Dos segles de publicacions periòdiques en la nostra llengua
L’ús del valencià en la premsa no és un fenomen contemporani que arranca amb l’actual democràcia, l’Estatut d’Autonomia de 1982 ni amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Tot el contrari, el valencià, encara que minoritari, apareix a les primeres publicacions periòdiques del segle XIX i va tenir una gran rellevància en alguns gèneres, com la premsa festiva, la local o la satírica.
La premsa satírica es caracteritzava per un to àcid i burlesc, un ús generalitzat del valencià, una gran acceptació per part del públic i una descurança per l’idioma. Era una premsa per a divertir però també per a transmetre una ideologia política, que principalment fou progressista (liberal o republicana, segons l’època) però que també utilitzaren els conservadors i carlins posteriorment. Una de les primeres publicacions periòdiques en valencià del segle XIX és El Mole, una revista satírica d’ideologia liberal avançada que aparegué en diverses etapes entre el 1837 i el 1870 per denúncies i suspensions governatives o eclesiàstiques. Els seus responsables foren Josep Maria Bonilla (director) i Josep Bernat i Baldoví i va arribar a tenir 3.000 subscriptors. Altres periòdics successors d’El Mole van ser La Donsayna (1844), El Tabalet (1847) i El Sueco (majoritàriament en castellà), tots tres publicats per Baldoví; El Saltamartí (conservador), El Tio Nelo, L’Ametralladora Carlista (1871), El Pare Mulet, El Palleter (nascut el 1884, d’ideologia carlina, arribà a una tirada de 50.000 exemplars), La Traca (1884), La Fam (1889), La Moma (1885), El Tio Garrote (1885), El Borinot (1889, Alzira), La Degolla (1890), El Espolsaor (1890), etc.
Aquest model de publicació reflectia una visió diglòssica del valencià (Casanova i Laguna, 1991: 289), en la mateixa línia de la tradició sainetera i la literatura de canya i cordell, sense cap voluntat restauradora. El seu model de llengua era l’anomenat valencià que ara es parla que, enfront dels partidaris del valencià acadèmic pouat de la tradició literària, defugia de la necessitat d’una llengua literària comuna allunyada de la realitat i «preferia acceptar interferències lingüístiques i les solucions gràfiques del castellà» (Ferrando i Nicolàs, 1993: 158). En realitat, la tria de la llengua venia motivada per una finalitat política (connectar amb el públic i fer arribar millor el missatge), humorística i literària (poesia jocfloralesca o sobre temes locals). En aquest sentit Lluís Aracil (1968) afirma que «la llengua és un dels signes més evidents de classe en la València del XIX i, per tant, el fet d’emprar absolutament el castellà hagués suposat un distanciament de les classes baixes, que pretenien guanyar-se per a fins polítics». Per la seua banda, Laguna (2001: 137) descriu aquesta premsa del XIX de la següent manera:
«Apareix així una nova característica del periodisme escrit en valencià, inici d’una tradició futura, que identificarà valencianisme periodístic amb divertiment, alienació i xovinisme. Amb divertiment perquè els sainets, els versos i les descripcions festives de la vida pública omplin la major part de pàgines del periòdic; amb alienació, perquè en tot moment les qüestions polítiques són plantejades com a coses de cuatro entendidos; i amb xovinisme perquè apareix un missatge constant: que la felicitat residia en el fet geogràfic».
A banda d’aquest gènere, en el segle XIX a penes hi ha publicacions periòdiques en valencià: La Reforma Social “periòdic bilingüe col·lectivista i anticlerical”, dirigida per Joan Baptista Carles i El Chornaler, òrgan de la Societat d’Obrers de Vila inscrita en la Primera Internacional.
Aquesta premsa satírica en valencià, menyspreada pels intel·lectuals, que distreia, informava, criticava i denunciava, continuarà encara amb vigor en el primer terç del segle XX amb unes característiques molt semblants. Proliferen així nous periòdics de diferent ideologia, com el literari La Degolla (reeditat el 1901), el republicà La Senserrá (1904), els de temàtica fallera com Anfora Historica (1901) o El País de la Fam (1904); i continuen altres com el carlí El Palleter. Però sens dubte, la sensació va ser la reedició el 1912, després de diversos intents, de La Traca per part de Vicent M. Carceller, que va ser supés pel govern el 1924 i va donar lloc a La Sombra. Aquest va patir la mateixa sort i va originar La Chala el 1926. Però La Traca va tornar el 1930 per a convertir-se en, segons Laguna (1990: 294) la primera i única publicació de masses del periodisme valencià (molt per davant d‘El Diario de Valencia, Las Provincias, El Mercantil Valenciano o El Pueblo), amb una tirada setmanal de 500.000 exemplars per a tot Espanya (dels quals 70.000 destinats a Barcelona) i una traducció al castellà. La Traca era bilingüe, antimonàrquic, anticlerical i molt visual amb fotografies i moltes il·lustracions, bona part d’elles de contingut eròtic.
A Alacant també va triomfar la premsa satírica amb El Cullerot Alicantí (1900-1911), El Cacahuero (1898-1913) i la popular revista progressista El Tio Cuc, publicada en dues èpoques (1914-1918 i 1923-1936).
La premsa valencianista
El Catàleg de l’Exposició Premsa Valenciana del Segle XX (Pérez Moragon 1982) recull 150 publicacions en valencià entre el 1900 i el 1939. És en aquesta època, principis del segle XX, quan un nou tipus de premsa en valencià veu la llum, la premsa valencianista, atiada per un regionalisme naixent i burgés apadrinat per la societat «literària, patriòtica i política» València Nova, fundada el 1904. Així doncs, el 1906 apareixia el butlletí Valencia Nova, un any després Lo Crit de la Pàtria i el 1908 Renaiximient i Terra Valenciana, tots ells compromesos amb la cultura i la llengua dels valencians i a favor de l’autonomia.
En la dècada següent la tendència continuarà, amb publicacions com la revista mensual de la Societat de Amadors de les Glories Valencianes (1911) i El Cuento del Dumenche (1914), de caire literari; El Crit Valensià (1912) i El Crit de la Muntanya (1922), de temes agrícoles; Joventut Valencianista (1913), Valencia (1913) i Patria Nova (1915), les tres nacionalistes; El Micalet (1913) i La Barraca (1913), de caràcter regionalista moderat; així com col·laboracions en valencià a les pàgines de La Correspondencia de Valencia.
Sobre aquest nou model de premsa Pérez Moragon (1982: 8) afirma que:
«Els periòdics valencianistes, tots ells ben modestos i generalment d’una durada curta, no podien escapar a la confusa efervescència que, com és natural, acompanyà el naixement del valencianisme polític. Qüestions de terminologia, d’ortografia, de filiació lingüística del valencià, límits de les aspiracions polítiques –regionalisme, nacionalisme- creació i desaparició d’entitats, problemes econòmics, necessitat de trobar un públic específic o, millor, de trencar les barreres imposades al valencianisme entre ell i la seua clientela natural…»
Durant la dictadura de Primo de Rivera cal destacar la revista cultural Cultura Valenciana (1926), la revista Germania (1925) i «la millor revista literària feta al País Valencià» (Pérez Moragon, 1982: 11): Taula de Lletres Valencianes (1927), que al llarg dels seus 38 números va comptar amb les col·laboracions de Carles Salvador, Artur Perucho, Miquel i Enric Duran i Maximilià Thous, entre d’altres, sota la direcció d’Enric Navarro Borràs, Adolf Pizcueta i Francesc Almela i Vives.
Amb la caiguda de Primo de Rivera les reivindicacions autonomistes i nacionalistes guanyaren força i van rebre el suport de noves publicacions com Acció Valenciana (1930), publicada per l’entitat estudiantil universitària Acció Cultural Valenciana, en la qual van col·laborar joves com Manuel Sanchis Guarner, Francesc Carreres o Emili Gómez dirigits per Felip Mateu i Lluís Querol, successivament. L’altra publicació important valencianista és Avant (1930), òrgan de l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR), dirigida per Pizcueta i en la qual signaven escriptors del nivell de Thous, Salvador, Perucho, Almela i Vives o Durán Tortajada.
En temps de la República les publicacions valencianistes guanyen importància. El Poble Valencià (1931), vinculat ideològicament a la DRV, reclama la necessitat de l’autonomia, mentre que el setmanari El Camí (1932) és el promotor de l’encontre d’intel·lectuals que signaren les Normes de Castelló, una unificació ortogràfica que ja es demanava des de les pàgines de Taula de Lletres Valencianes.
Més d’un segle de premsa en valencià que va ser eliminada de soca-rel per la dictadura franquista, durant la qual, malgrat tot, van sorgir posteriorment algunes publicacions minoritàries en reductes culturals i locals que, precisament, van ser la llavor d’una posterior recuperació en la Transició.
* Text adaptat de l’article publicat al número 6 de la revista Scripta (UV)
Bibliografia
CASANOVA, Emili & LAGUNA, Antonio (1991). «Sentit i transfons dels títols de la premsa en valencià. (1809-1936)». Butlletí de la societat d’Onomàstica, 43, 278-298.
FERRANDO, Antoni & NICOLÀS, Miquel (1993), Panorama d’història de la llengua, València, Tàndem.
LAGUNA, Antonio (1990), Historia del periodismo valenciano. 200 años en primera plana, València, Publicacions de la Generalitat Valenciana.
-(1999), El Pueblo: Historia de un diariorepublicano, 1894-1939, València, Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València.
-(2001), Història de la Comunicació: València, 1790-1898, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, col·l. «Aldea Global», núm. 10.
PÉREZ MORAGÓN, Francesc (1982), Catàleg de l’Exposició Premsa Valenciana del Segle XX, València, Acció Cultural del País Valencià.
