Abans d’arribar a Montevideo, l’agent especial Dan Mitrione havia passat 7 anys a Brasil, i la seua missió, durant el seu particular tour per Llatinoamèrica, era desenvolupar tasques de “contrainsurgència”, que senzillament consistien en ensenyar als militars i policies les més avançades tècniques de tortura. La seua frase més cèlebre: “El dolor necessari, en el moment necessari, en la quantitat necessària, per a l’efecte desitjat”. Immigrant italià i pare de 10 fills, Daniel era un obsés (estudiós, preferia dir ell mateix) del dolor alié i per tal de dur a terme les seues macabres recerques utilitzava captaires, pobres, indis i prostitutes amb els quals mostrava als atents alumnes com infringir el màxim patiment possible sense provocar la mort del torturat, els elèctrodes als genitals o l’asfíxia lenta amb bossa són aportacions seues a la humanitat que encara hui s’apliquen.
El 31 de juliol de 1970, Dan va ser segrestat pel Moviment d’Alliberament Nacional – Tupamaros i 9 dies després un mallorquí li va fotre 2 tirs. El 29 d’agost Frank Sinatra i Jerry Lewis van fer un concert a Richmond (Indiana) en homenatge a l’agent Mitrione i en benefici de la seua família.
Antoni Mas Mas va emigrar des de Maria de la Salut (Mallorca) a l’Uruguai amb els seus pares, i la seua germana, l’any 1952 . Anys després, mentre acabava la seua carrera de Medicina, va entrar en contacte amb els grups d’esquerres i prompte va liderar un escamot dels Tupamaros, les seues fortes conviccions religioses el feien mostrar moltes reticències cap les accions violentes i sovint ho palesava dient: “La pròxima revolució l’haurem de fer amb menys morts”. La columna número 15, el grup liderat per Henry Engler i Toni Mas, el Gallego, va ser l’encarregada del segrest i posterior assassinat de Dan Mitrione.
Toni va ser detingut en un control rutinari i va haver de suportar 13 anys (1972 – 1985) de tortura sistemàtica, que òbviament deixaren una important petjada en el seu caràcter. Però el fet que el va convertir en un símbol de la lluita guerrillera és que mai, mai, va dir res, no van poden fer-lo confessar, ni treure-li cap informació, ni noms, ni llocs, ni res. Durant les eternes sessions de tortura, i entre els seus crits de desesperació, una veu intentava encoratjar-lo des de la cel·la del costat: “Aguantà! Gallego! Aguantà!” La veu era de l’expresident del Govern de l’Uruguai José Mujica Cordano. Pepe Mujica ho escoltava impotent però també atònit amb la quasi infinita capacitat de patiment del tupamaro mallorquí. Durant tretze anys.
