Ahir vaig volar per damunt de certs aspectes dels quals vaig escriure, com exigeix la brevetat del meu article diari. I un lector comentarista va apuntar que l’autoestima hauria de ser implícita en el discurs televisiu i no ser un programa que en fóra l’explicitació. En principi, d’acord. Però després, pensant-hi, vaig témer per la “formació” del telespectador via subconscient. Ja sé que tothom ho fa a hores d’ara. Tanmateix, potser cal mostrar els mecanismes pels quals som envaïts per continguts subliminals. De tota manera, l’article intentava incitar a debatre sobre mitjans i educació televisiva. Aquesta qüestió es bandeja arreu, tot i que ens hi juguem molt. I els polítics sense autoestima o perifèrics, en tot cas, esperen que hi reflexionen “els altres”, jeràrquicament superiors i, més tard, imitar-los.
