Punt de fuga i circular arrel
Si haguera de descriure la poesia de Vicent Alonso i comparar-la amb una flor o planta, seria orquídia, rosa, xiprer, pi, romer, farigola o espígol −planta herbàcia perenne−, i si haguera d’ésser llum, seria llum d’hivern, crua i humida que ordena i deposa cada cosa al seu lloc, i s’hi fixa, alimenta, assaona el nítid contorn i el batec de les coses senzilles i amb solatge, arrelades, però sedentàries ‘niponament’ parlant –essència d’identitat de valors d’ombres i llums, de riquesa i pèrdua− per conservar la identitat, síntesi neta amb una història i contorn que pren cos i grava el silenci amb personalitat cada cop més feta i humanitzada, allunyant-se sense desintegrar-se del passat, a totes hores actual, sense espai per a còpies, original i elegant, arrelada, amb amor d’alè, una marca que no podem confondre, amb ressons m’atreviria a dir, vinyolians, i d’altres, com entrar a la petita casa d’un mateix i ressonar com cisternes buides, com tres càntirs –títol d’un poema, de En l’aspre vent del nou món– que ressonen còmplices quan els mires i buits donen de beure a qui té set, la set de la memòria. El crepitar a degoteig i indeleble del fòssil del record en l’iris profund del buit de la paraula, del batec-crit, de l’òrbita i de la sènia del cercle, del nervi de la línia discontínua, neguitosa i transparent: l’ésser d’allò que no es veu, l’invisible, el misteri de la vida mateixa com una música encara per escriure i malgrat tot una música clàssica, amb gravetat i de pluja, indefugible fins el darrer llamp, l’eco de la consciència o la signatura de la fi, la pregunta sense resposta, ofici i intuïció.
I entrar, captar el seu ritme demana un cert silenci, submergir-se en el Silenci mateix, amb majúscules i pells múltiples, capes, un tema que abasta la mirada de la seua poètica i de l’obra en general, translúcida, gens opaca, ben sòlida i eclèctica en Trajecte Circular assajant-se −com el seu estimat Montaigne a qui magistralment ha traduït, i explicat− i qui diu sempre, però com a gimnàstica de manteniment, del sentit de la recerca, del més enllà del mirall, arrapant-se amb tarannà escèptic a l’inefable, amb ironia quan cal i modesta, afilada, per pensar-hi, modest però inconformista, dòcil però sever, oxigenat, a allò transcendent i inaudible, cap a una direcció única. El silenci en la mirada que ens guia per refugiar les preguntes que brollen d’un saber robust, ben fonamentat i flexible, el de la literatura universal i de l’art en general, de la filosofia clàssica i moderna, de l’estètica, com de la música, dels petits plaers mundans i fidels, gestos corrosius i amables circulars i improvisats del temps que gesta cadascun del seus versos dels quals mai cap no és sobrer, perquè sempre enllaça i acobla el sentit del tot, de la resposta d’un passat i del seu perquè, del demà incert malgrat la sòlida experiència, actualitzada fins la darrera llum. Humil i fidel a les petites coses i a la calma, hedonista també, en la filosofia del dia a dia, suggerir i retratar quan l’emoció penetra alfabets i llenguatges, fins i tot indesxifrables, gestos espontanis i maldestres, com dir-los? l’esdevenir cada dia i el retorn, posar nom al sospir, i posar-se’l, però amb : Quina paraula?
El pèndol d’or del rellotge de casa de la família i «el temps, aquest corc que se’ns menja la fusta» el títol d’un poema, i, d’altra banda, els versos d’un altre poema, categories i motius que vibren en la seua poesia, instants eterns perquè el temps passa, selecciona, retorna els records que ens pesen, cartílags dels sis elements, de la fusta que alimenta la flama, del gris que hi predomina en la veu que parla, el jo poètic, i, ja no sabem si el corc som nosaltres o l’olor a pinassa cremada, ni si l’arbre del pati de l’escola era un vaixell de pirates o si el buit és el sedàs que regenera i destria el gra i la cendra. Renàixer. L’obra de Vicent Alonso és rica i amb cada llibre nou més agressiva i calma alhora, perquè domina forma i contingut, l’avenir del que gesta, poesia escèptica i de l’experiència, si als inicis en Ritme de clepsidra i en Cercles de la mirada les preguntes eren versos i les imatges gairebé s’apropaven al haiku i a la tanca, més tard han adquirit un altre cos i forma, però també contingut sense trair l’essència inicial com en la prosa poètica d’un dels seus millors libres Del clam del Jasó. I ara, retornen els assaigs, Sobre una neu invisble, Les Notes de Dietari de 2003 a 2005 en PUV publicacions de la universitat de València 2015, que han vist la llum estos dies, i que no ens deixarà indiferent perquè el públic que el llig, el lector o la lectora que l’ha descobert, no pot deixar de llegir-lo, descobrir-lo, és una sort de l’atzar, i és per això que sempre ha de retornar-hi, perquè dóna pau i saviesa, sensació d’estat de solitud reparadora llegir-lo, com després de la pluja, lucidesa i afany de saber, aprendre a escriure millor o a llegir a fons, i, atentament, fins i tot treballar la placidesa en estat zen, i la sang freda, reconeixent la bellesa en la llum més grisa, en la fusta cremada i en el grotesc, potser per influències de Francis Bacon, Walter Benjamin, Jose Ángel Valente, Philippe Jacottet, Charles Baudelaire, Maria Mercè Marçal, Elisabeth Bishop, entre d’altres. Malgrat el posat de l’escriptor de què parlem, perquè també tot s’ha de dir, o no, però causa respecte, llegir els versos, les traduccions, els articles, i el ritme i el llenguatge d’aquest gran poeta ens fa més humils i profundes, més exigents i gaudim com la primera vegada sempre descobrint altres latituds, com una erosió que cala la pell i regenera. Llegir un dels millors escriptors en llengua catalana, el meu mestre, i un dels poetes de capçalera, hi és indiscutiblement fer-ne sempre una bona tria perquè amb ell he après el meu inici en aquest camí de la poesia, com sempre Vicent Alonso em deia “s’ha de saber ballar amb cadenes”:
«Totes les soledats il·luminen i l’obert exigeix
els mots que t’armen contra els dies»
els mots que t’armen contra els dies»
«Si ja no bat la mar el silenci dels dies,
on deixarem els mots? en quins ulls la mirada»
on deixarem els mots? en quins ulls la mirada»
