‘L’evangeli feixista’ de Ferran Gallego i el País Valencià

José-Carlos Mainer ha escrit que El evangelio fascista. La formación de la cultura política del franquismo (1930-1950), de Ferran Gallego, és un llibre imprescindible que clarifica, sense mites ni concessions, la naturalesa ideològica del feixisme a Espanya. Un feixisme basat, sobretot, en la defensa del unitarisme castellà de l’Espanya imperial ‘manu militari’ i de la indissoluble unitat de la nació espanyola, que incorpora els elements ideològics del tradicionalisme i del feixisme francés, italià i alemany dels anys trenta; una perspectiva contrarevolucionària contra la revolució social, la democràcia, el liberalisme, el laïcisme, el marxisme i el que anomenaven, els més nacionalistes de tots, el nacionalisme ‘separatista’ de Catalunya. El feixisme és la defensa radical de la monarquia, de l’exèrcit, de l’església, de la religió catòlica i els interessos econòmics de l’altra burgesia i de la rància aristocràcia, tot i que emmascarat de disfresses de nacionalització de la banca i d’atacs místics, il·luminats i espiritistes contra el materialisme, l’internacionalisme socialista, el judaisme i la revolució soviètica. Una retòrica que incorporaria la dictadura de Franco des dels inicis fins al final, tot i que -amb alguns canvis en funció de les circumstàncies exteriors- fonamentalment després de la pèrdua de la II Guerra Mundial per banda del nacionalsocialisme, el feixisme italià i espanyol que participà amb la División Azul intentarien deixar de banda, tot i que, en la pràctica, continuarien donant suport als nazis refugiats i a les dictadures militars semblants, com la de Salazar de Portugal i al final del franquisme, la de Videla a l’Argentina i la de Pinochet a Xile.

La de Ferran Gallego, és la primera investigació històrica seriosa i exhaustiva sobre el feixisme espanyol; estudia una evolució que parteix de l’aparició del partit feixista espanyol, entre 1931 i 1936, quan s’uneixen les JONS de Ramiro Ledesma i Onesimo Redondo amb la Falange de José A. Primo de Rivera, Marqués d’Estella i fill del papà dictador posat pel monarca Alfonso XIII per a crear la Falange Tradicionalista Española y de las JONS, les relacions amb la CEDA, el partit monàrquic d’extrema dreta, de Calvo Sotelo, els agraristes i els tradicionalistes, d’on esperaven aglutinar a les masses per aconseguir, mitjançant la violència, els enfrontaments ‘pistolerils’, un colp d’estat o una guerra civil, que anomenarien la ‘Cruzada’, fer-se amb el poder de l’estat, per a imposar les seues idees nacionalistes, gremials, organicistes i totalitàries, d’acord amb el que Hitler i Mussolini havien fet a Alemanya i Itàlia per altres mitjans lligats a les eleccions, les subvencions per banda del capital i les coaccions i assassinats contra els partits obrers, jueus, etc.

Al llarg de la història del feixisme espanyol hi ha una invocació permanent a deslegitimar la democràcia parlamentària, el laïcisme, la república i qualsevol resultat electoral, els vots no importen i no s’han de respectar, perquè fan crides constants a posar l’exèrcit o la “ley y el orden” al servei de l’estat, trencant la democràcia i la República, via terrorista, via armada per a la conquesta de l’Estat i la seua espanyolització des de les idees de l’Espanya imperial, en un retorn a les idees de la contrareforma, antiil·lustrades i contrarevolucionàries. Calvo Sotelo, el 12 de gener de 1936 explicita que participa en aquelles eleccions per a demostrar la seua voluntat de ruptura amb el règim republicà: “No faltará quien sorprenda en estas palabras una invocación indirecta a la fuerza. Pues bien, sí, la hay. ¿A qué fuerza? A la orgánica; a la fuerza militar puesta al servicio del Estado. La fuerza de las armas –ha dicho Ortega y Gasset, y nadie recusará este testimonio- no es fuerza bruta, si no fuerza espiritual”. A l’exèrcit se li havia de donar el suport per a un canvi institucional: “Hoy el ejército es la base de la sustentación de la Patria, sin la cual no se concibe la vida (…) Cuando las hordas rojas del comunismo avanzan, sólo se concibe un freno; la fuerza del Estado y la transfusión de las virtudes militares –obediendia, disciplina y jerarquía- a la sociedad misma”, en realitat posar-se en mans dels capitots feixistes, els militars, el clero i de la dreta reaccionària. Perquè no cabia parlar de supremacia del poder civil, quan “hoy el Ejército es la nación en armas y la nación, el Ejército de la paz”. Com a la novel·la 1984, a la guerra li diuen pau, a l’exèrcit, a l’holocaust i a l’extermini dels altres, l’anomenen solució final.

Segons la barbàrie feixista, res es podia solucionar a través de la democràcia parlamentària ni els vots de la gent “cuando un pueblo, como España ahora, se diluye en el detritus de la ignominia y se entrega a la ulceración de los peores fermentos”. Pretendre que les masses resolgueren el problema d’Espanya, seria com “pretender que un cadáver sea resucitado por los propios gusanos que lo están devorando (Ovación)”. El cronista de l’article “Hay que ir por España!, dice Calvo Sotelo en un maravilloso discurso” a La Nación, 13 de gener de 1936, anota que “la gente en pie agita los pañuelos. El momento es de una emoción intensa”. Fet i fet, la defensa de la casta clerical, militar i reaccionària; allò de defendre les sotanes, la monarquia i els uniformes militars.

Més tard -la recerca de Ferran Gallego- ens porta fins al 1949, quan el debat sobre ‘l’ésser d’Espanya’ entre Laín Entralgo, per una banda, i Pérez Embid i Calvo Serer, per l’altra, va pretendre donar una legitimitat històrica al règim, depurant-lo dels seus orígens. Al centre d’aquesta evolució es troba el procés constituent del feixisme espanyol que es desenvolupà a partir de 1936, quan Falange va pretendre mobilitzar i integrar el conjunt de les forces contrarevolucionàries que donaven suport a un exèrcit que havent fracassat en l’intent de colp de força, la ‘sanjurjada’, iniciava una sanguinolenta guerra civil. La diversitat de forces que s’integraren en la sublevació militar del 18 de juliol, acabà més endavant facilitant l’oportuna ‘desfeixistització’ del règim franquista convertit en un estat nacional-catòlic. A partir de la victòria falangista, apareixen com a legitimadors ‘intel·lectuals’ del nacionalsindicalisme o del nacionalcatolicisme, entre d’altres, els ‘valencianos’, Juan Beneyto, José Corts Grau, Calvo Serer Diego Sevilla Andrés, Vicent Gay Rodríguez de Cepeda, etc. que han estat analitzats al llibre Els reaccionaris valencians. La tradició amagada (Gustau Muñoz (ed.), ed. Afers, 2010.

Aquest llibre de Ferran Gallego L’evangeli feixista, de 979 pàgines, és bo del tot, només anotar que com el de Josep Fontana Por el Bien del Imperio i d’altres, m’haguera agradat llegir-lo en català; massa sé que adduiran motius editorials i de mercat, però llibres així mereixerien ésser editats en català amb ajut d’institucions socials, econòmiques o politiques. Si he tret la qüestió de l’exèrcit i el rebuig a la democràcia parlamentària i a les votacions, és perquè, des dels partits feixistes, les votacions i el dret a decidir, com veiem en el que passa amb la proposta aprovada per majoria al parlament de Catalunya per a una consulta no refrendària, no interessen perquè el que importa és imposar via tribunals, via repressiva o armada un estat totalitari contra la voluntat popular, de tot el poble català, altrament dit, Catalunya o Països Catalans, posem per cas, com va passar amb el colp d’estat militar del 1936. No obstant açò, tot i els límits, les critiques i les insuficiències electorals, no entenc del tot que hi haja companys del partits d’esquerres, que arrepleguen aquesta tradició contra les eleccions; és molt important no limitar-se només a projectes electorals i és evident que els partits hegemònics del sistema gaudeixen de subvencions dels bancs i els altres no disposen ni de diners ni dels mitjans de comunicació ni d’influències per a poder competir amb igualtat d’oportunitats, i és més convenient i bàsic construir poder popular des de baix, horitzontalment, lligat a moviments socials alternatius (feminisme, ecologisme, antimilitarisme, solidaritat, cooperació, etc.) però, les votacions electorals, són l’expressió de la força transformadora a les institucions per reforçar els canvis socials i institucionals necessaris per aconseguir més drets socials i més democràcia. Abandonar aquesta opció, és resignar-se a no canviar res de res, al meu parer, tot i que quan la situació i les condicions de concurrència social, mediàtica i electoral, són tan desiguals, és veritat que la democràcia esdevé una caricatura o una farsa.

Aquells falangistes menyspreaven les eleccions perquè tenien el recurs a la força bruta militar de l’exèrcit, els diners dels partits tradicionalistes, catòlics, monàrquics i reaccionaris que els donaven suport per sota mà i de la premsa contrarevolucionària i esperaven un colp d’estat finançat pels seus; però, els partits d’esquerres i independentistes, quan rebutgen presentar-se a les eleccions, menyspreant els vots de la gent, ¿què ofereixen a canvi més que enfonsar encara més la marginalitat i la irrellevància a l’esquerra independentista al País Valencià? Massa sé que dins de la tradició anarquista també hi ha sectors que han propugnat l’abstencionisme electoral i la no participació a les dinàmiques polítiques a l’ús, honestament, tot i que Federica Montseny i d’altres durant la revolució social de 1934 i després optaren per participar en el govern i en les institucions polítiques per transformar la societat i aturar els feixisme.

Hui dia, abandonar la possibilitat d’incidir políticament, tot i que hi haja unes estructures molt deficients, em sembla que és acceptar, ‘voluntàriament’, una marginalitat, que s’hauria de combatre per transformar les institucions i la societat i no em sembla massa encertat no deixar els instruments de canvi social i institucional en mans dels més corruptes. Perquè, passar de tot i inhibir-se políticament, deixa més indefensa la classe treballadora i els moviments socials alternatius per aconseguir una mica de democràcia al País Valencià i el socialisme i la independència dels Països Catalans.

Al meu parer, abstenir-se electoralment, per banda de l’esquerra, es vulga o no, és facilitar l’ascens i les imposicions de les polítiques de dretes i d’extrema dreta a les institucions autonòmiques, estatals o europees. Participar en unes eleccions no vol dir combregar amb rodes de molí amb tot el sistema ni ser-ne còmplice, ni tan sols parcialment; el mateix, David Fernàndez i d’altres diputats de la CUP, posem per cas, des del Parlament de Catalunya denuncien les polítiques econòmiques neoliberals del capitalisme, el gangsterisme de Rato, ara de nou imputat per les targetes ‘fantasma’ de Bankia, es pot criticar l’assalt als centres socials ocupats i els desnonaments i es fan propostes alternatives lligades al cooperativisme, l’autogestió, l’agricultura ecològica, les energies alternatives i l’ajuda mútua. L’estada al Parlament no els ha fet menys actius, sinó més, com Ada Colau o d’altres que posen en peu projectes politics electorals a partir de la seua experiència social contra els desnonaments; sense la presència de Mònica Oltra, Mireià Mollà, de Compromís i de la gent del PSPV i EUPV, que també han denunciat la corrupció del PP al parlament valencià, haguera sigut molt més difícil o impossible jutjar i condemnar el corrupte, Rafael Blasco, acusat de robar diners que havien d’anar a la solidaritat de països més pobres del món. Al meu parer, i puc equivocar-me, no és incompatible participar electoralment i nodrir projectes socials de participació política i de transformació social al País Valencià o als Països Catalans, tot i que puc entendre que hi haja qui llance la tovalla del tot davant la reproducció dels mecanismes de corrupció franquista en una democràcia que no ho és perquè realment està fonamentada sobre algunes lleis franquistes que neguen la possibilitat de participar, de poder votar i expressar-se al parlament espanyol a la ciutadania de Catalunya i dels Països Catalans perquè no ens reconeixen el dret a votar ni el dret a parlar en català al parlament espanyol de Madrid. Com ha de ser ‘meu’ o ‘nostre’, aquest parlament de Madrid, que nega la nostra condició catalana, valenciana, balear, basca o gallega? Com m’ha de representar el parlament de les Corts Valencianes que tanca els nostres mitjans de comunicació en valencià-català, mentre alguns informes sociolingüístics adverteixen que, si no canvien les coses i van com van, el 2050, restaran només un 10-15% de valencianoparlants al País Valencià? Com m’han de representar unes institucions madrilenyes o “valencianes” que van sempre en contra dels interessos, econòmics, fiscals, culturals, lingüístics, socials, etc. del país dels valencians, catalans i balears?

Membre de la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià