Són el Centre Privat El Valle, el Sant Agustí i l’Aire Libre de la sempre dificil Alacant ciutat; la Mare de Déu de l’Olivar d’Alaquàs; el Centre Privat Parroquial Don José Lluch d’Alboraia; La Presentació, que per a honor propi o vergonya aliena és l’única de les nou concertades que ofereix ensenyament en valencià a Alcoi; la Maria Auxiliadora, el Sant Josep de Calassanç i la Santa Anna d’Algemesí; la Nostra Senyora dels Socors de Benetússer, que amb la seva aposta pel nivell avançat possibilita que tot l’ensenyament infantil que s’oferta en aquest poble tan substituït de l’Horta Sud sigui en llengua pròpia; la Nostra Senyora de la Consolació de Benicarló; l’Illes Columbretes de Borriana; l’Ave María de Carcaixent; el Lope de Vega de Castelló de la Plana; el col·legi Hernández de Castelló de la Ribera; el Sagrat Cor de Dénia; l’Abecé, el Borja, el Gregori Mayans i Ciscar, la Nostra Senyora del Carme, les Escoles Pies i el Centre Privat María de los Ángeles Suárez Calderón, que reblen el sempre majoritari i ara abassegador suport de l’escola concertada de Gandia a la llengua d’Ausiàs March i dels Borja; la Baronia Sant Antoni Abat de Gilet; el Sant Francesc de Guadassuar; el Sant Andreu Apòstol de l’Alcúdia; el Centre Integrat la Unió Musical de Llíria; el Sagrada Família de Manises; el Santa Cruz de Mislata; el Sant Josep de Montcada; el Centre d’Estudis Bàsics Atlas, de Mutxamel, que arrodoneix el ple al quinze en aquesta localitat mitjana gairebé enganxada a Alacant; el Rebollet d’Oliva; el Verge del Carme d’Onda; el Jardí Ateneu Suec dels Socors, el Lluís Vives, el Nostra Senyora de Fàtima i la Unió Musical de Sueca, havent passat les tres primeres, a l’estela del Decret de Marzà, d’oferir un model plurilingüe en castellà a un que gravités sobre la llengua de Joan Fuster; la Nostra Senyora del Mont de Sió i el Centre Privat Sant Josep i Santa Anna de Torrent; les Escoles Sant Josep, l’Hogar Nuestra Señora del Rosario, la Nostra Senyora dels Socors, els Salesians-Sant Joan Bosco, el Sant Lluís Gonzaga i la Cooperativa Som Escola de València, que juntament amb les escoles públiques, cada cop més compromeses, posen el seu granet de sorra entre un oceà de concertades que hi són refractàries, si no hostils, perquè la llengua històrica del Cap i Casal recuperi el seu prestigi; el Bisbe Pont i la Verge del Carme de Vila-real; la Divina Providència i la Nostra Senyora de la Consolació de Vinaròs, i el Claret i la Immaculada de Xàtiva.
Com també ho són les cooperatives de titularitat privada la Masia de Museros, l’Escola Gavina de Picanya, La Nostra Escola Comarcal i les Carolines de Picassent, que van ser pioneres en l’ensenyament EN valencià, no només a nivell de l’Horta sinó també a nivell de país, en un moment en què ni tan sols les escoles públiques somiaven a fer-lo i es limitaven, com a molt, a impartir un ensenyament DEL valencià.
I com ho és, com la que més, l’escola parroquial Sant Cristòfor Màrtir, també de Picassent, que va mantenir un torcebraç titànic (finalment reeixit) als tribunals amb el govern antivalencià de Francisco Camps per oferir l’ensenyament en la llengua que el claustre considerava que era més útil a nivell pedagògic per al seu alumnat.
Totes elles, bé sigui perquè fa temps que ja oferien línia en valencià, bé sigui perquè el marc legal i l’administració anterior no convidava precisament a fer el canvi, bé sigui perquè no tenen un prejudici ideològic (que no pedagògic) contra la llengua autòctona prou fort com perquè els impedeixi cursar més hores en anglès, l’any vinent oferiran al seu alumnat nivells plurilingües avançats. No es pot negar que són, per tant, a nivell legal, escoles valencianes. I, per molt que sovint el discurs oficial tant dels partits progressistes com d’algunes associacions de tasca lloable les bandegin, el valencianisme més integrador i de llarga volada hauria de tenir present que són escoles imprescindibles per a construir un país normal. Que, permeteu-me només aquesta llicència antifusteriana, no pot ser un país només d’esquerres, ni molt menys només de dretes, sinó un país valencià. Amb capacitat de matisar, encara que sigui una mica, aquell decantament desficiós (però al capdavall sobretot reactiu) vers l’escola pública, comprensible per la brutalitat amb què tantes vegades l’escola concertada ha vetat l’accés a les seves aules (finançades en bona mesura amb diners públics) de la llengua pròpia.
Vull pensar que ara, però, som en una nova fase que afavoreix menys el discurs demagògic sobre la llibertat de la dreta botiflera i enyoradissa de règims passats. En una fase en què l’estúpida, nociva i castradora dicotomia escola pública-valencià i escola concertada-castellà ha quedat enrere i en què, a mig termini, es produirà una extensió molt majoritària de l’ensenyament en valencià també a les escoles de titularitat privada. I, per a aconseguir-ho, seria important tenir una actitud de respecte i reconeixement sincers no només envers els claustres i ampes de l’escola pública que han optat pels nivells avançats, sinó també per les cooperatives i molt especialment per les escoles parroquials que, sovint amb dificultats i en un entorn advers, també han optat per ser escoles avançades, és a dir, escoles valencianes de ple dret i mèrit. I Déu vulgui, mai millor dit, que d’aquí quatre anys les cinquanta-cinc escoles esmentades en siguin moltes més. Tot això, amb el benentès que tant els partits del Botànic com especialment la societat civil valenciana faran el que calgui perquè el Partit Popular no tingui l’oportunitat el 2019 de tornar a malmenar el País des del Govern.
