Les puntades de les hienes

Mai abans haguera imaginat que li anava a donar la raó al polifacètic escriptor nord-americà Steve Martin quan va dir allò que “El millor que un pot fer és sorprendre’s a ell mateix”, quan sempre em cantava amb veu silenciada i música imaginària l’estrofa salsera de Rubén Blades, “la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida ai, Déu!” No era la meua intenció però crec haver-ho aconseguit i explique el perquè. És cert perquè fins a hui no havia escrit sobre motos d’una manera explícita. El motiu?, que no m’ha atret la passió per l’esport sobre les dues rodes i la veneració que els seus adeptes senten pels seus ídols. Entre altres coses perquè sempre he culpat a aquesta passió de la pena més gran que m’acompanya en la vida i que el pas del temps solament aconsegueix atenuar que no curar. Ni per un instant vaig compartir amb Miquel l’atracció per la velocitat, l’asfalt i el risc abans d’aquell fatídic onze de maig.

Fa uns dies que, més enllà de la secció d’esports, bona part dels mitjans generalistes s’han fet ressò de la notícia d’una puntada. I si m’ha donat per escriure d’aquesta picabaralla ha sigut per la reacció a un breu comentari d’un lector d’un periòdic, el qual desitjava tot el pitjor en una caiguda a Marc Márquez. Un desig que no es correspon a la seua afinitat o no al motociclisme o al pilot en qüestió, sinó per la senzilla raó de ser català. El discurs anticatalanista sembrat per la dreta valenciana més reaccionària té activistes que actuen com a paparres ferint tot el que sone a sardana o pinte a barretina. Cal ser roí i més carronyer que una hiena per a desitjar el pitjor a qualsevol persona inclosos els motoristes pel fet de nàixer i viure a Catalunya i no a Galícia o a Extremadura.

Gràcies a les explicacions sobre la puntada en el motociclisme he descobert l’existència del telèmetre i la telemetria com a dispositiu capaç de mesurar amb total precisió distàncies de forma remota. Cosa que podríem aplicar per a detectar a indesitjables de braç en alt de cara al sol, camisa nova, esvàstica o gavines corruptes. També he constatat que alguns dels ídols que mouen masses solen ser de fang i que el sensacionalisme televisiu acudeix com a mosques a l’olor del fem depassant tots els límits deontològics dels mitjans de comunicació. Com a teló de fons se situa la polèmica acció de l’italià Valentino Rossi al pilot Marc Márquez a Malàisia, tibant la corda quan està en joc un mundial amb tot el que açò comporta. I no em referisc solament a l’interès mediàtic que suscita la competició d’alt risc sinó també als interessos econòmics, escrits pels núvols en xifres milionàries.

El circuit valencià Ricard Tormo és el triat per acollir el desenllaç esportiu que s’ha anat convertint en un serial d’un groc intens al qual no li falten ni denúncies, sancions i actors a la babalà. Al cap i a la fi tot ven. En parlar de Xest és inevitable recordar la imatge del poder popular quan el llavors president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps anava al volant, amb la seua alcaldessa Rita Barberá com a copilot i es vanaven de passejar en un Ferrari. Ostentació, la pura façana de la trepidant corrupció que s’estenia com una taca d’oli. Han hagut de passar sis anys perquè els donaren la puntada, en aquest cas merescuda.

La puntada a Marc Márquez va quedar afortunadament en un esglai, però cap desgràcia ni ferida a lamentar. El vicepresident d’Honda -fabricador japonès de la moto de Márquez – Shuhei Nakamoto, ha afirmat que la puntada va ser intencionada i açò es pot demostrar com a fet gràcies a la informació aportada per la telemetria. De moment, Rossi ha sigut sancionat amb eixir l’últim a Xest, és el de menys, ja que per a alguns dels admiradors se’ls ha esfondrat un ídol d’ample somriure però amb estret cor si pensem en allò de l’esportivitat i la humanitat i del que haguera pogut ocórrer en la caiguda.

Mentre el compte arrere per a la final corre a la velocitat del calendari, hem vist com dos reporters italians exhibien a la premsa una foto amb les seues càmeres de vídeo trencades, perquè segons diuen la família de Marc Márquez es dedica ara a destrossar càmeres. Un equip de TV del canal Itàlia 1, del programa anomenat “Les Hienes” aterrava fa uns dies en la població de Cervera, a la comarca de la Segarra a Lleida. L’objectiu era seguir fent bromes amb la puntada que malgrat que les irrefutables conclusions del telèmetre, segueixen qüestionant alguns mitjans de comunicació italians. El citat programa, ha sigut comparat amb el conegut Caiga qui Caiga, però més frívol i molt més sensacionalista vorejant pràctiques delictives.

Els reporters anomenats Stefano Corti i Alessandro Onnis van esperar l’arribada del pilot de Cervera a la casa familiar per a fer- diuen- lliurament d’un trofeu inventat per ells amb exagerada forma fàl·lica i simular una celebració amb copes de cava. Però la trobada va acabar com el ball de Torrent amb espentes i insults i la intervenció dels Mossos d’Esquadra que van haver d’expulsar dels voltants de la casa dels Márquez els showmans italians. Sense arribar la sang al riu el pilot els ha denunciat i ells han denunciat el pilot i tota la seua família.

Quan es deixa de ser ciutadà anònim per a ser personatge, personalitat o ídol, s’ha de tenir una mica de corda i cert encaix envers aquelles situacions poc còmodes. No obstant això, una cosa és el preu de la fama i una altra quan en aquests programes es perden els papers per ignorar i burlar les normes deontològiques més elementals. Quan es perd l’ètica es perd també el respecte a l’audiència i al mitjà al qual es representa. La llibertat d’expressió és sagrada, però com ho és saber on estan els límits del respecte per no envair la casa de ningú amb el propòsit d’humiliar per molt famós que siga l’objecte del desig informatiu, o en aquest cas de l’espectacle humorístic. No tots els reporters o presentadors són periodistes i allò de les normes deontològiques a més d’un els sona més aviat a dentista en codi morse.

En el cas de Les Hienes a Cervera no és el seu primer escàndol. De fet, a principis de novembre del 2006 va fer la volta al món, quan una comissió del Parlament italià va prohibir l’emissió d’un programa en el qual es revelava que un terç dels diputats consumia drogues. L’informe es va elaborar sense autorització prèvia gràcies a obtenir mostres de cinquanta diputats a partir de les restes de la suor que les maquilladores de la cadena televisiva els llevaven al moment de preparar-los per a eixir en pantalla. L’escàndol va ser tan monumental que la popularitat del programa va pujar com les bombolles del sifó. Un altre despropòsit de Les Hienes va ser quan van produir un reportatge sobre la violència en el Perú i després de ser emès es va descobrir que era un muntatge amb un segrest que també va resultar ser fals. O quan al setembre de 2009, un reporter de la saga va bromejar sobre l’homosexualitat de l’actor George Clooney en el Festival de cinema de Venècia i que ningú va saber interpretar on estava la gràcia.

Per a eixir en la tele i fer-se el graciós no n’hi ha prou en anar fet un figurí amb vestits negres, camises blanques i corbates negres, regalar ulleres o copes fàl·liques, s’ha vist com l’humor és una cosa molt seriosa quan traspassa certs llindars. A més de saber què és un telèmetre, he aprés que les hienes, aquestos animals carnívors i carronyers, són també covards i que riuen, i al riure emeten histèriques riallades. Molt semblades als instigadors de batalles identitàries amb desitjos malignes que s’amaguen en pseudònims. I tot m’ha succeït per mirar un món proscrit per a mi.

Qui anava a dir que malgrat ser periodista curiosa i “veriuadora” acabaria escrivint de motos per culpa d’una provocació d’un comentari d’una escarida línia i sense que el meu cognom siga Nakamoto. Quan una sent que la seua ànima està cosida als records i l’absència d’un germà per culpa dels maleïts accidents, d’una maleïda caiguda en la moto.

És el que té sorprendre’s a una mateixa.