Presentat i conduït l’espectacle per l’alcoiana i excel·lent periodista de l’ex Ràdio Nou, Reis Juan, que va disculpar la presència del grup Ibizarab, d’arrels andalusines, per un imprevist, i va presentar la resta dels participants: hi havia allà Musicants, arrels de la mediterrània, i Pep Gimeno “Botifarra” i Ahmed Touzaine, de Xàtiva, Tànger i Genovés, que formen una parella -de tres procedències diverses- molt ben avinguda. El primer que va actuar fou Ahmed perquè se n’adonàrem, com remarcà Reis, que el sud i el nord de la mediterrània, no només en música sinó en formes de viure la vida, estan més a prop del que es pensen alguns, tots formem part de la mateixa regió del món vista des de la lluna; ens va cantar en àrab unes cançons marroquines molt belles i ens va delitar amb la seua música i veu.
Després eixiren a escena Musicants, el grup amb el qual Manolo Miralles -després del seu recorregut a Al Tall, des dels principis dels anys setanta fins enguany- ha encetat una nova etapa de la seua vida. La cançó “La meua xiqueta és l’ama” interpretada, a pèl, per Rebeca, fou molt emocionant; després amb l’escenari ple d’instruments i atifells ompliren l’aire de so ple de bellesa i d’emocions, la interpretació de la dolçaina de Cris, la de la violinista, els tambors, el piano, les guitarres… tocaren una interpretació lliure, jugant, combinant tradició i innovació, i ens feren viure uns moments molt intensos, emocionants i plens de plaer, com el jazz quan aconsegueix posar en peu els sentiments més profunds de la gent i les palmes i els cossos es mouen… No sé com seria una de les seues primeres actuacions –de Musicants- a les quals Reis Juan va al·ludir, a un riurau de la Marina, però aquesta del Flumen fou deliciosa i inoblidable; Manolo Miralles i la resta del grup poden estar ben contents perquè han posat en peu un grup de Musicants ben orquestrat, bell i molt digne.
Per últim, actuaren Pep Gimeno i Ahmed Touzaine, els dos junts, amb cançons que cantaven combinades, en valencià i en àrab, d’una bellesa extraordinària, perquè es mesclaven amb harmonia i bon ritme. Enmig l’actuació Pep, abans de cantar “L’ú de Benigànim” va fer una al·lusió a Gambet de Benigànim, que voldria matisar; en to de broma va dir que Gambet, al qual alguns consideraven un “malfaener”, un dia un guàrdia civil li va preguntar qui era el més malfaener del poble, i Gambet li va respondre: “Potser siga ara jo, però abans de mi ho era un que s’ha posat a guàrdia civil”. “Si non é vero e ben trobato”, li escau molt a la personalitat de Gambet, que era molt simpàtic, molt desimbolt, divertit, però de malfaener no tenia un pèl.
Rafel Pino Jacobo, de malnom “Gambet”, havia nascut el 6 de maig de 1909, a València, al carrer de Cavallers. La seua mare no el podia criar, potser era massa pobra i segurament el va deixar a la Beneficència o el va lliurar en adopció a una dona de Benigànim, que el va adoptar i el va criar una altra: ell estava molt orgullós i deia que havia tingut tres mares en la seua vida, no només una, i a les tres les havia estimat. El seu malnom, “Gambet”, potser venia de l’anglés “Hammer” o de “James” llegit a la manera ”valenciana” havia derivat en Gambet. Quan jo era un infant, Gambet es posava davant el cinema Ideal que hi havia prop de la plaça de la Beata Agnés, que va funcionar com a cinema des de 1934, amb l’estrena del film Un ianqui a la Cort del rei Artur de la novel·la de Mark Twain, fins el Nadal de 1964, segons em conta el meu informant i nebot de Gambet, Toni Santana “Marino”; després del 1964, quan va tancar, el cinema Ideal es va reconvertir en discoteca Thersipcore “la deessa de la dança” a Grècia, fins als anys noranta que es va tornar una kàbila de moros o cristians. Abans de l’any 1934 hi hagué al meu poble un cinema mut, el cine de Diego, on després s’ubicà una fàbrica de vidre. En aquest cinema mut, el fill de Diego, Manolito tocava el piano per amenitzar amb música les sessions dels films sense so.
Encara recorde a finals dels anys seixanta, quan ens va gravar la nostra veu a un radiocasset i ens feia que oírem la nostra pròpia veu; era la primera vegada que jo havia vist un casset i escoltava la meua veu gravada… Quan vaig llegir Cien años de soledad de García Márquez, els venedors de gel de Macondo, que a l’escriptor li ensenyaren que el gel cremava, em recordaren Gambet, aquell senyor que sempre vaig conèixer prou major, descarat, agosarat, irreverent, que també treballava de matalasser, “la faena de fer i desfer”, els matalassos de llana i borra, perquè dorma com un tronc, ben suau, a sobre la sorra, com ell cantava; també anava a treballar al camp i venia llepolies amb una cistella de vímet que portava al braç o amb el seu carret de rodes, com a un film que es deia “L’home del carret”, com si fóra un xinés, empentant el carret tot el dia, en diverses fatigues i treballs, treballava de sol a sol, més de 14 hores al dia… No se li pot dir que era un malfaener, ni en broma.
Gambet fou sempre molt treballador, molt popular, alegre i rialler, un sentimental, se li trencava la veu sovint, de llàgrima fàcil, es treia el mocador per eixugar-se-les i de sobte, reia com un pallasso; si els feixistes del poble li excusaven els seus acudits i ‘estirabots’ contra Franco, els ianquis o contra tothom, era perquè l’havien estigmatitzat ubicant-lo al lloc dels que diuen el que pensen sense mesurar les conseqüències que provoquen, el lloc dels orats, infants o antisocials… Com un personatge de Xavi Castillo o de Charles Rivel. No obstant açò, si sabies escoltar-lo, el que deia tenia sentit. Perquè qüestionava unes convencions socials molt opressores enmig una dictadura sagnant, on quasi ningú gosava eixir-se’n de les normes que dictaven els capitosts d’aquell règim. Rafel, “Gambet”, va morir el febrer de 1985, als 78 anys, després d’una vida de treball infatigable. Vivia al carrer Sant Josep a Benigànim, prop del teular i del camí Torrella; que descanse en pau perquè va treballar molt durant tota la seua vida; que no es diga el que no és. Perquè tot i que Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, va escriure i reivindicava “El dret a la peresa”, potser contra una societat massa productivista i consumidora, encara hi ha molta gent a les zones rurals que considera que ser malfaener és dels pitjors delictes que hi ha.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
