L’estima i l’odi de la llengua

València: un alcalde franquista que estima la llengua i una alcaldessa que l’odia i la destrossa

“El caloret del verano, el caloret de l’ivern“. Un acte de Crida de falles protagonitzat per una alcaldessa que va menystenir i desprestigiar la llengua dels valencians, i una carta escrita per un alcalde en un perfecte valencià on s’apreciava i exalçava la llengua que compartim amb altres territoris del domini lingüístic.

Més de 50 anys separen aquests dos esdeveniments, un d’ells esdevingut en plena dictadura franquista, i l’altre en plena democràcia post-franquista. I encara que poguera semblar a l’inrevés, la nostra llengua apareix molt més apreciada per l’alcalde del franquisme que per l’alcaldessa de la democràcia. Però, és clar, parlem de Rita Barbera, i això ho explica ràpidament tot.

“A una i l’altra riba de la nostra mar, parlem una mateixa llengua (…) puix no de debades fins les varietats regionals del vostre idioma son exactes a les varietats valencianes”. “Un plat de ceràmica amb el nostre escut que porta les mateixes quatre barres del vostre”. Una mateixa llengua i una mateixa senyera, en una germanor que uneix les ciutats de l’Alguer i de València.

Aquestes paraules, aquest sentiment, no ve d’un hipotètic nou alcalde de València nacionalista i d’esquerres. Són d’Adolfo Rincón de Arellano, batlle de València entre 1958 i 1959. El falangista Rincon de Arellano va combatre amb l’exèrcit de Franco al Front de Terol. Durant la guerra civil fou escollit cap provincial de la Falange per València, entrant en la ciutat amb les tropes franquistes al comandament del General Aranda.

Malgrat la seua ideologia feixista, Rincon de Arellano tenia molt clara la catalanitat consubstancial de València, com es va fer palès en una carta seua escrita el 1962 adreçada al seu homòleg alguerès amb motiu de la inauguració de la línia aèria Perpinyà-l’Alguer, esdeveniment que, segons ell, serviria per incrementar “el contacte dels pobles que a una i altra riba de la nostra mar parlem una mateixa llengua”, tal i com va començar dient en aquella carta.

Rincón de Arellano esmenta també com a contribució a l’agermanament entre valencians i algueresos fins i tot els cursos que feia Lo Rat Penat, una associació que actualment es caracteritza per un fervent anticatalanisme.

Un Rincón de Arellano que s’acomiada i signa la carta no com “Adolfo”, sinó com “Adolf”, cosa sorprenent i inèdita parlant de qui parlem, i de la època de què parlem. Algú ha vist alguna volta Francisco Camps signar un document com “Francesc”, o a Alberto Fabra signar-lo com “Albert”?

Que lluny queda tot això d’aquelles declaracions de l’actual alcaldessa a l’octubre de 2012 al Fòrum Europa, quan va denunciar que “Catalunya es dedica a catalanitzar la cultura valenciana i balear“.
O de la seua malaltissa obsessió per mostrar que la senyera coronada amb el blau que eix de processó cada 9 d’Octubre des de l’ajuntament de València, és l’única senyera que representa a tots els valencians.
Per no tornar a recordar el patètic i esperpèntic sainet que va protagonitzar la passada Crida.

Rita Barberà ho ha aconseguit. Fins arribar a fer bo la dita què “tot temps passat va ser millor”. Encara que el temps passat siga el franquisme.