Molta gent usa el terme ‘victòria pírrica’ com a equivalent a ‘victòria nímia’. El seu significat real, emperò, és ‘victòria costosa’. El rei Pirros, després d’una batalla contra els romans en què van morir molts dels seus soldats, va dir: “Molt bé, hem guanyat, però gaire victòries com aquesta i me n’he de tornar, jo tot sol, cap a casa”.
D’ençà del 27S, a la facció independentista, li ha passat el mateix. Oficialment, s’ha considerat que el resultat legitima l’inici de la desconnexió, però hi ha hagut tal desconcert de declaracions per part de tots plegats, que molts votants independentistes han acabat per no entendre res i han comprat la visió espanyolista del recompte de vots. O, digueu-me si no, com s’han de titllar els desmentiments Sánchez-Nacho Martín Blanco o la idea peregrina d’en Baños de la Cup d’afirmar que ara mateix no podem fer una DUI, però sí que en podem fer mitja i deixar l’altra meitat per d’aquí a uns 300 anys. Sense presses. No fos cas que ens agafés un cobriment de cor, amb tanta corredissa.
Un altre lluïment ha estat fer la declaració d’insubmissió al Tribunal Constitucional a tall de provocació gratuïta. Si apuntes, dispara. Si no, estàs fent el paperina. Si aixeques la llebre sense tenir cartutxos a l’escopeta -en forma d’estructures d’estat-, com penses matar-la? Tirant-li l’escopeta pel cap??
Però… que no pari la festa! Després de mes i mig caçant papallones, s’ha arribat a la setmana de la investidura del President sense haver pactat res amb qui s’havia de pactar, deixant-ho tot en mans de la Divina Providència. Bé, potser sí que s’ha pactat aquest patètic espectacle ofert darrerament i ens amaguen la meravellosa estratègia de no tenir President imputable fins a estar immersos en plena campanya de les generals. O potser, simplement, la de pretendre revifar la visió leniniana del ‘Com pitjor, millor’.
Però, quin preu se n’ha pagat?
Doncs, el de sotmetre -especialment la gent gran que s’havia sumat al procés- a una muntanya russa emocional intolerable i estúpida que els ha descavalcat, definitivament, del somni d’assolir la independència.
No s’ha de ser cap Oracle per endevinar que l’Espanya casposa està assedegada de venjança per tants anys d’ofenses via manifestacions multitudinàries al carrer i xiulades institucionals. I, no diguem, pel recent ‘Visca la República Catalana’ de la Carme Forcadell. Quan els poders decideixin que ha arribat l’hora d’obrir la caixa dels trons, sotmetran tothom qui considerin artífex del desafiament a tal pluja de querelles per rebel·lió i sedició que els encausats sumaran més anys de presó que no espelmes va bufar en Matusalem al llarg de la seva vida.
Si algú es pensa que per tallar quatre cables de l’AVE, aparcar el cotxe al mig de l’AP7 o muntar un festival de kale borroka al Passeig de Gràcia, Espanya aturarà cinc minuts la seva ofensiva, és que realment, intel·lectualment parlant, no ha passat de P3.
I, en especial, si els de la CUP, ara que fa tants dies que van ‘fent amics’, es pensen que algú, a banda dels seus correligionaris, els farà costat quan els comenci a tocar el rebre, és que els porten ben molls.
Fins al 27S, imperaven mots com ‘transversalitat’ -ideològica i generacional-, ‘abraçades’ -emocionals, interparlamentàries- i ‘expertesa’ -la dels consellers assessors per a la Transició Nacional, el col·lectiu Wilson, etc.-. Ara parlem de ‘lluita de classes’, ‘presidents corals’, ‘imposicions’, llistes negres’, etc. Un canvi ben trist.
Alguns diuen: No… si tot això ho fem per forçar un referèndum vinculant via pressió internacional. De debò algú espera obtenir cap suport extern amb la imatge que s’està donant? Segur que a Dinamarca i a Suïssa ballen per un peu amb la perspectiva de tenir un estat chavista al sud d’Europa. Enhorabona! Tindrem dos vots favorables a l’ONU: Veneçuela i Corea del Nord.
Perquè la Cup té tota la legitimitat d’exigir un gir social. Fet i fet, la meitat o més de Junts pel Sí són gent d’esquerres. Però, de cap manera, poden desobeir el mandat popular dels 27S i forçar un govern troskista amb un President toiaficat, com si la centralitat ideològica catalana hagués passat a abraçar l’anarquisme. Tenen la mà tan fluixa a l’hora de desobeir, que fins i tot han passat a desacatar els seus propis -suposats- ideals independentistes.
Si en Mas està emmerdat amb el 3%, tranquils que ja caurà. Sigui President o bidell del Parlament. És evident que, des del rei fins al darrer peó, no hi ha peça que se salvi de la corrupció. Perquè juguen a robar-ne 400 i repartir-ne 300 entre els qui els podrien portar a la presó. I si algú ho xerra, la famiglia ja sap com decretar l’ormetà mediàtica pertinent, via el panem et circenses de distracció de torn. No oblidem que, qui es va empescar els ‘mass media’, ho va fer com a eina de ‘mass control’, principalment.
Per tant, companys de la Cup, no cal que us poseu la disfressa de salvapàtries. Perquè la puresa espiritual es va acabar amb la Verge Maria i, el dia que comenceu a tocar-ne de calents, m’agradarà veure si sereu capaços de remenar les cireres, i l’oli, sense untar-vos-en els dits. Fins ara (gairebé) ningú no ho ha aconseguit.
Manllevant els homenets d’ales de cera del magnífic article d’en Jordi Corominas i Julián, s’ha de ser ben ximple per enfrontar-se a la fúria d’un Estat farcit de feixistes havent cremat l’únic escut realment potent que et podia haver salvat de la crema quan comenci a caure l’Harmagedon. Parlo de les àvies borroka.
Perquè no oblideu mai que les revolucions impossibles només reïxen quan les àvies com la Rosa Parks, la Frederica Montseny o la Caterina Albert -entre tantes d’altres d’anònimes- es planten per dir que s’ha acabat el bròquil.
