Aleshores em sonava millor Al Vent de Raimon o Ne Me Quitte Pas de Jacques Brel, sense oblidar-me de Miguel Rios, Serrat, o fins i tot El jardí prohibit de Sandro Giacobbe per apegalosa i ridícula que semble cantant una infidelitat. La de l’italià sempre sonava en la discoteca Terpsícore de Benigànim quan la música lenta propiciava el ball en parella i les llums es transformaven en foscor.
Scott Heron, no es punxava en la Terpsícore. Els ritmes de l’època aquí eren uns altres i ell està considerat com un dels pares fundadors del rap i sobre tot conegut per les seues actuacions de poesia cantada i parlada, relacionades amb els activistes afroamericans.
Com no podia faltar al seu repertori, el dia del B.B. King Blues Club el vaig poder admirar en directe quan va interpretar La revolució no serà televisada. Una de les estrofes diu alguna cosa així com que les sèries d’èxit de la televisió no seran tan condemnadament importants, i a les dones no els importarà si finalment Dick es tira a Jane en la telenovel·la, perquè la gent negra estarà al carrer buscant un dia més brillant.
A Heron li agradava incloure diatribes combatives contra els mitjans corporatius manipulats pels blancs, contra la superficialitat de la televisió, el consumisme i la ignorància que segons ell preval en bona part de la societat dels Estats Units. D’aquí que el seu missatge més directe és que cal eixir al carrer, dir, fer, reivindicar i exigir, i millor que siga al carrer que a un plató de televisió.
Un exemple, encara que prenent la frase en sentit contrari el trobem en el programa La Tuerka, tan identificat amb el líder de Podem Pablo Iglesias. Un programa televisiu que es va crear en 2010 per gent amb inquietuds vinculades a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid i que el seu lema és la revolució sí serà televisada.
Heron ens llegava una frase universal, fins i tot per ser canviada i interpretada, però per damunt de tot ens va llegar que la revolució és una altra cosa a la lluita en la qual no sempre guanya Goliat, que en la revolució no cal afusellar-se els uns als altres per a beneplàcit de fer mal. El Partit Popular ha afusellat dialècticament a tot el que es mou i ha fet un manament de la consigna: “estàs amb mi o estàs contra mi.”
Al País Valencià la revolució és ara l ‘oportunitat per a David, per a recuperar les institucions per a les persones, per omplir les institucions d’honradesa i de sentit comú. La revolució és ara la defensa dels serveis públics, del patrimoni públic i de la democràcia que en aquests vint anys ha dilapidat Goliat. Això pot ocórrer, ha d’ocórrer, necessitem que ocórrega però com va dir Heron si succeeix, no serà televisat.
Sense saber-ho va vaticinar el futur. Heron moria el maig de 2011 víctima de la sida i el 29 de novembre de 2013 la Radiotelevisió pública valenciana moria víctima d’un president incompetent del Partit Popular, d’un president d’un govern mentider, balafiador, mediocre i corrupte.
Un president de nom Alberto Fabra que desborda ignorància. Perquè cal recordar-li que junt amb Grècia som l’únic cas en la història de les democràcies europees en el qual un servei de radiodifusió pública ha estat clausurat. Cal recordar-li que els valencians som els únics europeus amb llengua pròpia i l’única comunitat bilingüe de l’Estat que no té mitjans de comunicació públics en la seua llengua. I que a més som també els únics europeus que estem pagant a preu d’or per un servei que no tenim.
La revolució al País Valencià també passa per la refundació d’una RTVV a partir d’un gran pacte polític que integre les principals forces econòmiques, culturals i civils de la societat valenciana. Només un sistema mediàtic públic pot reforçat una democràcia de qualitat, garantint l’ús de la llengua i la diversitat cultural amb criteris educatius, plurals, d’igualtat de gènere i d’un autèntic servei a la ciutadania.
RTVV no pot tornar a ser la sucursal de propaganda del PP ni de cap altre partit, ni molt menys ser una l’agència d’ocupació d’endollats en detriment dels professionals. És prioritària la creació del Consell Audiovisual Valencià, com a eina fonamental de control i com a autoritat independent del poder polític. I des del punt de vista econòmic, és de vital importancia perquè sense una RTVV publica, mai es podrà impulsar la reactivació del sector audiovisual valencià.
En els últims vint-i-cinc anys aquestes són les primeres eleccions autonòmiques sense les càmeres de Canal 9 i els micròfons de Radio Nou. Ara és com fer ciència ficció imaginar com seria aquesta campanya amb una RTVV viva, aquest mitjà que tant hem estimat i que tant hem sofrit.
Crec que no cap molta imaginació per dir que seria alguna cosa així com un omnipresent Fabra i la seua comparsa popular, uns ignorats Ximo Puig, Mònica Oltra i Ignacio Blanco, uns maleïts populistes de Podem i els catalans de Ciutadans, que ara s’anomenen Ciudadanos. I la resta morralla.
Tenim per davant una oportunitat històrica per fer la revolució, per tenir la democràcia i el País que de veritat necessitem i volem. De moment i molt al nostre pesar la cosa no serà gens fàcil i com va dir Gil Scott- Heron, si es fa realitat aquesta revolució no serà televisada.
