Com ja saben tots els qui em coneixen bé, sóc una persona a qui li agrada molt llegir. I totes aquestes persones que em coneixen bé, també saben que el moment lector més utilitzat al llarg dels meus trenta-cinc anys, ha estat i continua sent l’hora de dormir, la qual sempre he aprofitat per devorar llibres, còmics, articles i, per què no dir-ho, fins i tot algun llibret d’instruccions d’algun dels aparells electrònics que han acabat formant part de la meua existència. Efectivament, sóc així de cap quadrat i, des que els meus pares, des de ben menut, em van dir que llegir ajudava a agafar el son, és inevitable, per cansat que estiga, que no agafe qualsevol lectura de les que tinc en eixos moments a casa. Doncs bé, les dues últimes setmanes he estat llegint un còmic molt recomanable: “From Hell” d’Alan Moore i Eddie Campbell. I quasi al final d’aquesta història (una de tantes) que explica el mite de Jack el Destripador i descriu la societat victoriana, he trobat l’exemple del floc de neu aplicat a aquesta narració, i m’ha semblat que podia resultar tremendament expositiu per al cas que ens ocupa.
El cop de neu de Koch, comença amb un triangle equilàter que pot estar contingut en un cercle, igual que el que envolta l’educació acadèmica, que està limitat a allò que passa dins dels centres educatius. Inclús si volem ser més específics, individualitzant en cada professor, en cada professional de la docència, és limitaria encara més a allò que passa entre les parets de la seua aula.
Partint d’aquesta situació, considerant que cada costat del triangle és un dels factors o condicionants educatius, sembla fàcil poder controlar-ho tot. La qüestió és que, a poc a poc, la cosa es complica. Al triangle inicial, s’afegeixen triangles de la meitat de grandària en les tres cares del triangle, s’afegeixen triangles d’un quart de grandària a les dotze cares de les noves formes, etc. En principi, si la divisió no és exagerada, podem seguir pensant que, encara que els condicionants han anat creixent, poden ser dominats pel professor en qüestió. Al cap i a la fi, són persones preparades, que tenen estudis, que per alguna cosa treballen en l’educació…
Però, finalment, el que passa és que l’extrem del cop de neu està tan eriçat i és tan complex, que teòricament la seua longitud és infinita. Massa condicionants diferents, massa qüestions a tenir en compte. Tanmateix, la seua àrea, mai no excedeix del cercle primer, del que inicialment havíem considerat que era el nostre centre educatiu o, més concretament, cadascuna de les aules. Així doncs, moltes vegades, el professorat no pot solucionar, no pot atendre les infinites arestes creades dins del seu àmbit d’actuació.
Augmenten les ràtios d’alumnes per classe, disminueix la dotació econòmica, cada vegada l’alumnat és més divers, amb immigrants de mil cultures diferents, amb capacitats distintes, amb situacions familiars totalment dispars, algunes d’elles que podrien ser tractades en algun llibre de l’estil d’Oliver Twist. Les lleis educatives canvien cada dos per tres, al professorat moltes vegades se’l veu fastiguejat, les famílies i els professionals docents pareixen més enfrontats que mai, segurament la formació dels nostres docents pot millorar i hauria de ser més exigent, l’administració hauria de donar suport i estratègies… I el que és pitjor, s’estan donant responsabilitats al professorat que no haurien de ser seues. La seua feina principal és ensenyar, no educar. Per a educar estan els pares, els pares i la societat en general. I el respecte i la bona educació s’aprenen a casa, no en l’escola.
Ja m’explicaran vostés, la cara que se li queda a un professor quan algun alumne s’agencia un estoig que no és seu i, una vegada descobert el que ha passat, pràcticament tota l’aula ho veu com una cosa natural. Ja em diran què pot fer, si quan els explica que això és furtar, que ha estat una cosa deplorable, tot l’alumnat el mira com si estiguera boig. I a vore que es pot fer, si quan els hi diu que si ara ha furtat un estoig, en el cas que per exemple, arribe a ser un càrrec públic d’importància, possiblement acabe ficant la mà a la caixa, com gran part dels polítics que han desfilat pel País Valencià estos últims anys , gairebé tota l’aula li respon que clar que sí, que si ells pogueren, farien exactament el mateix que han fet la colla de malànimes i criminals que han estat governant.
Massa arestes, massa problemes, massa qüestions… que el professorat no pot ni hauria de solucionar. Voleu que parlem, per exemple, de la violència de gènere? Podem parlar-ne, si voleu. Ara bé, si després els adolescents se’n van a sa casa a xamar-se quatre hores del meravellós programa Mujeres, hombres y… la mare que els va parir!, no sé de què haurà valgut.
