És molt fàcil tenir fills, estem fets per això, però resulta molt difícil educar-los bé, sobretot en aquesta societat consumista, competitiva i agressiva, on s’acostuma els joves des de xicotets a tenir massa coses i fer el que els dóna la gana, sovint sense marcar-los clarament els límits que han de respectar. L’excessiva permissivitat, la deixadesa d’alguns pares fa que cada vegada més xiquets cresquen com si foren els amos del món; i molts arriben a l’adolescència capritxosos, demanadors, volubles, sense ajudar en casa, sense arreglar-se l’habitació, amb un mòbil i un ordinador potents, veient qualsevol pel·lícula o web, fins i tot les menys recomanables, eixint divendres i dissabtes de festa fins a molt tard, etc. Així fins que arriba el dia en què volen alguna cosa que els pares no poden donar-los o consentir-los i llavors alguns es frustren, es reboten i es converteixen en energúmens amb la violència a flor de pell, xicotets calígules als qui resulta molt difícil reconduir i reeducar.
Prova d’açò és que cada vegada hi ha més casos de pares que denuncien els seus fills perquè els maltracten, i reconeixen així el seu fracàs com a pares-educadors. De fet en 2010 van haver-hi a Espanya més de 8.000 denúncies a fills maltractadors i avui han d’haver-hi el doble o més de casos; la majoria són xics d’entre 14 i 18 anys, de classe mitjana alta, encara que les xiques també van augmentant i poden ser ja un terç del total. Es tracta d’un problema creixent, molt preocupant, que mereix prou més atenció de la que se li dóna; caldria establir algun pla i protocols de prevenció per a evitar que aquests casos deriven en violència domèstica, delinqüència o criminalitat; el pitjor és amagar el cap baix l’ala i ignorar-ho, com i no passara res.
En realitat els xiquets no són dolents ni bons, ells simplement absorbixen el que hi ha al seu entorn i l’entorn avui està plagat de defectes i problemes greus. Per açò, quan coincideixen aquests factors negatius: deixadesa familiar, falta d’empatia, aïllament, addicció a jocs i pel·lícules violentes, afició a les armes i problemes psicològics, pot ocórrer qualsevol barbaritat; com la que ha costat la vida d’Abel, vilment assassinat per un neronet de 13 anys que primer li va disparar amb la ballesta (del pare?) i després el va rematar amb un matxet de caça (d’ell?). I encara gràcies que ací no hi ha venda lliure o quasi lliure d’armes de foc, com succeeix als USA, perquè llavors probablement hauria sigut una massacre, com les que periòdicament esguiten els centres educatius nord-americans.
És difícil educar bé els adolescents i els professors hem de bregar cada dia amb 25 o 30 cada hora en les aules, xocant sovint amb els maleducats i maltreballadors que hi ha en quasi tots els cursos. Quin gust quan la majoria del grup són respectuosos, educats i amb ganes d’aprendre, quin luxe, quina gràcia d’adolescents! Però què dur resulta quan succeeix el contrari, que per desgràcia és el més freqüent, perquè quan els obligues una mica a treballar, per exemple demanant-los que traguen la llibreta i anoten els exercicis que resolem en la pissarra, alguns s’empipen i et contesten de males maneres. N’hi ha, fins i tot, que creuen que ens fan un favor per assistir a classe i la veritat és que alguns no haurien d’estar en aquestes classes perquè no tenen ganes de fer res ni tampoc paciència, fan falta més professors de suport i potser un altre tipus de formació per a ells, més Escoles-Taller, més PQPI o alguna cosa diferent; tal vegada haurien de treballar tots en alguna activitat manual i útil durant un parell d’hores en començar el dia, des dels 14 anys o abans, per a relaxar-se, saber el que costa guanyar-se les coses i estudiar després amb ganes. D’altra banda, l’educació no pot aïllar-se de la societat, eduquem entre tots: pares, família, amics, mitjans de comunicació i professors; si ix bé tots ens beneficiem amb una societat més amable i educada, si ix malament a tots ens perjudica amb una societat més violenta i perillosa. A més les causes dels problemes tenen sempre una component social i si la societat no millora i no valora l’esforç de l’aprenentatge, difícilment els professors podrem integrar i ensenyar bé els nostres alumnes.
L’any passat vaig tenir dos grups amb uns 25 adolescents en cadascun, dels quals només 4 o 5 tenien ganes d’aprendre i complien el seu paper d’estudiants, la meitat més o menys no feien res i la resta segons el dia; per a postres havien diversos casos conflictius, que es rebotaven a la mínima, i el curs va ser un vertader calvari. Hem passat d’aquell temor amb que ens criàrem en la rància societat patriarcal i autoritària de la dictadura a l’actual societat de consum on els joves creixen descontrolats i intoxicats per la publicitat. Encara no hem aconseguit una societat equilibrada, on impere el respecte i el suport mutu.
La majoria dels adolescents tenen bon fons, a voltes pense que fins i tot són massa bons per a aquesta època que els ha tocat viure, amb governs esguitats de corrupció, que indulten als grans lladres i protegeixen a torturadors, en un món global on es gasten 1.700.000 milions de $ en armes i guerres però no es dediquen 470.000 per a acabar amb la fam i la misèria. En una època així, com no van a desbaratar-se alguns adolescents!
I açò no s’arregla donant-nos estatus d’autoritat als professors, sincerament jo no vull ser cap autoritat, només desitge fer bé el meu treball, ensenyar a alumnes que realment vulguen aprendre i que es valore socialment el meu treball, que se’m respecte en l’aula i fora de l’aula. No vull autoritat, només respecte, sobretot de les actuals autoritats: no se m’oblida que el número 3 del partit governant en la CV va arribar a afirmar que calia “rematar” els qui diem “aleshores” o “gairebé”, però com pot parlar així un representant públic? Per què el seu partit no el va destituir immediatament? Com és que aquest poble no l’obliga a dimitir? És açò democràcia? És civilitzat?
Potser m’equivoque però crec que l’adolescent assassí hauria de ser posat en quarentena i rebre un càstig proporcional a la barbaritat que ha perpetrat, per descomptat considerant la seua edat i estat psicològic, però el càstig hauria de ser inexcusable; un xiquet de 8 anys li pega una punyada i lastima a un altre xiquet de 3 anys que no li ha fet res i el reconvenim i el castiguem perquè no ho torne a fer; doncs amb més raó en aquest cas, per més atenuants que existisquen. Anàlogament, els seus pares haurien de posar-se en quarentena per haver criat un fill així, per deixar-lo veure tanta violència virtual, per deixar-li tenir o ignorar que tenia la maleïda ballesta i els matxets, per no parlar prou amb ell, per no marcar-li bé els límits que mai hauria d’haver sobrepassat, per no supervisar-lo millor. I potser aquesta societat també hauria d’autoevaluarse i posar-se en quarentena per permetre la proliferació de videoviolencia i armes, per retallar en atencions bàsiques mentre malgasta en grans events innecessàris, per no educar els pares perquè aquests al seu torn eduquen bé els seus fills (si per a conduir un auto s’ha de fer un curs i traure’s un carnet, per què no per a tenir i educar fills, que són prou més complicats que els automòbils i poden resultar també més perillosos?), etc.
I en aquest cas concret sorgeixen d’altres preguntes: la direcció de l’institut no tènia cap informació que indicara la perillositat potencial de l’adolescent? No hi havia cap informe psicològic? No estava rebent tractament mèdic? Si dies abans i reiteradament va dir que anava a matar a professors i companys, no es va assabentar ningú? No era prou greu per a fer el mínim cas? L’institut tenia personal per atendre casos com aquest o la consellería corresponent, governada per un altre partit esguitat de corrupció, els havia retallat també? En definitiva, no podia haver-se evitat aquest assassinat? I es prendran mesures efectives per a evitar d’altres similars? …
Des d’ací done el meu més sentit condol als familiars i amics d’Abel Martínez i als companys que han viscut aquest horror. Per la meua banda, crec que vaig a passar-los als alumnes de la tutoria el documental “Bouling for Columbine”, per a intentar raonar amb ells sobre el lamentable tema de la violència.
