Ara bé, triomfalismes injustificats dels seus patrocinadors a banda, la política lingüística universitària no constitueix tampoc cap exemple a seguir. En primer lloc perquè, en oberta contradicció amb el multilingüisme autocentrat que proclama, dispensa del compliment del requisit lingüístic previst pel seu Pla d’Increment de la Docència en Valencià (PIDV) a les persones acreditades per a l’accés als cossos de professor titular i de catedràtic amb anterioritat al 26 de juny de 2012. I pel que fa als acreditats entre el 26 de juny de 2012 i el 26 de juny de 2015, estableix que el coneixement del valencià en el nivell C1 els podrà ser reconegut en una àmplia gamma de casos sense la certificació oficial corresponent, sempre i quan l’interessat hi aporte «certificació d’haver impartit docència en valencià d’un mínim de 700 hores acumulades al llarg de la carrera docent.» La perversió del procediment no té a veure tant amb la quantitat major o menor de professors afectats per la mesura com en el fet de concedir-los sense més ni més el requisit lingüístic, sense comprovar si són competents de debò i si els materials, la fraseologia i els resultats de la docència faciliten l’extensió de l’ús del valencià en les seues respectives matèries.
En segon lloc, cal deixar meridianament clar que la promoció del multilingüisme duta a terme per la Universitat de València en l’esfera de les seues competències té tan poc a veure amb les exigències que planteja una política lingüística amb abast de país com les necessitats d’una puça i un elefant. En un cas estem parlant de la gestió d’un servei que la institució universitària ofereix als seus usuaris; en l’altre, de la presa de decisions adreçades a la construcció d’una societat idiomàticament més justa i capaç. És clar que sempre es pot fer creure a la gent que tot es redueix a un mer problema de gestió de l’statu quo, cosa que en la pràctica equival a avalar per omissió la continuïtat del procés de substitució lingüística en curs, que desembocarà tard o d’hora en la desaparició del valencià. Ara bé, tan bon punt deixem de fer malabarismes amb la realitat salta a la vista que fer política en aquest terreny des d’una perspectiva d’esquerres equival per força a adoptar una postura transformadora de la societat, susceptible de contribuir a la redistribució del poder lingüístic. I això en els països democràtics es du a terme sobretot a través d’un conjunt ampli i diversificat de mesures de discriminació compensatòria, adreçades a promoure l’equiparació de les competències dels col·lectius afectats per alguna mena de deprivació lingüística, tant se val si aquesta deriva de privilegis caducs, de la discriminació idiomàtica o de la marginalitat econòmica.
Tot plegat reclama el disseny d’una planificació estratègica de les actuacions que tinga en compte no sols la disponibilitat de recursos i la seua aplicació gradual, sinó també un ordre clar de prioritats, establert en funció de la urgència social de les situacions que es pretenen corregir. No s’hi val a dir, doncs, tal com manifestava Trenzano en unes declaracions a La Veu del PV, que «pot ser que no estiguem d’acord en l’ordre de les actuacions però l’important és que tot estiga en l’agenda». Res de més fals: en l’agenda dels bons propòsits pot cabre qualsevol assumpte, però el millor indici de les metes que una política aspira a assolir es posa de manifest, precisament, en l’ordre de les actuacions. I no hi ha dubte que les primeres actuacions promogudes per la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme resulten extraordinàriament reveladores del tarannà exhibit pels dirigents del nou govern en aquesta matèria. Per a aquells que no n’estiguen assabentats, aclariré que em referisc a la mena de convocatòries que han tingut lloc «a l’ombra de l’Arbre de les Llengües», instal·lat al Centre del Carme de València, en el marc de la Primavera Educativa que ha celebrat enguany el govern valencià: la Fira de les Llengües, el I Seminari de direccions generals de Política Lingüística de l’Estat espanyol o el congrés L’aposta pel multilingüisme. 15 anys de Marc Europeu Comú de Referència i el Portfolio Europeu de les Llengües, venut a la parròquia amb l’argument pedestre que «els valencians havíem quedat al marge dels fonaments sociolingüístics i pedagògics així com dels plantejaments comunicatius per a l’aprenentatge dels idiomes del Consell d’Europa» (Rubén Trenzano).
No cal ser cap prodigi de sagacitat per a copsar que el denominador comú de totes aquestes activitats radica en el seu caràcter demoburocratitzador i propagandístic. D’una banda, les qualifique de demoburocratitzadores perquè fomenten entre els afectats un miratge de «participació», sense qüestionar en cap moment el dirigisme institucional ni la legitimitat del context eminentment jeràrquic en què aquesta es produeix; de l’altra, les considere propagandístiques tot just en la mesura en què no responen a cap voluntat de traduir-les en actes polítics, capaços d’incidir en la transformació de l’estat de coses existent. No debades, «aquest és el país de la més perversa política lingüística, aquell que fa lleis i paga professors perquè normalitzen una llengua minoritzada i, mentrestant, insisteix en la política minoritzadora» (Tomàs Llopis, Contra les aules, 3i4, 2016). Aquest discurs fa servir uns mecanismes molt peculiars per a motivar l’audiència: «Volem encetar amb totes i tots vosaltres una política lingüística nova i multilingüe, reivindicativa i sensible, que sàpia integrar i respectar per a poder créixer com cal, sense entrebancs. Per aconseguir aquest objectiu necessitem que ens ajudeu a generar i difondre actituds lingüístiques positives que tornen a posar en valor la sort que tenim de pertànyer a una comunitat lingüística amb dues llengües oficials» (Rubén Trenzano). Com en els millors moments de la gestió del PP, s’hi recorre sense embuts a la mitificació del bilingüisme, però ara la nota distintiva radica en l’èmfasi que es diposita en la promoció (i instrumentalització) de les reunions d’últims mohicans —el que a mi m’agrada anomenar cultura de l’aplec— com a mètode gregari per a la captació d’adhesions unànimes i coartada per a la difusió sistemàtica de responsabilitats. El resultat és el que calia esperar: no una revolució, ni tan sols una reforma, sinó un mer rebombori.
Potser el lector ja ha percebut que parlem d’un discurs que, en sintonia amb la seua procedència institucional, es manifesta en públic revestit d’un voluntarisme pedagògic, més que no polític. Podríem dir que fer política —i ací entraria en joc el rebregat tabú de la politització de la llengua— és el que hom tracta d’evitar a totes passades. Però l’acatament d’aquest tabú no surt mai de franc, perquè, davant la impossibilitat de dur a terme actuacions d’autèntic abast social, les competències de la política lingüística es veuen condemnades a empantanegar-se en un revisionisme obsessiu dels procediments interns de la burocràcia «normalitzadora», que es resol en actuacions sovint kafkianes. En qualsevol cas, el fet que aquestes situacions en la major part dels casos no arriben a transcendir a l’opinió pública no ens ha de portar a la ingenuïtat de creure que manquen de rellevància. Ben al contrari, poques activitats permeten fer-se una idea tan ajustada del tarannà d’aquells que condueixen la política lingüística, així com del nivell d’inoperància i el malbaratament sense substància de la inversió pública que té lloc en aquesta àrea.
No podem procedir ací a un repàs exhaustiu del desgavell acumulat al llarg de l’any i escaig de «gestió» dels seus actuals responsables. Tot i això, cal destacar actuacions tan polèmiques com ara els canvis esdevinguts en l’organigrama de la mateixa Direcció General de Política Lingüística, on s’ha creat una subdirecció nova de trinca, sense competències gaire definides, càrrec que ha recaigut en Nathalie Torres, expresidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe, think tank vinculat al Bloc Nacionalista Valencià. Per no parlar de la pretensió que els traductors de la conselleria facen cada vegada menys traduccions i es reciclen en acompanyants lingüístics, una mena d’àngels de la guarda burocràtics que haurien d’anar com mosques colloneres darrere dels funcionaris per a animar-los a redactar la documentació en valencià. I la feina que aquests traductors feien qui la farà?, es demanarà potser el lector incaut. La resposta és òbvia: sempre queda el recurs d’externalitzar-la i encomanar-la a empreses ideològicament afins.
Les coses no milloren gaire quan donem una ullada als projectes de promoció social de la llengua. D’entrada, la iniciativa parlamentària presentada el passat juliol a les Corts pel diputat de Compromís Josep Nadal per a instar el Consell a la creació d’una Oficina de Drets Lingüístics (ODL) que garantisca l’exercici sense discriminacions dels drets lingüístics de les persones, em sembla una mesura del tot encertada, però que només esdevindrà efectiva si s’hi implica l’executiu en ple, transcendeix al terreny legislatiu i no queda circumscrita a la Conselleria d’Educació. Pel que fa a la decisió d’invertir 20 milions d’euros entre 2016 i 2020 perquè els mitjans de comunicació privats desenvolupen projectes en valencià, sembla una altra mesura ben encaminada, sempre i quan aquestes quantitats no es destinen finalment a subvencionar la mera traducció automàtica de les edicions castellanes d’aquests mitjans, tal com ocorre a hores d’ara amb la vergonyosa versió valenciana del diari Levante. En relació amb això cal consignar també que el director general de l’àrea va anunciar ja fa temps la seua intenció de crear un segell de qualitat lingüística, l’objectiu del qual consistirà en el reconeixement de les activitats dutes a terme per entitats alienes a l’administració pública en favor de la promoció del multilingüisme. La seua concessió, previsiblement subjecta a un alt grau de discrecionalitat, servirà com a mecanisme per a encarrilar les subvencions oficials a les entitats guardonades —tant se val si es tracta de l’editorial Bromera i la seua Fundació per al Foment de la Lectura com de Lo Rat Penat. Les conseqüències perverses d’aquest procediment són fàcils de preveure, tal com es pot apreciar amb un senzill exemple: la Universidad Católica de Valencia «San Vicente Mártir» ofereix un Itinerari de capacitació de Valencià i, en conseqüència, no tindrà cap problema a l’hora d’obtenir el segell de qualitat lingüística; però, com que aquesta entitat privada funciona d’acord amb el principi que qui paga mana i que el client sempre té raó, el resultat esperable no pot ser altre que la devaluació dels títols, part dels quals aniran a parar a mans de persones poc formades.
La llista d’actuacions sense solta ni volta en els més diversos àmbits podria allargar-se fàcilment, però no vull fatigar més el lector. A tall de cloenda hi afegiré tan sols que, atesa l’índole diguem-ne «tècnica» de les matèries que constitueixen el camp d’actuació de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, cal esperar que les crítiques vinguen dels professionals en el terreny de la sociologia del llenguatge, que són els més qualificats, en teoria, per a opinar-hi. Tanmateix, tret d’alguna excepció escadussera, com aquests articles, hi ha motius de sobres per a creure que aquestes crítiques no es produiran, perquè els responsables de l’àrea, amb bon ull estratègic, tenen bona cura de «seduir» els especialistes del ram amb l’esquer de futurs projectes institucionals de col·laboració. En un moment en què la investigació empírica passa per enormes dificultats de finançament a causa dels retalls pressupostaris, aquests cants de sirena institucionals —em pregunte— no equivalen a una invitació tàcita a l’omertà a canvi de subvencions al treball de camp?
Tot sembla apuntar que la línia d’actuació que acabem d’examinar de manera sumària es troba només al començament. Una línia d’actuació, val a dir, que no és ni tan sols original, perquè el placebo de política lingüística «a la valenciana» que ens volen encolomar s’assembla massa a les polítiques lingüístiques «a la gallega» que el govern de la comunitat autònoma de Galícia va posar en marxa fa dècades, amb un extraordinari èxit fins ara mateix pel que fa al progrés en el seu territori de la substitució lingüística del galaicoportuguès pel castellà. El més greu del cas és que, ara com ara, això és tot el que té previst oferir-nos un govern que presumeix de «rescatar persones», però que a l’hora de la veritat ens tracta com si els valencianoparlants no ho fórem.
Podeu llegir la primera part d’aquest article de Josep Conill, clicant sobre l’enllaç: “La ‘política lingüística’ del govern valencià: crònica d’un desgavell (I)“.
