Des dels principis fundacionals de l’estètica pitagòrica, la cultura occidental cerca el nombre perfecte: la secció àuria. No sols en la composició musical o poètica, sinó en les arts plàstiques, ja s’inscriguen en dues dimensions o en tres. Però no sols la humanitat anhela l’equilibri i el nombre perfecte en la peça artística; també ambiciona la indispensable presència de l’ètica en l’esdevenir temporal de la història. Així, doncs, la secció àuria es manifesta en el món de la bellesa i en el noble exercici de la política.

Algun segment –molt ampli– de la societat valenciana, ha viscut en la creença que la divina proporció els pertany en exclusiva: Por la Gracia de Dios, com si diguérem. Per això aquesta equació exacta i òptima els atorgava un poder omnímode. Les conseqüències derivades del poder esmentat esdevenen prepotència acompanyada de presumpció, d’immunitat i d’impunitat: adjectius de naturalesa pròxima que han sigut les causes de la devastació material i moral del territori: han deixat el camp sembrat de mines antiintel·ligència que costaran de desactivar.

Per tant, no és hipèrbole afirmar que els metafòrics acèfals, àgrafs i vestits de mediocre costura, governaren contra la cultura pròpia del País. I ho feren amb un èxit considerable.

Per contra, un sector d’eixa mateixa societat malvivia assetjada, denigrada, menystinguda, insultada i sotmesa a les ‘elit’ suposadament immortals que només han resultat ser immorals. Però vet ací que les circumstàncies –el joc legítim de les majories– han transferit l’imperi del dret a una confluència pacífica d’interessos capaços de redimir-los. De manera que, no obstant la subordinació secular d’aquests últims, l’imperfecte mecanisme de les urnes els ofereixen l’oportunitat de restituir dignitats atrofiades. El seu impacte ha fet caure l’escenari de cartó amb el consegüent rebombori i alarma ciutadana. De manera que, després de patir la plaga grollera de la barbàrie durant dècades, ha arribat la tanda de la rèplica ponderada, raonada i ferma. Sí, és el moment: la secció àuria temporal que permet la rehabilitació integral del País ha canviat d’òrbita. Aspecte impensable que ha generat expectatives que ja han deparat alguna decepció no menor.

Són incomprensibles i frustrants les actituds pusil·lànimes dels qui ara dominen els ressorts legislatius i executius. És possible (només és una hipòtesi) que posterguen l’esfera de la cultura perquè la consideren matèria irrellevant a més d’inútil. Si és així, seria un error majúscul. És veritat que els governants han d’atendre les necessitats físiques a través d’esforços extraordinaris. Res a objectar-hi. No obstant això, el deure d’un ciutadà sensible és d’interpel·lar els representants del poble i recordar-los un axioma: les columnes de l’autoreconeixement i de l’autoestima sustenten la imprescindible raó de ser d’un poble. No vull creure que s’hagen acollonit (de vegades els vulgarismes tenen més força expressiva que les precisions acadèmiques) davant les abdicacions fatxendes d’impostors abduïts. Tal vegada (i açò forma part de la hipòtesi anterior), predomina el cangueli davant dels idòlatres que branden la ignorància com a divisa. D’altra banda, és una veritat empírica i teòrica que als adoradors de la infàmia i campions de la impostura, els importa un garrofí l’idioma, els símbols, la cultura i tota la càrrega espiritual del poble. No resisteixen la més innocent prova de valencianitat, ni en el comportament ni en el pensament. Malgrat observatoris i derivades infamants. Per eixe motiu no voldria pensar que els representants del progrés contemporitzen per tal de salvar una pau il·lusòria. Perquè és un tour de force impossible: apaivagar energúmens amb les armes incruentes de la dialèctica. Crec sincerament que eximir el cos funcionarial del requisit lingüístic ha estat un acte de pura covardia.

Malgrat que sóc partidari de l’harmonització, ara no s’hi valen mitges tintes. L’art de la pedagogia no és l’instrument que cal aplicar en aquest cas. I la via del mig, la que intenta ser amable, inclusiva i didàctica, és una via morta, ineficaç, inútil. Per tant, cal un colp de puny fort, sonor, inapel·lable, contundent, damunt de la taula. Ja sé que fer això requereix vacunar-se prèviament contra els xantatges que plouran. Ja no s’hi val a pensar en els partits. És l’hora de responsabilitzar-se davant de la història. Pense que en aquesta ocasió crucial, val la pena immolar-se en nom de la raó, de la ciència i de l’estima apassionada de la terra. Al final, el sacrifici potser és la manera més alta i excelsa de servir el poble. I estic convençut que el que he acabat descrivint és el centre nuclear de l’aspra qüestió: la supervivència de l’ésser valencià com a civilització singular està en perill extrem. Ja no serveixen de res les claudicacions ni els ajornaments inútils. Demà? Demà potser serà massa tard…

Comparteix

Icona de pantalla completa