No tinc vocació de reincidència, però sí de desgranar raonaments al voltat de la intensitat del viscut en aquesta etapa política decisiva i esperada, en la qual la convivència ha de ser la clau d’avançar o quedar-nos en punt mort. Els ritmes marcats fan que tot siga fugaç i vertiginós sense detenir-nos en la paraula i les idees i sense deixar reposar el pensament, cosa que tan bé feien els clàssics, com el romà Virgili o el grec Aristòfanes. Els grecs de hui dia a penes poden pensar en allò que no siguen bancs, deute, finançar, negociar, robatori, caixer automàtic o passar gana. És el que passa quan l’economia s’engoleix bona part de l’espai de la política.
Al País Valencià, el camí s’ha anat aplanant gràcies a allò que ha reclamat la ciutadania animada perquè el Partit Popular no tornés a tocar amb les seues brutes mans les institucions dels valencians. També ha sigut possible pel sentit comú dels nostres polítics que saben que el seu deure és fer realitat el canvi com s’ha plasmat a l’Acord del Botànic. Deure, decisió, escoltar i obrar, és el maridatge perfecte com ara solen esmentar en les arts culinàries.
Queda tot el camí per recórrer. Construir i assentar els fonaments amb transparència i decència per a arrelar-los en el cor d’una política neta de corrupció. En cas contrari, no es podrà continuar construint la història del poble valencià amb la identitat i la bandera de la dignitat. Per moments ho vam veure tèrbol, quan en ple fragor de la batalla postelectoral, els desacords entre el tripartit primer i el bipartit després, va fer que més d’un i més d’una es rosegara les ungles i s’emborratxara de glops l’aigua del Carme per calmar els nervis només pensant que el Partit Popular continuara governant.
En eixos dies d’alta tensió els periodistes preguntàvem per les possibles combinacions o la suma d’esforços per a aconseguir un equilibri i per fer possible el nou Govern valencià, Mònica Oltra sempre responia que “primer el què i després el qui”, determinar què és el que s’ha de fer i després parlar de les persones que ho han de fer. Si no ho va dir cent vegades no ho va dir cap. Mentre, Ximo Puig escalava per les parets agarrant-se al golelé de la lideressa. La frase d’Oltra, ho atemoria, insinuava que tal vegada no seria el president, sent ella com la mitològica reina Dido.
Adjudicar-se conselleries i que Oltra acceptara ser vicepresidenta no ha sigut cosa fàcil. Ho saben molt bé els que han repartit l’ungüent en la negociació. La coalició Compromís s’ha presentat amb aquesta marca a les eleccions amb un èxit molt important, però una volta el pastís estava a taula s’havia de repartir i tots volien el mos més gran i s’ha vist clar el punyet entre Bloc i Iniciativa. Pot ser que en un dels viatges d’Oltra a Madrid algú la temperara, perquè quan es té ambició el recorregut polític no acaba al Consell. Els recels i imposicions també han provocat més d’un disgust entre els socis de coalició. Cap diari, i menys conservador i ultra valencianista castellà com és Las Provincias, no ha de tindre potestat per posar o llevar els noms d’un factible conseller o consellera.
Els consellers de la branca econòmica, Soler i Climent segur que saben d’una recepta bastant escampada al món empresarial, la divulgada pel consultor i escriptor James Collins – la recepta es recull en el seu llibre “Good to Great”- un autor que ens diu just tot el contrari que ha propugnat Mònica Oltra. Collins aposta perquè les empreses excel·lents escullen el model de primer qui i després determinar el què. Diu aquest consultor de negocis nord-americà, que cal conformar un equip executiu esplèndid i després pensar en la millor forma per a portar l’empresa al creixement. L’empresa i l’administració tenen alguna cosa en comú, però millor que en tinguen poques, perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments o la Diputació estan per produir productes i beneficis, sí per oferir serveis i atendre les necessitats de les persones.
És clar que Oltra, coneguda ja com la ‘lideressa’, té caràcter i ambició i que és capaç de contradir Collins o qui se li pose per davant. De fet, s’ha entrenat amb ganes amb Enric Morera i amb Ximo Puig. La seua estratègia ha sigut bona per guanyar temps i sentir-se forta, ella sap que en el dia a dia de la política és més freqüent que es parle del qui que de què. És habitual llegir en titulars de premsa, frases com qui ha guanyat, qui ha dimitit o qui ha de governar o quan la Justícia es pronuncia qui ha d’anar a la presó.
Curiosament, el predicament de Collins tampoc ha calat en l’exportaveu popular del Govern valencià, María José Català que ara s’ha fet adepta a les tesis d’Oltra. Coses de la política. Catalá ha dit que el PP de la Comunitat Valenciana ha de centrar-se en aquests moments “en el què i a partir d’ací definir el qui”. Els sona aquesta música? Català es pronunciava en ser preguntada pel futur del PP valencià i per si li agradaria liderar el nou projecte o assumir alguna responsabilitat en el Govern de Mariano Rajoy. De moment, la Català ja s’ha col·locat a la Delegació de Govern, però no sabem si pensant amb el què o el qui.
El què o el qui traspassa la frontera política i ens trasllada a altres terrenys de joc. En les televisions aquests dies no han parat amb el futbol i no exclusivament per parlar d’esports sinó de xifres astronòmiques. De grapats dels milions pel traspàs d’ací a allà de porters del Reial Madrid. Tot seguit, una altra notícia es referia a un nou jugador del Barça a qui li van posar en una cadena de TV la música de Zorba el Grec quan es tracta d’un jugador de nacionalitat turca. Per vore-li la cara al turc van acudir a sala de premsa del Camp Nou, lloc on es produïa la presentació, 120 periodistes. Hem de reconèixer que en aquest món a més de tiris i troians segueixen havent-hi molts fenicis que mouen els fils dels milions, en A, en B, en blanc o negre.
No és decisió dels periodistes acudir o no a un determinat acte o roda de premsa perquè l’agenda la decideix el mitjà. Davant fets com aquest cal preguntar-se a quants periodistes s’envien cada dia als desnonaments que hi ha a València o altres ciutats del País. A quants a la casa de la Caritat mentre les cues voregen el riu quan s’acosta l’hora del dinar- a la mateixa que en les pantalles solten en les postres els milions dels futbolistes- o quants tenen l’encàrrec d’esbrinar si es compleix la normativa de riscos en el treball, encara que els operaris treballen a més de quaranta graus damunt d’una bastida pintant una façana.
No vull ferir cap sensibilitat culer o merengue, ni de cap altre color, però tornant al tema del futbol, el muntant de milions i de periodistes que sumen i sonen en les sales de premsa dels clubs em sembla un despropòsit. Senzillament, ventilen la xifra del preu d’un jugador però continuen ignorant quantes criatures passen fam. Convivència i despropòsits són difícil de casar.
He començat l’article citant el poeta italià, qui va ser un fidel reflex de la seua època, amb il·lusions i patiments, no molt diferents dels que tenim en l’actualitat, però sense tauleta, wasaps o twitter. Tampoc estilava aquestes tecnologies el grec Aristòfanes -el principal exponent de la comèdia clàssica- que no va deixar de creure en la utopia política, a pesar dels despropòsits que també feien mal a la bona gent en la seua època.
Tiris i troians amb saragüells o de torrentí, independentment de l’hàbit que facen servir, estan cridats a l’enteniment. De moment, els cent dies de nou govern, són necessaris per a transmetre capacitat de reacció i mostrar resultats encaminats a canviar la situació. Generar confiança i optimisme a la ciutadania ha de ser una primacia. Demanar perdó a les Víctimes del Metro i reobrir la investigació sense traves ni falsedats era una prioritat indiscutible i així s’ha fet. També encomanar l’àrdua tasca de desfer el camí minat perquè el poble valencià puga gaudir del dret a un mitjà públic de comunicació en la nostra llengua. Són la part del què irreprotxable dels primers passos.
De la part reprotxable cal respectar també els cent dies. Però no puc mossegar-me la llengua, solament apuntar que fidels col·laboradors del PP en alguna empresa pública com l’antiga RTVV, ara gaudisquen de sucosos càrrecs en el nou govern. Potser s’han confessat i han purgat tots els pecats. Ni venjança ni rancor, però sí tota la memòria del món. Virgili, Aristòfanes, i tal vegada el contemporani James Collins no entendrien tals prebendes, sobretot per una qüestió de justícia. Jo tampoc ho entenc.
