Va assenyalar Ramon que Josep Cano fou el primer que va fer el discurs a la Real Acadèmia de Medicina en valencià; anota que abans de jubilar-se i des que es va jubilar, més temps encara, anava tots els anys a l’Àfrica, a Kitgum, Uganda, a guarir malalts a l’hospital que havien muntat amb un amic missioner seu que vivia allà, Manolo Grau; al missioner li deien els africans, en la seua llengua nadiua, de nom “Tekamoi” que vol dir “El que vé per a quedar-se” i a Josep Cano Ivorra “Kuonamoi”, “El que vé quan se’l necessita”.
Va aclarir Ramon Trullenque que Cano era un home intrínsecament cristià, de posar la seua vida al servei dels altres incondicionalment i generosament, però no l’havia oït mai o quasi mai parlar d’esglésies, capellans, monges, etc. Al seu soterrar, el doctor Trullenque va llegir una part de la intervenció de Josep Cano al seu ingrés a l’Acadèmia de Medicina on recordava els seus orígens, la seua família, la seua segona família, l’escola, el seu poble de La Nucia, a la Marina, deia que no havia oblidat mai d’on venia, la seua identitat pròpia, recomanava en compte de donar-se colzades per competir, calia deixar de banda el ‘jo’ egoista, la competitivitat i el mecanicisme per anar pel bon camí de la solidaritat i el servei als altres.
A l’endemà, li telefone per preguntar-li a la meua amiga Vicenta Soler Ivorra, que viu a L’Arenal de Xàbia, però és de La Nucia, si coneixia Josep Cano Ivorra i em diu que no sabia que s’havia mort, que eren de la mateixa “quinta”, que havien nascut el mateix any i havien anat a l’escola i jugat junts, en temps de la II República, que havien caminat pels carrers del poble, que Pepe l’havia operat dos o tres vegades a ella, que ella el volia molt i que era molt bona persona i un dels millors metges del País Valencià i part de l’estranger… Quan s’ha mort, Josep Cano als noranta dos anys i Ramon Trullenque, també jubilat, estaven preparant un projecte d’escola de medicina perquè els metges isquen sent bons metges. Josep Cano deia que, allò que cal perquè un metge siga bo en el seu ofici és, primer de tot, que siga bona persona. I remarcava la importància de la medicina per a millorar la societat i el món sencer.
En aquest context Eduard Guillot, va contar un acudit: Jesús s’avorria al cel amb el Pare celestial i decideix tornar a la Terra convertit en metge de família, atén a la gent, ho guareix tot i sembla que tots estan contents… No obstant, s’acosta un malalt a preguntar per aquest metge que parlen tan bé d’ell, escolte este metge com és, és tan bo com diuen? i un de la consulta, que podria ser comercial farmacèutic, li respon: “Diuen que és un bon metge, però no ho deu ser perquè no recepta. Parlàrem també de l’actualitat política i de Podemos, on hi hagueren opinions per a tots els gustos, a favor, en contra, crítics amb les seues ambigüitats… però no ho recorde del tot i preferisc deixar-ho ací. Caminem un tros junts Vicent Moreno, Antoni Signes, Joan Puchalt, Ginés i jo mateix…
Després ens quedem Ginés i jo i l’acompanye caminant i travessant Russafa a sa casa de Peris i Valero, mentre em parla de la seua dona i de les seus filles i fills, em confessa que als seua vuitanta anys, veu que moltes coses que ens passen als valencians ja passaven fa molts anys, com si les coses no canviaren al País Valencià, opressió lingüística, menysteniment del català-valencià, em nomena a Josep Guia i a Maria Conca com a gent que lluita per la llengua catalana al País Valencià i la necessitat de dir les coses clares davant tanta manipulació i tants interessos creats al servei de Madrid. Tot i que comente i elogie la lluita de Maria i Josep en defensa dels PP.CC. i de la nostra llengua catalana, ho pense però no li dic res a l’amic Ginés que no entenc perquè la gent del PSAN o de Solidaritat per la Independència no està defensant el Dret a Decidir del País Valencià, però no li dic res, i pel camí sentenciem que això de la Llei de Senyes és una poca vergonya. Una indignitat feixista més del PP. Un partit sucursalista, centralista i corrupte està contra el País Valencià, la nostra llengua i cultura, des de la creació de la inquisició espanyola i el decret de Nova Planta fins ara mateix.
Ginés González, amic tertulià d’El Micalet, ho deia de manera semblant a com denunciava recentment, Pere Ma Orts, que també ha mort, el dia 26 de febrer, des de posicions cultes i erudites, unes quantes coses bàsiques: que el nom de País Valencià era una invenció de les dretes de la CEDA, però les dretes franquistes i posfranquistes -eren i són tan ignorants- que pensaven que això del PV era una creació de les esquerres i per això s’oposaren fanàticament i s’inventaren allò de CV, que no va enlloc, reivindicava també Orts el nom de PV, el nom de valencià i català per a la llengua pròpia del País Valencià i la senyera història tant com la senyera de la ciutat de València, així com uns dirigents polítics al País Valencià que miraren pels interessos del País Valencià no pels de Madrid.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
