Segons el reglament vigent de bous al carrer, aquests han de comptar amb una autorització explícita que és competència exclusiva de la Generalitat, però cal que s’aporte una declaració favorable de l’Ajuntament. El preàmbul del reglament, aprovat pel PP al final de l’anterior legislatura, li dóna “una rellevància especial” a la declaració, on l’entitat local certifica si “està d’acord o no amb la celebració dels festejos”. José Antonio Blanco, vicepresident de la Federació de Penyes Taurines, denunciava, dies després, que la declaració favorable havia estat signada feia un mes per l’alcalde de barri a Benimàmet-Beniferri, Francisco Puchades.
Al dia següent, sabem que PACMA va presentar un escrit on demana que s’aclarira la situació a Benimàmet i denunciava que no s’està acabant amb totes les formes de linxament de bous al carrer, com havia promès Joan Ribó. L’anunci ha generat tensions amb el PSPV i provoca la reacció del regidor d’Hisenda, Ramón Vilar. Per a tranquil·litzar-los, Ribó declara que estem davant d’un acord “no maximalista” que garanteix els linxaments fins al final de la legislatura, ja que “no tenim cap pega amb els bous al carrer perquè no suposen una agressió molt forta”.
Respecte a Benimàmet, el dia 8, Ribó diu que la penya organitzadora “haurà de reconduir” el seu programa de linxaments i no programar els embolats. El dia 9, anuncien que l’Ajuntament està tractant d’impedir que se celebren, però la penya ja els ha desafiat anunciant que, en lloc de programar els tres linxaments amb bou embolat que tenien prevists, en faran cinc. Eixe mateix dia, tornen a anunciar que l’abolició es retarda fins a l’1 de juliol, després que s’hagen linxat les víctimes de Benimàmet, a petició del primer tinent d’alcalde Joan Calabuig, del PSPV.
Mentre parlava d’agressions no molt fortes i sense pegues, combinades amb proclames com que “València és amiga dels seus animals”, Joan Ribó afirmà que ja no es plantejava més mesures animalistes de les ja assolides i que concretava en l’efectiva i celebrada pel moviment animalista abolició dels circs amb animals salvatges, el control de les poblacions urbanes de coloms amb pinsos esterilitzats, l’habilitació de zones per a mascotes (incloses platges per a gossos) i, finalment, aquesta abolició minvant dels bous embolats i en corda i que va allargant els terminis.
Vull subratllar que aquest balanç de la política animalista del govern municipal de València, arribat en campanya electoral i substitutiu del globus que se’ls havia desunflat en tres dies, és el d’un any de projecte. Sí, fins ací hem arribat, sense abordar la major part de les preocupacions manifestades per la Plataforma Carles Pinazo d’organitzacions animalistes valencianes. Per a tancar el pacte mutant, la moneda de canvi és “la fi de les hostilitats” contra el maltractament animal.
Amb justícia, hem de dir que hi havia voluntat política d’anar més enllà a Compromís i a València en Comú, que Joan Ribó i Glòria Tello han topat amb la paret del PSPV. Encara amb més justícia, això importa poc per a les víctimes convertides en moneda de canvi, els bous que es continuaran linxant a les pedanies. Aquesta és la situació #alavalenciana pel que fa als animals linxats, torturats i matats, utilitzats com a divertiment, abandonats, etc.
El pacte no pot eixir d’uns elements comuns i, per a una societat acostumada a subvencionar i protegir colombaires, carreters, paranyers i taurins, els animals no entren dins d’aquests elements. En aquesta societat, que ha justificat i justifica pràctiques com les curses de vedells d’Algemesí, la batalla de rates del Puig o la solta d’ànecs del Port de Sagunt, el PSPV serà la paret assegurada fins a una determinada latitud Nord, on quasi tot serà paret. En realitat, i lamentablement, el pacte #alavalenciana és una cuirassa, és la paret.
En relació amb els fets de València, el Pau Belda (membre del Consell Ciutadà Autonòmic de Podem) ens ho explicava molt clarament: “fer política amb l’estret marge que tenim significa bàsicament prioritzar unes poques polítiques sobre altres –escollir bé les guerres que es donen-”. També ens explicava que, en aquest context, el patiment dels animals importa poc perquè nosaltres, les persones animalistes, aportem “poc potencial de canvi”. Segons l’expert en pactes, no som més que “un xicotet reducte d’alguna tribu” front a la “molta gent que viu els bous al carrer com una part important de les festivitats a casa nostra”. Adornat, tot plegat, amb una definició de l’hegemonia, altra vegada a través del consens, en mans de bonhomioses persones amb “l’habilitat de neutralitzar tot el potencial antagònic de les seues pròpies visions”. Finalment, tot s’acaba reduint a vots.
La majoria hem deixat clar que volem solucions fàcils: abolir formes inadmissibles d’abús animal és el que reclama el nostre temps i es pot fer tan ràpid que permetria la classe política dedicar-se als “problemes de veritat”, com diu qui vol fugir d’estudi. Ho diuen les mateixes consultes sobre linxaments que s’han fet i que cita Pau Belda, on els partidaris de sostenir-les es mantenen amb dificultats per sobre del 5% del cens. Però, a ca #alavalenciana es veuen amb capacitat d’abduir els vots de la tribu animalista, llevat dels d’un “xicotet reducte”, cap a dins d’eixe gran consens de mínims on no comptem, on els sense veu no compten.
Cal que ens convertim en vots animalistes. A les eleccions generals, a les autonòmiques, a les municipals… A totes. Com a vots, acabarem entrant, convertits en enquestes d’opinió i resultats electorals, a les torres de marfil on s’elaboren les anàlisis que fonamenten els pactes. També tindrem veu pròpia front als murs i no estarem presoners a dins de les parets del gran consens com el que, a València, ha reduït tot a un qüestionable balanç d’un any d’iniciatives altament concentrades en aquesta campanya electoral.
