Per a dur-ho a terme: els ànims renovats insuflats per les gavines de ponent, que com sabem són les més poderoses, al capdavant “Don Tancredo” rei del mimetisme més absolut enfront les banyes del bou, però, no per acarnissar-se amb els més necessitats, donant gust com a bons escolans, al Consell de Castella-Faes, del qual sabem que predica i consigna doctrines reaccionàries, en favor dels anomenats poders fàctics i de fàstics, que són just aquells que menys ho necessiten.
No tindran present en aquestes visites, per tant ni ho comentaran, aquelles coses que veritablement ens preocupen i que les enquestes del CIS diuen, que vuit de cada deu enquestats consideren com al més greu problema que patim, la corrupció i en segon lloc, cinc de cada deu, l’atur.
Segons ha manifestat recentment la consellera en funcions senyora Català, amb perdó, “Explicar el pasado està en manos de los jueces”, com si ella i la resta de gavines del País anaren de vacances a llocs paradisíacs, sense adonar-se’n del que passava, mentre ací s’hi perpetraven tot tipus d’abusos, saquejos, i finançament il·legal de la seua molada, per exemple, segons la Fiscalia anticorrupció, motiu pel qual hi ha alts responsables imputats, encausats com es diuen ara, atès l’esforç cínic i eufemístic de la seua bandada per maquillar la realitat.
La senyora Català, amb perdó, aprovisionada d’una considerable candidesa, assegurava així mateix, que a la campanya electoral “hablarán de limpieza”, hom suposa que la neteja és referida als casos de corrupció, perquè si no, què cal netejar? Ja ho sé, amagar davall de les estores allò que no els interessa.
També diu la senyora Català, amb perdó, i per aquest motiu un servidor es veuria satisfet, que aniran com deia en començar, casa per casa a esbrinar-ho, potser a ma casa per explicar-me, pose per cas, la política lingüística emprada, que arracona el valencià, la llengua pròpia del País, com han deixat ben palès al llarg d’aquests anys i particularment en aquest darrer en aplicar el decret del trilingüisme en lloc d’hores d’ensenyament en la nostra llengua, afavorint el castellà que no ho necessita, perquè al món el parlen més de cinc-cents milions diuen. Significant-li que m’expliquen, per què per al curs 2015-2016, se suprimeixen 69 aules d’infantil, d’elles 14 en valencià, i la ràtio d’alumnes per classe està pels núvols.
També li preguntaria, potser açò millor al ciutadà Alberto Fabra, president a dit en funcions de la Generalitat, si vingués, perquè calent encara, s’han oposat a Madrid, al Congrés de Diputats, a esmenar en un afegit “La Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera” instant perquè el Consell de Ministres aprovés abans del 30 de juny, una correcció dels dèficits de finançament de les Comunitats Autònomes, perquè totes les autonomies,hi disposaren del finançament adient per a cobrir les seues necessitats bàsiques, i atendre igualitàriament tota la ciutadania.
Al·leguen les gavines de ponent al rebutjar-ho, que és per la caiguda dels ingressos tributaris, significant d’eixa manera el que és una fal·làcia, perquè enlairen per tot arreu, a bombo i platerets, que Espanya es recupera admirablement a passos gegants. Açò de la meua collita, tots sabem ben bé qui i com se recupera.
Cal recordar, encara que sobrés, que la nostra autonomia, pateix en aquests moments per eixe concepte, un deute històric de més de 15.000 milions d’euros i un deute total de més de 33.000 euros on hi ha inclòs el famós FLA, tot i que el que ens resta és un finançament com cal i, motiu pel qual fa de la nostra una autonomia de carreró per espifiada i dependent. Al mateix temps els preguntaria, per què aturen el curs normal d’una esmena a l’Estatut d’Autonomia, que en un acord unànime de les Corts Valencianes, s’insta el Govern Central a reconsiderar el finançament injust, a què som injustament sotmesos.
Així les coses, què he de dir més que no se sàpiga? Com que estan disposats a donar-nos explicacions, fins ara no volia ni veure’ls, ara sí, ja que des de la convenció de gavines al gener d’enguany a Madrid, estan capficades en donar-les, i em grataria rebre’ls i oir-li-les a ma casa, per a dir-los si de cas, dos i dos quantes en fan.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
