— Gilbert K. Chesterton
No puc evitar sentir interès per comprendre els mecanismes mentals bàsics – o no tant – de nosaltres els mortals.
Sembla que disfressar-se resulta beneficiós en el desenvolupament del xiquet. A més que és una forma de jugar i divertir-se, contribueix a despertar la imaginació i la creativitat, potenciar l’empatia i constitueix un recurs útil per ajudar el xiquet a expressar les seues emocions, de fet existeixen teràpies infantils que recorren a aquest mecanisme per superar problemes de relació amb els altres o determinades pors.
No obstant açò, aquest procés de disfressa, perd la seua virtualitat positiva inicial, les seues qualitats benèfiques, conforme avança la nostra marxa vital. Per descomptat, és una opinió, la meua, clar, però crec que aqueixa funcionalitat va aombrant-se conforme s’aconsegueix la maduresa i és llavors quan la disfressa, comença a donar recer a allò que un pretén amagar i, alhora mostrar, d’un mateix.
Si ens parem a pensar, veiem que cada dia amaguem alguna cosa, quelcom tan senzill com pot ser des del nostre propi cos o el nostre espai, fins a una mica més complex, a nosaltres mateixos, i és ací on comença el problema.
Com a fidels guardians de les nostres ombres, vam dissenyar – m’inclouré malgrat que sóc conscient de la meua ineptitud en aquest art de l’emmascarament – un personatge que blindarà el que no vol ser exposat, construirà muralles, pretensiosament estanques, amb finalitats diferents segons el rent interior amb el qual cadascun treballe per donar forma a la seua massa.
Però parlem d’aquest art de la disfressa: podem advertir en ell diferents graus de perillositat, els hi ha d’inofensius, que s’adapten al cos com a mesures de seguretat i que no causen especial risc per al portador ni per al públic, m’atreviria a dir que el que es pretén amagar en aquests casos no és, precisament, el que més ens agrada de nosaltres mateixos, també tot el que ens fa fràgils i que, qui sap…. en algun cas siga el més bell de cadascun, però que tant por ens dóna; i els hi ha veritablement perillosos, especialment temibles serien aqueixes disfresses que es converteixen en patent de cors per a mentir, falsejar la realitat, canviar de jaqueta i saber ser aqueix rèptil de tintada mutable segons la temperatura ambient… segur ens vénen a la ment molts exemples.
Crec que aquest art aconsegueix components patològics, quan la disfressa es converteix en el propi personatge, resulten amenaçadors no solament per a l’espectador que no aconsegueix despullar-los sinó també i, molt més, per al qui els usa amb freqüència o, simplement, se li han quedat pegats.
No hi ha més que acudir al teatre grec i les seues màscares per comprendre el risc, una vegada la màscara comença la seua labor, va desfigurant gradualment els trets de l’actor, fins transformar-lo en el personatge. I encara més, l’ús d’aquest element, permetia que l’actor poguera amb facilitat convertir-se en diversos personatges segons el seu públic.
És de vital importància, açò sí, desenvolupar un depurat olfacte a l’hora de detectar les disfresses i poder desvestir-los, no es tracta de delatar, si no és absolutament necessari, cadascun es vesteix com pot, però és cert que quan un és posseïdor d’un refinat sistema olfactori, el personatge resulta, amb poc esforç, translúcid, poques vegades la disfressa és tan hermètica que impedisca la fugida exterior.
Però hi ha una esfera, la pública, que requereix de tastadors professionals perquè les èpoques del desastre siguen capítols ja vistos – alguns per a sentència – d’una tragèdia rància on els responsables dels vestits segueixen proporcionant els detalls dels seus pertrets davant altres vestuaris, aquests sí, oficials, de togues i punyetes.
Des d’aquest reduït assaig sobre la disfressa i les seues ombres, vull aplaudir la creació d’una Conselleria, la primera en tot el territori nacional amb finalitat i nom transparent, que confia a poder vetlar perquè no hi haja més vestits de neoprè, barats per a uns, però d’alt cost per a uns altres, ni màscares de busseig destinades a paradisos fiscals.
Una Conselleria que per custodiar la transparència, la responsabilitat social, la participació i la cooperació necessitarà, més que cap altra, de la col·laboració de tots, perquè és el moment de baixar el teló de la unilateralitat moral per tergiversar la bilateralitat de la norma.
Per a aquest excel·lent contingut, el desig d’un no menys victoriós recorregut, amb llum i taquígrafs perquè com ja deia Sant Joan: “Qui male agit, odit lucem”.
