits, la cooperació europea, l’Europa dels pobles i dels ciutadans i la construcció de l’Europa republicana basada en la igualtat, la llibertat i la solidaritat. Les crisis de Grècia i dels refugiats estan presents en algunes de les reflexions sobre Europa, també les relacions est-oest i nord-sud, tot i que resta una mica més a l’ombra les causes i les conseqüències de les crisis socio-ecològiques a Europa, que la darrera cimera de París del canvi climàtic ha posat a l’agenda política mundial, amb les seues enormes insuficiències i la necessitat de continuar lluitant per capgirar la situació amb acords vinculants i dràstics perquè s’aplique ràpidament l’abandonament dels combustibles fòssils, un altre paradigma de producció i de consum basat en el decreixement i una sostenibilitat efectiva per aturar un tren que marxa cap a l’estació del no-futur.
A aquest darrer número de “L’Espill” hi ha també una enquesta d’Adolf Beltran “sobre el present i el futur d’Europa” feta a Rafael Argullo, Ricard Pérez Casado, Javier de Lucas, Marina Subirats, Josep Vicent Boira, Joan Majó, Ferran Archilés, Martí Domínguez, Manuel Alcaraz, Lluís Bassets, Isabel Burdiel, Laia Balcells i Mònica Oltra, on es diagnostica que Europa només té futur si avança, si aprofundeix en el seu projecte de manera inclusiva, al meu parer, des del reconeixement de les identitats culturals i polítiques més enllà del projecte fundacional de la UE basada només en els estats.
Hi ha, al remat, a L’Espill, una recopilació d’interessants articles de Joan Fuster, amb introducció d’Antoni Furió i de Vicent Ventura, comentat per Gustau Muñoz, on Europa se’ns mostra com a ‘solució de futur’, ‘imperatiu moral’, ‘obligació indeclinable’, ‘impossibilitat de quedar al marge’, ‘un possible misticisme de la intel·ligència’, ‘destí inevitable’, l’Europa austericida, ‘vacil·lant, però en el fons irreversible’, ‘la impossibilitat de l’aïllament’, la sensació de certa paràlisi i indiferència davant el destí dels refugiats, l’Europa sacsejada pel terrorisme i les guerres… que, hauria de revertir les actuals temptatives de bandejar-nos i excloure’ns com a ciutadania catalanoparlant de ple dret, com a migrats, refugiats, precaritzats, en una Europa de capitalisme ultraliberal que rebutja, margina i exclou la ciutadania de les nacions sense estat propi, la qual cosa ens força, a nosaltres, la valencians gent, a tenir-ne d’estat propi per a fer efectiu el dret a tenir drets, sense admetre castracions ni amputacions de cap tipus en la nostra condició humana ubicada als països de parla valenciana, balear o catalana, altrament dit, Països Catalans.
Perquè sense estat(s) propi(s) la nostra estació d’arribada, als Països Catalans, és l’extermini; com explica Pasqual Maragall, el 1999, al pròleg del llibre de Xavier Rubert de Ventós “De la identitat a la independència”, ed. Empúries: “Per morir de gana n’hi ha prou amb el fet que siguis africà, però perquè et neguin l’existència com a poble cal que siguis nacional d’una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar amb totes les de la llei. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Savater o Vargas Llosa”. Perquè com adverteix ací Maragall: “Que el nacionalisme esdevé metàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat, miop davant la diferència i inútil per al pluralisme”. Des del País Valencià ens urgeix remembrar els advertiments que ens cal davant la construcció d’Europa; sense estat propi, continuaran escanyant-nos, fiscalment i lingüísticament, ni s’invertirà a l’eix mediterrani i serem minoritzats fins a l’aniquilació: és el destí que ens té preparat l’estat espanyol des de fa segles, com a la novel·la de Márai, amb ensarronaments i paranys sistemàtics per hegemonitzar una dominació amb trets colonialistes que no hem de suportar ni un minut més per dignitat i supervivència, els habitants de les nacions sense estat, posem per cas, com el País Valencià, que d’esquenes a les Illes i Catalunya no podrà reeixir.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
