Per eixa raó, he seguit el consell de gent tan sàvia com Spinoza, Kant o Hegel i he procedit pel conegut mètode que recorda que “tota determinació és negació” i per tant, que potser no tinga clar el que vull (açò és, que no està clara la coincidència entre el que em prometen i el que jo considere necessari, prioritari, oportú aconseguir), però resulta més assequible precisar el que no vull de cap manera (quines, entre les promeses que he llegit, em sembla obligat rebutjar o descartar). Descartar i quedar-se amb el que sobra, encara que siguen restes i no plats exquisits del xef de moda.
Ara bé, en aquesta cita del diumenge, el procediment d’eliminació que tan bons resultats m’ha oferit en moltes ocasions, em deixa paradoxalment molt prop de l’ase de Buridan (dic paradoxalment, ja que vaig escriure el contrari en una columna recent en la Cartellera Túria). Açò és, em té sense saber a què atenir-me en la cita del diumenge, malgrat els descarts. I açò, a pesar de la insistència per terra, mar i aire d’eixe missatge tan grandiloqüent com ridícul en la seua multiplicació (com els ‘partits del segle’ que es repeteixen dos vegades a l’any), que ens avisa que en aquest 20 D ens correspon als electors la grossa de la loteria, ser protagonistes d’un moment històric, el que posa fi a una era, la del bipartidisme i la impostura democràtica. Així ho prediquen els apòstols i fins l’últim aleví de l’eixarm jeremíac que ens prevé de la impostura de la “cultura de la transició” (CT) i els seus tristos i envellits defensors i anuncia – ‘albricias y pan de sicomoro’ (sic, original es castellà) – que tot canviarà quan s’instal·len entre nosaltres eixos messies (sembla que, com a mínim, dos), amb el seu evangeli d’un món nou i post-post-repostmodern. Líders joves (eliminem els de 40, com als solters en la magnífica metàfora de Langosta) que són demòcrates de veres, com nosaltres, i no repugnants i decadents corruptes, com els altres i els dels altres. Per cert, del joc net i sense exclusions que practiquen eixos messies parla –i no massa bé- la seua indiferència, si no el seu menyspreu, el que dispensen als messies anteriors que van tractar també de derrocar el bipartidisme. En fi, que tot es redueix més a quedar-se amb descarts o sobres –leftovers– que no a entusiasmar-se per haver trobat la veritat, el bé i la bellesa gràcies als espots produïts pels gabinets de comunicació i propaganda.
Els meus descarts deixen fora del vot el PP i C’s. Els descarte per la seua fe de carboner en les bondats d’un mercat cada vegada més feroç, les seues tesis sobre/contra refugiats i immigrants, la seua estigmatització dels servidors públics (eixos ‘odiosos funcionaris’ amb els quals cal acabar), el seu menysteniment vers tot allò que és cultura, el seu menyspreu del sistema públic d’educació, de ciència i investigació, de la universitat pública, de la sanitat pública, de la igualtat real entre dones i homes, de la lluita contra la violència de gènere, la seua defensa del ‘contracte únic’ i el seu entestament en una reforma laboral que aprofundeix en la desigualtat i en l’exclusió, la seua falta de respecte per la diversitat cultural i nacional, el seu renovat entusiasme per l’ardor bèl·lica i els afanys d’“unitat” a l’estil ‘Santiago i tanca Espanya’, la seua ignorància i menyspreu per les exigències d’un desenvolupament sostenible, la priorització d’una mínima consciència ecològica…
Fora d’això, no veig capacitat de govern en UPyD, ni en l’enèsima mutació d’IU que encarna -com a penúltim i, malgrat tot digne resistent- el Sr Garzón. No m’agrada l’enèsima presència en les llistes del PSOE de personatges als quals identifique com a okupes de butaques públiques des que tinc memòria. Tampoc la prepotència ni el leninisme, esdevinguts en acomodació a qualsevol lema que servisca per a guanyar vots (guanyar, guanyar), que m’ha semblat detectar com a prioritat de la cúpula de Podemos a la qual ha abraçat en aquestes terres la cúpula de Compromís. I confesse una vegada més, que abomine dels que creuen tenir la veritat en exclusiva de la identitat, els interessos i necessitats del ‘nostre poble’, d’on al seu torn m’exclouen, com a ‘mal/poc valencià’ o, el que és pitjor, lacai o colon d’eixe fantasma que invoquen una vegada i una altra, els “interessos de Madrid”. Per acabar-ho d’adobar, no crec que hui tinga sentit, en un marc de pluralitat creixent que farà impossible, afortunadament, les majories absolutes, però que no pot ocultar que les decisions de pes no es prendran ni a Madrid ni a Estrasburg, sinó a Berlín, Washington i Wall Street, el recurs al qual u ha recorregut en ocasions anteriors, apel·lar al vot ‘útil’.
Doncs això, que cadascú veja el que queda. Bona sort a tots.
