Però no seria just imputar tota la responsabilitat d’aquesta situació al conseller Marzà. El govern actual de la Generalitat és el que hi ha, i l’acció del seu departament s’insereix en un marc general caracteritzat per les indecisions i les ambigüitats, producte en gran part dels equilibris a què obliga la composició d’un gabinet de coalició PSOE-Compromís, que, a més, necessita el suport parlamentari d’una tercera força política (Podem). Val a dir que tot plegat no és casual, perquè la referència escandalosament evasiva de l’Acord del Botànic a la problemàtica lingüística valenciana no augurava ja res de bo, ans evidenciava les profundes contradiccions dels signataris al voltant d’aquest assumpte, que oscil·len entre la desorientació d’amplis sectors de Compromís i les actituds abúliques o reticents del PSOE i Podem.
Per acció o per omissió, aquestes contradiccions han aflorat de manera reiterada en el dia a dia de l’actuació del govern. D’entrada, el primer mandatari del govern valencià, en una entrevista a «El matí de Catalunya Ràdio», es mostrava fa molt poc temps satisfet amb la situació actual de la llengua al País Valencià, que, segons ell, es troba «en un procés de normalització molt elevat.» Aquestes mostres d’optimisme desvergonyit per a consum dels nostres veïns del nord contrasten no sols amb les dades disponibles sobre la vitalitat de l’ús del valencià, sinó amb els cautelosos pronunciaments que ara i ací suscita una pedra de toc fonamental a l’hora d’avaluar l’orientació real de la política lingüística de l’executiu valencià, com és l’exigència de la competència en valencià als funcionaris, que el seu homòleg balear ha resolt amb una eficàcia i una celeritat exemplars. Simptomàticament, en declaracions anteriors al diari Levante, el mateix Ximo Puig es mostrava a favor d’aquesta mesura, però sense incomodar els funcionaris (on s’és vist que la garantia dels drets de la ciutadania depenga de la voluntat dels servidors públics?). D’altra banda, la vicepresidenta, Mónica Oltra, advocada universal dels desafavorits, d’ençà que va arribar al càrrec no diu ni piu sobre res que tinga a veure amb el valencià, conscient com és que aquesta qüestió podria restar-li simpaties en la carrera cap a la presidència de la Generalitat o en la projecció de la seua figura en l’àmbit de la política espanyola. Al seu torn, el conseller Marzà s’omple la boca de promeses que no sap si podrà complir a causa de la falta de suport i —en complicitat amb certs quadres procedents d’Escola Valenciana— es dedica a vendre la bondat d’un model educatiu multilingüe de presumpta inspiració nòrdica amb l’entusiasme d’un representant d’edredons.
Enfront d’aquesta disparitat de postures, el lector intrigat potser es demanarà en qui pot confiar (si és que pot confiar en algú). Evidentment, jo no sóc qui per a esvair-li els dubtes, l’únic que puc fer ací és proporcionar-li un parell d’indicis indirectes de la irrellevància política que els membres de l’actual administració concedeixen a la nostra qüestió de la llengua. El primer consisteix a comparar l’escassa atenció que suscita aquest assumpte amb el suport unànime que el govern valencià i els grups polítics que el sostenen en les Corts Valencianes dispensen un dia sí i l’altre també a les demandes de millora en matèria de finançament autonòmic que formula en el seu nom el conseller d’Economia i Model Econòmic, Vicent Soler. El segon té a veure amb un detall aparentment insignificant, però molt revelador, i és que, mentre que la referència al «model econòmic» es pot incloure sense problemes en la denominació de la Conselleria d’Economia, a cap dels nostres dirigents no li ha passat ni remotament pel cap la possibilitat d’incloure una referència al «model lingüístic» en la denominació —tan inflada, d’altra banda— de la Conselleria d’Educació. «Model lingüístic», es deu preguntar algú, però es pot saber què és això?
Mentrestant, des de l’Avinguda de Campanar, seu de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, dirigida per Rubén Trenzano, bufen aires carregats de mals auguris. I això que, després de dues dècades de persecució a penes encoberta dels governs del PP, els sectors que es prenen seriosament l’extensió de l’ús del valencià no hi esperaven tampoc canvis radicals d’un dia per l’altre, encara que haurien agraït l’adopció d’alguna mesura que evidenciara el canvi de tarannà de la nova administració. En qualsevol cas, el que ningú no podia preveure ni en els seus pitjors malsons era el comportament erràtic i temorenc desplegat pels responsables d’aquesta àrea, en una clara demostració que van més nus que el rei del conte i que l’existència d’una planificació estratègica destinada a fomentar el valencià i el respecte dels drets dels seus usuaris brilla per la seua absència.
En comptes d’això, tal com hem denunciat reiteradament alguns des de les pàgines d’aquest mitjà, l’actual administració autonòmica fa ostentació d’un neoregionalisme que —amb el pretext de la recuperació de l’orgull valencià malmès a causa de la corrupció política dels governs del PP— atorga patent de progressisme a alguns dels continguts més rancis del regionalismo bien entendido de tota la vida. Ben mirat, aquestes iniciatives, la més popular de les quals ha estat el vídeo de propaganda institucional «Orgull de ser valencians», no passen de ser una rèplica en forma d’innocentada de les reivindicacions dutes a terme en altres contrades pels col·lectius feministes, negres o homosexuals, però ara concebuda per al consum intern dels acòlits d’un valencianisme que, des del punt de vista ideològic, per molt que vulga disfressar-se d’alternativa cívica, a penes ha superat l’estadi de la inanitat folklòrica.
Un valencianisme que, en paraules del politòleg Amadeu Mezquida —una de les eminències grises de Compromís—, a hores d’ara es troba embarcat en la tasca «apassionant» de promoure el comboi com a estratègia per a il·lusionar la gent amb la persecució de metes col·lectives, millorar la seua autoestima identitària i fer-la sentir normal. La filiació del plantejament de Mezquida respon a una combinació maldestra i superficial de les reflexions de George Lakoff sobre la importància dels marcs cognitius en política i de les d’Ernesto Laclau sobre el populisme i l’hegemonia en les democràcies modernes. En sintonia amb aquest plantejament, l’autor vol contraposar a l’estricte paternalisme de l’administració del PP —que definia la «valenciania» de manera forta, a través d’una llei repressiva de senyes d’identitat— una idea dialogant i convivencial de la valencianitat, erigida en espai de llibertat i garant de la diversitat identitària. La seua és una visió de la Comunitat Valenciana tan tòpica i idíl·lica com la que pretén reemplaçar, entesa com una família oberta i generosa, que viu en harmonia i es preocupa i es fa responsable del benestar personal dels membres. Ara bé, sense la presència d’uns valors ferms i ben definits al darrere i d’uns mitjans de comunicació capaços de divulgar-la entre la societat, aquesta concepció del valencianisme no passa de ser una petició de principi, intel·lectualment irrellevant.
En altres paraules: en comptes d’embarcar-se en una transformació en profunditat de la societat valenciana que l’actual govern de la Generalitat no vol ni es troba tampoc, segurament, en condicions de dur a terme— amb la seua política del comboi els dirigents valencianistes tan sols pretenen dur a terme una operació de maquillatge propagandístic. El que se’ns proposa des de Compromís, doncs, és habitar en un miratge de normalitat i adherir-nos a un mil·lenarisme de quincalla que atribueix la inoperància dels governants a la inexistència, ara com ara, d’una majoria suficient. Tot fent de la impotència virtut, els seus ideòlegs volen convèncer els incondicionals que al llarg de la present legislatura cal vendre «alegria», a veure si gràcies a aquesta enganyifa en una legislatura posterior assoleixen una majoria capaç de permetre’ls dur a terme no se sap ben bé quines polítiques. Dic jo que això deu ser la recepta per a curts de gambals del camí cap a l’hegemonia gramsciana. De moment, però, tot plegat constitueix només una mostra dramàtica de pensament il·lusori (en anglès wishful thinking), que posa en relleu la falta de maduresa ideològica d’un valencianisme desbordat per la magnitud de les responsabilitats polítiques a què ha de fer front.
Estic pensant en un valencianisme sense idees ni personal capacitat per a escometre el gran repte que històricament constituïa la seua principal raó de ser: la inversió de la substitució lingüística i la reivindicació dels drets civils idiomàtics dels valencianoparlants. En un valencianisme hipotecat a la fantasia normalitzadora, que perpetua la situació d’anomia sociolingüística que viu el valencià i confon sistemàticament l’elaboració d’una llengua de cultura amb el xovinisme dialectal. En un valencianisme que deixa passar tots els trens, mentre dilapida les seues energies en fútils discussions sobre els balls de cadires promoguts per l’AVL o sobre una «pau lingüística» que s’assembla al part de les muntanyes. En un valencianisme, en fi, que, en comptes de maldar per la promulgació d’una Llei d’Igualtat Lingüística, en l’hora actual xifra les seues esperances de comboi lingüístic en la gestió del multilingüisme, sense adonar-se que amb aquesta fórmula incorre en una repetició paròdica del café para todos (sempre descafeïnat, ai las!) que els conductors de la Transició es van traure de la mànega per a dissoldre les singularitats nacionals en el marasme de l’Estat autonòmic. Com en aquella ocasió històrica, cal preveure que ara tot es resoldrà també en una apologia insubstancial del melting pot per a massatge de la parròquia. Això no obstant, l’advocat del diable no pot combregar amb rodes de molí quadrades i es troba en l’obligació d’assenyalar que en el model americà original les grans víctimes del melting pot van ser els aborígens —per cert, endevineu qui en fa el paper al País Valencià?— i que la renúncia a transformar la nostra qüestió de la llengua en una qüestió d’Estat no implica cap renúncia correlativa d’aquest a la política d’eliminació de la diversitat lingüística interna, que manté impertèrrit des de fa tres-cents anys per damunt dels canvis de règim i d’ideologia.
Però no vull aigualir la festa a ningú. Sembla que el que ara toca, segons Amadeu Mezquida e tutti quanti, és ser normals i que els valencians ens puguem sentir tan còmodes amb la nostra manera de ser com els anglesos, els romanesos o els gallecs (?). No sé què entendrà aquesta gent per «normalitat», però jo diria que, ara com ara, l’únic model de normalitat que se’ns ofereix als valencians és, precisament, «a la gallega», sense cap altra alternativa. Però no siguem radicals: sempre ens quedarà la possibilitat de substituir-hi els gaiteiros i les munheiras per dolçainers i muixerangues! Potser així els anys d’espera fins que el PP retorne al govern de la Generalitat i restablisca l’ordre «natural» de les coses se’ns faran a tots més entretinguts!
