La ciutat de València presenta una particularitat que la converteix en una ciutat única a Europa. És una gran urbs (compta amb una població d’uns 800.000 habitants, un milió i mig si comptem la seua àrea metropolitana) construïda literalment al bel mig d’un gran espai d’horta, probablement un dels més antics, grans i fèrtils del continent. València compta a més amb una altra particularitat que la fa única: és l’única gran urbs europea que té al seu terme municipal un extens Parc Natural, l’Albufera.
El poblament de l’horta de València és mil·lenari. Es coneix ja amb un cert detall les seues característiques durant la dominació islàmica. Sense anar més lluny, el barri en el qual visc a la ciutat de València, Patraix, situat al sud-oest de la ciutat, té el seu origen en una alqueria musulmana que se situava en el que actualment és el casc antic del barri, justament en un dels laterals del que ara és la seua plaça més antiga. Petrarios (Patraix) és citat en el Llibre del Repartiment amb què l’administració de Jaume I va repartir les terres centrals del nou regne entre colonitzadors i conqueridors. L’alqueria musulmana de Patraix es trobava al costat d’una de les grans sèquies que regaven (i reguen actualment) l’extensa horta de València, la sèquia de Favara, que a hores d’ara segueix encara travessant el barri com des de fa molts segles, però de manera subterrània.
Així doncs, les alqueries de l’Horta de València que han sobreviscut han esdevingut un vestigi senyorial que ha resistit el pas dels segles. Aquests habitatges nobles, que malauradament a hores d’ara en la seua majoria estan en ruïna, han estat comprats en alguns casos per l’administració amb la finalitat de convertir-los en edificis de serveis. No obstant això, la seua protecció no garanteix que s’evite el seu enderroc, com s’ha demostrat en els darrers temps.
Els trets que identifiquen les alqueries són molt clars. Aquestes solen orientar la seua façana principal a migdia o llebeig (la denominació que rep a l’Horta el sud-est), i això les diferencia de la gran majoria de construccions, que tenen la seua orientació principal a l’est. Aquest tret suggereix la seua antiguitat en uns quants segles (la majoria també són citades en documentació antiga), perquè les cases d’horta construïdes durant l’actual segle miren a llevant, a fi d’aprofitar millor les brises i els seus efectes tèrmics.
Com a altres característiques distintives de les alqueries trobem l’antiga existència d’una torre (que pot mantenir-se encara, com per exemple l’alqueria de Falcó), l’entrada amb arc de mig punt, bé exterior o interior, així com l’existència d’una ermita o capelleta, més o menys degradada o fins i tot desapareguda, i aprofitada per a usos no religiosos en la majoria de casos.
Les alqueries actualment es distribueixen per tot arreu dels voltants de València, si bé els conjunts més valuosos i representatius es troben al nord i a l’oest.
La principal de totes és la seua manca d’ús. El llaurador valencià de la comarca les concep com a construccions respectables, ‘del temps dels moros’, però això no ha estat cap obstacle perquè s’haja pogut engegar una reforma agressiva o el seu enderroc, si s’ha pogut. La confortabilitat o els nous usos s’han imposat a qualsevol altre criteri d’identitat o de tradició. Altres alqueries, propietats encara senyorials, esperen les requalificacions de terrenys per a traure’n del solar un benefici econòmic. En aquesta conjuntura, mantenir l’alqueria en un estat de runa és garantia que no entrarà en cap catàleg i podrà ser enderrocada.
Moltes d’aquestes cases d’origen nobiliari han passat dels seus propietaris originaris a llauradors, fruit dels arrendaments històrics. En uns altres casos, el canvi de propietat ha tingut com a conseqüència l’enderroc o la venda a compradors que adquireixen la terra per a usos distints a l’agricultura, a un preu superior al de mercat. I és per això pel que pràcticament cap llaurador es pot permetre el luxe de comprar terra a prop de València per a llaurar-la. Per això precisament els usos del terreny es converteixen automàticament en merament especulatius.
La realitat és que la situació en què es troben la majoria de les alqueries de l’Horta no és bona i, encara que hi ha diverses figures de protecció patrimonial, aquestes no garanteixen la seua conservació.
Excepte les que han estat incloses en els catàlegs del Pla General de València, o en les d’algun dels pobles de la comarca, la majoria estan en ruïna o han estat restaurades a càrrec del propietari. Cal dir que la protecció d’algunes d’aquestes construccions no els ha assegurat l’ús social, o la restauració, i com a conseqüència de la seua ubicació van caient a poc a poc o pateixen freqüents espolis.
Així, la situació de ruïna amenaça moltes alqueries. Unes altres esperen projectes de rehabilitació, com la Casa de la Sirena de Benifaraig, o es mantenen com a habitatge al cos de barris residencials (alqueries d’Orriols).
La majoria d’alqueries que són de patrimoni municipal també esperen les rehabilitacions, com per exemple la del Moro, a Benicalap. Algunes són propietat particular i han estat restaurades. Tenim en aquest cas l’alqueria del Magistre, habitada i mantinguda per l’administrador, encara que propietat d’una família de Madrid.
En quant a les alqueries que darrerament s’han enderrocat, tenim els casos de les de la partida del Pouet de Campanar. Ni les denúncies judicials evitaren que l’alqueria de Barberà (precisament de Barberà!), entre altres, caiguera (un presagi?), i unes altres com la del Rei, del segle XVI, estiguen condemnades.
A la zona dels Orriols recentment s’ha enderrocat l’alqueria de Fabonet, i durant 1999, poc després de l’enderroc de les de Campanar, caigueren diverses alqueries incloses en el PGOU de València amb nivell de protecció 2 i 3. L’alqueria del Moro, també protegida al Pla General com a Bé d’Interès Cultural, té un aparcament afegit que degrada l’estètica de la construcció.
Unes altres, com les de Barrinto (segles XIV al XVI), al bell mig del parc municipal de Marxalenes, han estat aprofitades com a edificis de serveis, en aquest cas per albergar la Biblioteca Joanot Martorell.
Quin és el futur que els espera a les alqueries?
El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus d’activitat, de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció social que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment.
És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys. La majoria d’elles tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més aviat o més tard cauran, com va afirmar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquell cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià.
Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandonament, l’oblit i la restauració. Serà vital la intervenció del nou Consell i dels nous Ajuntaments constituïts en les darreres eleccions per a endreçar la situació i començar a recuperar aquest valuosíssim patrimoni històric i humà, indissolublement lligat al patrimoni de l’horta.
