El procés de substitució lingüística, amb tot allò dels Decrets de Nova Planta, establí el castellà com única llengua oficial i de prestigi per a les classes dominants a la societat valenciana. Els nobles terratinents, l’oligarquia agrària i els professionals liberals començaran a emprar-la per ascendir d’escala social, menystenint i arraconant la llengua pròpia. Queda el valencià, doncs, com a llengua d’ús entre les classes populars del País, que la conservaran com a pròpia malgrat no comptar amb cap tipus de suport institucional.
Però va ser fins l’arribada del segle XIX que trobem les primeres publicacions periòdiques escrites amb la llengua dels valencians. Durant aquesta època, el País Valencià comença un període de recuperació lingüística amb la premsa satírica, un model de publicació que superà la censura. Algunes de les publicacions més destacades durant aquests anys foren El Mole (València, 1837-1870), La Donsayna (València, 1844-1845), El Cullerot (Alacant, 1884-1890) i El Frare (Castelló, 1894-1895). Aquests escrits, utilitzaven un llenguatge força dialectalitzant i amb una ortografia acastellanada. Amb tirada mensual, gaudien de nombrosos lectors que buscava distreure’s en cap de setmana.
Amb el primer valencianisme polític i la fundació de València Nova (1904) -la primera formació política valencianista-, les publicacions en valencià comencen a adquirir un component nacionalista, de caràcter embrionari. La Joventut Valencianista (1908) i la Joventut Nacionalista Republicana (1915) de Maximilià Thous i Miquel Duran, donaran contingut social i polític i a les reivindicacions nacionals, amb noves publicacions escrites que ajudaran a difondre idees valencianistes: El Poble Valencià, Lo Crit de la Pàtria, Renaiximent… En aquesta època ja s’observa un interès per estudiar la llengua i amb clara voluntat de construcció popular.
Els joves valencianistes republicans, amb la Taula de Lletres Valencianes (1927) i l’Estel (1928), protagonitzaren una gran embranzida cívica per la recuperació literària malgrat l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Avant (1930) seria el setmanari de referència en la caiguda del règim, dirigida per l’Agrupació Valencianista Republicana. L’acord ortogràfic de les Normes, possibilità l’explosió del moviment valencianista durant l’etapa republicana. Junt a Avant, El Camí (València, 1932-1934) i Esquerra (Castelló, 1934) foren altaveu de les reivindicacions valencianistes en període intens d’efervescència dels moviments antimonàrquics. En aquestes publicacions podien observar-se crides per l’Estatut d’autonomia i proclames d’actitud nacionalista, emmirallades en molts casos en el cas català.
Malauradament, el colp d’Estat del 36 i el franquisme deixaren un panorama desolador per a tota expressió valencianista que es trobava en plena efervescència. És des de l’exili on alguns valencianistes construeixen una xarxa de cooperació amb els casals valencians i amb publicacions com Mediterrani i Terra Valenciana. La resistència cultural a casa nostra estarà marcada per les tertúlies de Xavier Casp i Miquel Adlert i el naixement de l’Editorial Torre (1943), on començaran a escriure els mestres Fuster i Estellés.
I fins ací tot (torna) a semblar de color de rosa. Però no oblidem que aquestes iniciatives tenien un públic més aviat reduït i, sobretot, tot en contra. Res de Las Provincias. Tot en contra. Avui dia, que tot sembla més fàcil per difondre continguts, idees i expressions en la nostra llengua, no hem d’oblidar-nos-en d’aquells primers moviments que, amb el propòsit de reviscolar el valencià, s’hi deixaren la pell per traslladar-nos un llegat. Un llegat que cal reivindicar i posar en valor. Ja poden remugar des de la caverna, que tenim arrel, llavor i fruit i estem per a estona.
