Per a l’etnobotànica l’estudi dels contextos resulta imprescindible. Imprescindible per interpretar adequadament les relacions de les plantes amb els humans.
Perquè les interaccions que se n’han donat s’han desenvolupat en situacions i moments ben concrets, tant de caràcter ecològic com social i utilitari.
I per això l’etnobotànica impel·leix a explorar tant les relacions actuals entre els humans i les plantes com aquelles que provinents del passat van quedar fixades culturalment, entesa la cultura en el sentit més ample del terme.
Considerades així les plantes poden servir no tan sols com a objecte d’estudi -cosa importantíssima- sinó també com una navili a bord del qual es poden explorar diverses rutes i ports culturals; ports en els quals aquelles han deixat empenta: des de la medicina a l’agronomia o la gastronomia, des de la cosmètica a la farmacologia o les arts plàstiques, des de l’heràldica a la filatura, la perfumeria, la paremiologia, la rondallística popular, els llibres sagrats o un llarg etcètera.
A bord de moltes de les plantes podrem visitar eixos ports; i en molts d’ells veurem les empentes que van deixar les mateixes “naus”, és a dir les mateixes plantes, en anteriors viatges.
I potser hi trobarem també noves rutes, nous ports que a priori ignoràvem i als quals, en atracar-nos-hi, comprovarem que contenen tresors de coneixements.
Sí, un poc a la manera del “Viatge a Ítaca” que Kavafis va poemar (permeteu-me el verb no reconegut però crec que comprensible) i Lluís Llach va musicar:
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Un port com el de la perfumística (¡xe, un altre nom inventat!) en què haurem arribat a bord de les assutzenes, el navili en què a hores d’ara estem viatjant.
DE PERFUMS
La paraula “perfum” fa referència avui dia a qualsevol líquid aromàtic que fa servir una persona per desprendre una olor agradable.
Però no sempre ha sigut eixe el significat.
Durant molt de temps es va creure que la paraula “perfum” provenia del llatí per fumare, “pel fum” en el sentit que indicava una substància (vegetal, animal o mineral) que en ser cremada desprenia un fum fragant apropiat per honorar els déus… o per millorar un ambient mefític, pestilent.
És eixe el rerefons que figurava a l’entremés [1] castellà “La casa de juego” (1640), del sevillà Francisco Navarrete, tot i que aplicat al fum del romer o romaní (Rosmarinus officinalis):
quema su manojito de romero,
y entre las damas de vicioso trato
si no queman romero no hay buen rato;
al fin, mi buena madre me decía
que deste humo el demonio huía.
Segons el filòleg Joan Coromines la paraula “perfum” no existia en el llatí sinó que és d’origen català; i que apareix per primera vegada el 1399 en el llibre Lo somni, de l’iniciador de l’humanisme a les lletres catalanes Bernat Metge (c. 1343-1413).
Del català degué passar a les llengües veïnes i en particular al francés parfum; i d’aquesta llengua a unes altres (alemany Parfüm, italià profumo, castellà, portugués i anglés perfume, etc.) quan a partir del s. XVI França va esdevindre una potència exportadora d’essències fragants.
PERFUMS I ARTS. L’ASSUTZENA.
De perfums i perfumistes està plena la literatura [2]. I els llibres sagrats. I la pintura, en particular la religiosa.
De fet, hi ha un personatge evangèlic molt relacionat amb un perfum: l’ungüent fragant del nard Nardostachys jatamansi. Es tracta de Maria de Betània (sovint identificada amb la Magdalena) i que segons l’evangelista Joan (12:1-3) [3] va ungir els peus de Jesús quan aquest va visitar sa casa.
En al·lusió a eixe episodi evangèlic l’atribut pel qual es reconeix Maria Magdalena és un flascó de perfum.
La pintura que veiem a continuació, i que es pot admirar a l’Alte Pinacothek de Munich, és del pintor holandés Lucas van Leyden (1494-1533). Representa la Verge Maria amb el nen Jesús, Maria Magdalena i un donant. I mentre que el donant adopta el paper de sant Josep, amb una vara florida -d’assutzenes Lilium candidum-, Maria de Betània (o de Magdala) porta com atribut un flascó de perfum de nard [4].
Cosa que tindrem ocasió de comprovar, almenys pel que fa a les assutzenes, en la propera entrega de la sèrie.
[1] S’entén per entremés una peça teatral típica de l’època barroca (segles XVI i XVII) de caràcter còmic i llenguatge planer destinada sobretot als entreactes de les comèdies; va ser la precursora del sainet.
[2] No tan sols la celebèrrima El perfum: història d’un assassí (1985), de l’alemany Patrick Süskind; també en la novel·la Aníbal (1991) d’un altre alemany, Gisbert Haefs, és l’esclava perfumista Corina l’encarregada d’escriure les memòries del narrador i protector d’Aníbal, l’hel·lè Antígon Karjedon, senyor del Banc d’Arena.
[3] “(1). Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d’entre els morts. (2). Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. (3) Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum.
[4] Aquest nard euroasiàtic és diferent de l’homònim nard americà Polianthes tuberosa, que és un dels símbols que llueix en l’escut d’armes papal l’actual Francesc I.
