Finalment, al cap d’un parell d’anys de campar entre el Kurdistan i Raqqa, els soldats del ‘flamant califa’ Abu Bakr al-Bagdadi s’havien emparat d’una plaça d’alt valor estratègic i simbòlic al centre del Xam. De cop, al mapa en expansió de les fronteres del califat hi lluïa un glamurós topònim de renom mundial: Palmira! La notícia va caure com una bomba, mai millor dit, damunt d’aquells que no han de suportar la pluja diària d’explosius sota el cel ennegrit de Síria. L’ona expansiva provocà estupor i desconcert, més que més perquè, dos dies abans, els informatius asseguraven que les tropes del ‘gran tirà’ Baixar al-Assad havien afermat el control de l’oasi de Palmira, al bell mig del desert sirià, després d’haver infringit una severa derrota als islamistes radicals que borinotejaven per les rodalies.
Ai!, però, no ens enganyem; molts dels qui, lluny del fragor de les armes, es quedaren corglaçats en assabentar-se de la magnitud de la tragèdia no van pas començar a frisar, en principi, per la sort dels milers de persones que resideixen a Tadmor (el nom àrab de Palmira), la ciutat moderna, grisa i sense cap encant, que s’estén al nord d’un ufanós i verdejant palmerar. De fet, les qui no n’havien fugit, ja hi malvivien, atrapades en la mena d’enorme trinxera en què s’ha convertit des del 2012. És més probable que el primer pensament de molts, almenys dels qui a l’acte foren conscients de l’avenç qualitatiu que aquella conquesta representava per als interessos de l’EI, anés adreçat a ‘l’altra’ Palmira, la més famosa i admirada, la ciutat antiga erigida al sud-oest de l’oasi fa cosa de dos mil anys, damunt les romanalles d’anteriors nuclis urbans, tot a l’ample d’una plana arenosa encerclada de sinuosos muntijols.
Palmyra Syria 2008
Si d’aleshores ençà, i al fil d’algunes puntuals llambregades d’actualitat sobre la destrucció sistemàtica de les ruïnes de Palmira, heu experimentat el dol per la seva pèrdua d’una manera especialment punyent, no us n’avergonyiu. Per contra, penseu que la majoria de sirians que ara reben les funestes atzagaiades de Mart –a dins o a fora de llur país– també el comparteixen. Però no hi ha millor testimoni humà, ni tan dolorós, d’aquesta afirmació que el que oferí al món sencer un il·lustre sirià, home savi, arqueòleg de professió, musulmà de religió i palmirenc de soca-rel: el senyor Khaled al-Assad, director general d’excavacions i del museu local, que lliurà la vida en l’intent de protegir les ruïnes i les antiguitats de Palmira. I que no us confongui el cognom de l’esmentat, perquè a Síria és tan corrent com el de Garcia a Espanya, posem per cas.
El dia 18 d’agost, Khaled al-Assad, de 82 anys, va ser brutalment executat pels sicaris que ara terroritzen la població de Palmira amb proclames apocalíptiques, humiliacions i assassinats, i que també volen llevar-li l’ànima i els referents històrics a còpia de transformar les ruïnes en runes. Diuen que, prèviament, havia patit un mes de captiveri a mans dels executors, i que feia més d’un mes que era tractat com a botí de guerra. També diuen que, malgrat les tortures a què fou sotmès, mai no revelà als seus botxins on havia anat amagant molts objectes valuosos que, al llarg dels anys i amb tanta cura, havia conservat a les vitrines i als magatzems del museu. Khaled al-Assad, una personalitat de prestigi i conegut arreu en els ambients acadèmics de la seva especialitat, hauria pogut fugir abans de l’ocupació de Palmira per l’EI, però no va voler.
Vaig conèixer l’ustad –‘el professor’, com amics, coneguts i veïns l’anomenàvem– l’agost de 1992, en qualitat de col·laboradora d’una missió arqueològica en un jaciment sirià a la riba de l’Eufrates. Des de llavors, i sempre que visitava Palmira, em rebia al seu despatx del museu i, entre tassa i tassa d’espès cafè turc –wassat min fadlak! (‘no gaire dolç, si us plau!’)– em regalava la seva conversa, tan sabuda i entenimentada. Més d’una vegada vaig gaudir de la seva hospitalitat i la de la seva família i, en una ocasió, vaig tenir el privilegi de visitar les ruïnes seguint les seves explicacions. Recordant aquell home afable i auster, el seu compromís vital amb la memòria històrica de la seva terra i de la humanitat, i la passió amb què s’hi dedicava, és cosa de creure l’obstinat silenci que el menà a la mort; podríem posar-hi la mà al foc.
Els dirigents de l’Estat Islàmic –i tots els qui, a l’ombra, els donen suport, els financen, els venen armes o els compren petroli– la saben llarga a l’hora d’utilitzar, amb finalitats propagandístiques, imatges esfereïdores de tota horrorosa espècie: caps tallats, cossos penjats, mutilats o cremats, estàtues esmicolades, demolicions espectaculars d’edificis mitjançant l’ús d’explosius, etc. Contràriament al que alguns pensen i opinen, no és la irracionalitat o la barbàrie allò que els guia, sinó el càlcul premeditat i del tot racional de les conseqüències de llurs accions. En aquest darrer aspecte, les ruïnes de Palmira els han ofert una oportunitat d’or per a multiplicar-ne els efectes, i per a recolzar un projecte que, lluny d’ésser esbojarrat, es va mostrant cada dia més sòlid.
Però, per què són tan importants aquestes ruïnes?, quin és el seu potencial simbòlic?, què haurem perdut –a més d’un bellíssim paisatge– quan, davant la més absoluta inoperància de l’ONU (ara ves!, com sol ser habitual…), només ens restin les ruïnes de les ruïnes de Palmira en un país tot arruïnat? Algunes de les històries que conformen la segona part d’aquest article potser ens ajudaran a entendre l’abast dels fets actuals.
