El Port de Sagunt va estar una població “obrera”, on des del 1957 es generen vagues i accions reivindicatives, malgrat que l’empresa sempre fou molt paternalista, ja que hi va haver una transmissió de la tradició reivindicativa per part de les restes que havien sobreviscut a la derrota del 39. El fet és que al Port sota l’hegemonia dels comunistes es reconstruiria el sindicalisme de classe en la factoria siderúrgica de “Altos Hornos”, amb unes noves tàctiques basades en l’ús de les estructures nascudes del franquisme, allò que es coneix com ‘entrisme’, introduint una dinàmica de negociació al si del comitè d’empresa.
Amb dades i detalls el text ens mostra com els treballadors, a través dels seus representants, entre els quals cal esmentar el líder Miguel Lluc, aconseguiríem unes millores laborals d’excepció en relació a la resta de treballadors d’altres llocs, no sense patir els inevitables colps repressius (detencions, tortura, presó..). Aquest moviment es concretaria ja als setanta en Comissions Obreres.
A principis dels anys setanta aquest activisme es va estendre, i va sobrepassar els límits de la fàbrica, cap a un moviment d’oposició més ample, que no encaixava- segons l’ autora- en el moviment de la fàbrica, amb l’aparició i arrelament de grups i opcions situades més a l’esquerra del PCE, aspecte aquest que no se sol reconèixer en altres publicacions o estudis. A les conclusions l’autora apunta a certs desencontres entre la gent del Port i la direcció del PCE, així, com una indiferència dels obrers siderúrgics envers altres empreses i lluites que els semblaven radicals.
Una virtut de l’estudi que comentem és situar amb imparcialitat, no oblidem que l’autora nascuda a la RDA tenia deu anys quan caigué el mur, el protagonisme comunista en la factoria, i al mateix temps esmentar altres realitats, com van estar el “club Nautilus”, el grup de teatre, les associacions de veïns, i alguns capellans. Així ho remarca Maria: “l’existència d’un ample ventall de grups opositors i una protesta social que no es limitava o no es definia exclusivament a través de l’omnipotent fabrica siderúrgica”.
Una lectura que ens aporta molts elements i experiències, de la qual es podrien treure algunes lliçons, tant pels encerts com tanmateix pels excessos o errades. Hi ha doncs, marge per l’autocrítica. No oblidem com al Port de Sagunt es donaren pràctiques que pretenien ser exemplars, i en part ho van estar, sobre com fer front al franquisme, en aspectes tant significatius com són la participació a les decisions, els pactes i negociacions, l’ús de les vies legals, el paper dels moviments socials, i, en un apartat especial el de les dones, en la versió de companyes o, a altre nivell, com a activistes.
