La llengua al nostre país sempre ha estat un assumpte controvertit, d’una mena de controvèrsia teledirigida des d’un estil de fer política que, des de la transició, ha creat escola, una escola política amb uns clixés que s’han reeditat sempre que semblava que les portes del conflicte lingüístic s’entreobrien i deixaven respirar pel seu badall la sensació d’una catàstrofe lingüística imminent. La reacció sempre ha estat la mateixa: això paga la pena no tocar-ho, cal sacralitzar la LUEV de 1983 i oblidar-se d’aventures amb materials perillosos i inestables.

La majoria de polítics i polítiques es curen en salut quan les qüestions lingüístiques reviscolen, segueixen al peu de la lletra aquell refrany anglés que afirma que si no està trencat no cal, doncs, arreglar-ho. Certament, però, el model d’ús del valencià fa dècades que no sols està fracturat, sinó que ja és una mutilació dels drets lingüístics i civils més elementals que atempta contra la mateixa dignitat de la seua comunitat lingüística. Hi cal, per tant, una llei d’igualtat lingüística, clara i decidida aplicable en tot el territori valencià, que garantisca l’equilibri compensador entre les dues llengües oficials.

M’assalta la pregunta de si la societat valenciana està suficientment preparada per a tindre un debat assossegat sobre la diversitat lingüística del nostre país. D’altra banda, m’assalta el dubte de si la societat valenciana, al llarg i ample del territori, és capaç de digerir les conseqüències d’aquest debat que hauria d’aspirar, almenys, al fet que les dues comunitats lingüístiques, amb les seues respectives llengües cooficials, es reconegueren mútuament per mitjà del principi d’igualtat i a la calor dels drets lingüístics de la ciutadania.

Diuen que no som un país normal, que no responem als mateixos estímuls i interessos d’altres territoris on existeix una major cohesió social, una millor vertebració territorial i una més àmplia perspectiva del futur compartit. És possible; per això, es fa necessària una normalització política que prioritze el rescat de la consciència col·lectiva dels valencians i valencianes, segrestada durant un quart de segle per una dreta valenciana que ha desestructurat, des de les institucions valencianes, la convivència ciutadana i que ha desestabilitzat qualsevol equilibri territorial, refermant el provincialisme franquista i rebutjant l’epidermis viva comarcal.

Conseqüentment, la política lingüística del nostre país no pot deixar-se condicionar per la distorsió, abans descrita, que pateix la consciència col·lectiva del nostre país, sinó que ha d’aplicar criteris d’igualtat lingüística que restablisquen els drets civils d’una comunitat lingüística que pateix un procés de minorització i de despersonalització, d’un temps ençà, galopant.