No hi ha dubte que l’establiment d’uns criteris ortogràfics per al valencià esdevenia, inequívocament, una prioritat per als literats i intel·lectuals valencians de l’època republicana. Les publicacions periòdiques de llavors -El Camí, El Poble Valencià, El Popular…-, mostraven una grafia notablement castellanitzada. Aquesta situació, d’anarquia ortogràfica, feia inviable el creixement del prestigi social del valencià enfront d’un castellà hegemònic i en plena expansió cultural. La preocupació dels escriptors valencians, no es va fer esperar.
Els moviments per la unificació de criteris lingüístics nasqueren el 1930 amb una crida d’Adolf Pizcueta a la revista Taula de Lletres Valencianes on encoratjava els joves escriptors valencians a cercar un acord ortogràfic pel valencià. La crida fou seguida per una nova convocatòria, en aquest cas per la Societat Castellonenca de Cultura l’any 1931, una prestigiosa institució on podíem trobar personalitats com Salvador Guinot, Gaetà Huguet o Pasqual Tirado. S’acordà en acta que Lluís Revest s’ocuparia de la redacció de les Normes, en col·laboració amb Carles Salvador. I, amb tot, la redacció de les bases ortogràfiques constituí l’acceptació de la normativa fabriana de l’Institut d’Estudis Catalans adaptada a la realitat valenciana. Una adaptació que segons Joan Fuster fou bàsica, doncs Pompeu Fabra ja l’havia tinguda en compte en la seua redacció.
Sens dubte, la redacció de les Normes de Castelló ha esdevingut el símbol d’acceptació de la unitat de la llengua al conjunt del territori catalanoparlant, en aquest cas al sud del domini lingüístic. El 21 de desembre va ser la data escollida per a la signatura de les Normes de 1932, amb seu a la Casa Matutano, antiga casa d’operacions de la Societat Castellonenca de Cultura. Allà posaren la seua empremta personalitats com Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Teodor Llorente, Manuel Sanchis Guarner i un total de 14 entitats culturals com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana. La participació d’històrics del valencianisme polític com Huguet o Pizcueta fou decisiva per a l’estratègia política del nacionalisme valencià.
Les Normes de Castelló, que compten amb la consideració de Bé d’Interés Cultural (BIC) per les Corts Valencianes, són -i van ser- una aposta definitiva per a la vertebració dels territoris de parla catalana. Les Normes certifiquen la unitat de la llengua des del Rosselló a Morella i des de Castelló a Alacant. I és que l’acord ortogràfic de 1932, ha permès i ha facilitat la construcció d’un espai educatiu, literari i comunicatiu per al conjunt del territori, malgrat els intents de sabotatge del búnquer-barraqueta.
I amb això, vull dir. Què esperem per fer d’aquesta cita una diada nacional amb majúscules? Gràcies a les Normes arribà la primavera cultural republicana; gràcies a les Normes tinguérem l’explosió fusteriana; gràcies a les Normes es formaren milers de professors de valencià; gràcies a les Normes comptem amb els premis Octubre; gràcies a les Normes seguim construint un projecte que va més enllà de tres províncies sense cap distinció ni pretensió. Que governants i acadèmics vagen per feina i deixen de festejar amb aquells qui sempre han intentat esborrar la memòria d’un poble.
