‘La nació necessària’ de Joan Vergés Gifra

Em vaig topar amb el llibre de Joan Vergés Gifra ‘La nació necessària’, premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, a la darrera revista ‘L’Espill’, número 47, tardor 2014, a la secció de llibres; el recomanava l’amic meu, Antoni Defez, a la vegada company seu al departament de filosofia a la Universitat de Girona. No ho vaig dubtar. Perquè no es tracta d’un assaig de filosofia política que avalua pros, contres, ‘tempos’ o estratègies concretes per tirar endavant el procés del dret a decidir. Es tracta d’un treball conceptual, teòric, esclaridor, que persegueix escatir quins serien els millors arguments –les millors raons morals, com remarca Vergés- que pot tenir algú a favor del nacionalisme i, en concret, a favor de la independència de Catalunya.

Ho assenyala clarament Joan Vergés a la introducció de ‘La nació necessària’: “l’objectiu general del llibre, com es pot veure, consisteix a treballar una sèrie de conceptes i arguments. Polir-los. I és que, en la lluita per la llibertat que hem emprès, els catalans –per sort!- no tenim tancs, ni avions, ni pistoles. En tenen ells. No tenim tampoc el suport del gran capital. El tenen més aviat ells. És previsible que les potències internacionals que controlen l’ONU no vegin amb bons ulls que un poble petit i tossut com Catalunya provoqui inestabilitat a Europa. Els afavoriran, per tant, a ells. Què tenim, doncs, nosaltres? Tenim sobretot arguments, raons. Les nostres eines són les raons. Són les que ens fan forts i les que ens faran –passi el que passi- invencibles. Ens interessa, per tant, més que mai, tenir-les ben esmolades”.

Com reconeix Vergés a la conclusió, “És un llibre per a partisans. Pretén armar-los de raons, de les millors raons […] La realitat és que els catalans no disposem de gaires més eines que les raons. I afortunadament, més enllà de la força i dels fets consumats, en democràcia, en el món democràtic d’avui, els arguments de caràcter moral tenen alguna incidència en les decisions polítiques […] Les raons morals són la flama de les reivindicacions populars. Són el que manté viu l’esperit d’un poble”. Una defensa de la necessitat de plantar-se -en determinades circumstàncies- per a fer-nos-en dignes.

Hi ha una defensa de tres legitimitats, la de Catalunya com a nació, la de la llengua catalana, en defensa pròpia davant d’un estat que pretén escanyar-la i no reconèixer-la en plenitud, la del dret a l’autodeterminació i el dret a la secessió com un dret democràtic, perquè els membres de les nacions del món tinguin dret a determinar el seu propi futur com a país, preservar-la, fer-la més pròspera i més justa socialment la nació catalana.

I a això s’hi dedica Vergés. Al capítol ‘De la nació’, analitza la noció de nació, des de Rovira i Virgili, passant per Isaiah Berlin, Hobsbawm, Benedict Anderson, Ernest Gellner, Anthony A. Smith, Vicens Vives, etc. fins arribar a Renan i afirmar que una nació és un plebiscit diari, una realitat que els seus membres han de refrendar quotidianament, mitjançant creences compartides, tot i que tinga arrels en el passat. Defensa una concepció intensional de les nacions, realitats modernes, imaginades, però reals i realitats propositives i benèfiques, en tant que permeten que els seus ciutadans puguin construir una identitat personal i col·lectiva, lleialtat, solidaritat, lluita per la justícia i la igualtat. Refuta els pseudo-arguments dels negacionistes i evidència les seues contradiccions. Fa servir els millors arguments de la tradició republicana i liberal, com els de W. Kymlicka, J, Raz, Y. Tamir, Margalit o David Miller que respecta la diversitat i alhora defensa que és moral perseguir fins col·lectius. La legitimitat de Catalunya com a nació al llarg de la història i demostrat com a reivindicació i aspiració saludable, justa i democràtica. La voluntat de ser nació i tenir un estat propi i no aliè i hostil.

A ‘De la llengua’, analitza la política lingüística de Catalunya a la llum de la sentència del TC, del 2010, la legitimitat moral d’una política lingüística com l’existent actualment a Catalunya, que des de l’Estat espanyol es vol estroncar mitjançat l’aplicació de la llei Wert i les imposicions habituals de Madrid; la que hi ha a Catalunya, és una política lingüística que pretén corregir les desigualtats –la injustícia- en què ens trobem els catalanoparlants respecte dels castellanoparlants, desigualtats no sols històriques, quan a la dictadura anterior es volia genocidiar del tot, sinó també desigualtats i injustícies d’una política d’estat que no respecta les minories. La llengua catalana seria doncs, un bé públic -un patrimoni comú- que serveix per cohesionar el poble de Catalunya com a nació, tot i que Vergés deixa de banda, quasi del tot, qualsevol al·lusió a la nació de nacions que formarien els Països Catalans, sense la defensa del qual es produiria una fractura en les fidelitats –republicanes i lingüístiques- que la ciutadania dels països de parla catalana haurien de mantenir per sobreviure i reproduir-se com a poble diferenciat.

Al segon capítol, ‘Sobre la secessió’ l’argument seria el següent: “En tant que nació, encara més en tant que nació maltractada i menystinguda, Catalunya té dret a crear un estat propi si una majoria de catalans així ho desitgen”. Catalunya no té cap altra alternativa que la secessió perquè no hi ha lloc per als catalans fora d’una Catalunya independent, capaç d’oferir als seus ciutadans les garanties de seguretat pròpies d’un estat de dret democràtic, social i respectuós amb la diversitat. La secessió de Catalunya és l’única garantia per als catalans de ser lliures en un sentit republicà de no tenir amo; també per als castellanoparlants de Catalunya, de no tenir un mal finançament i no ser maltractats per un estat espanyol que els deixa de banda en inversions, en infraestructures i en serveis socials.

Al tercer capítol, ‘Sobre la democràcia’, analitza que no hi ha cap vincle necessari entre democràcia i el dret a la independència, perquè nacions independents hi ha d’estats democràtics i de no democràtics. Tanmateix que no hi haja cap vincle necessari no vol dir que no n’hi pugui haver: el concepte de democràcia pot arribar a incloure justament el dret d’uns pobles –Catalunya, País Valencià, les Illes, per exemple- a decidir la seua independència política. Davant d’un estat, com l’espanyol, que nega a la ciutadania catalana els nostres drets, els valors propis de la democràcia -com són la llibertat, la igualtat i la justícia- avalarien el dret del poble català a decidir el seu futur com a nació: amb la secessió hi podrien ser restablerts.

A la conclusió, es recorda que l’any 1995, la Generalitat va atorgar el VII Premi Internacional de Catalunya a Václav Havel, aleshores president de la República Txeca. En el parlament que va acompanyar la recepció del premi, Havel va fer una reflexió -breu, bella i amarga- sobre la relació entre la moral i la política a partir de tres experiències traumàtiques que havia viscut el seu país en els últims cinquanta anys: l’annexió d’una part del territori per part de Hitler el 1938; el colp d’estat dels comunistes el 1948 i, finalment, l’ocupació soviètica del 1968. En tots tres casos, diu Havel, les autoritats –llavors txecoslovaques- van optar per no plantar cara. Davant la possibilitat que hi hagués guerra i, per tant, morts, van preferir claudicar. Això, segons Havel, l’experiència continuada de rendició, va tenir uns efectes nefastos per al país. Va provocar “el traumatisme profund de la societat i, a la llarga, la seua desmoralització”.

Davant les paraules de Havel conclou Joan Vergés al remat: “disposar de bons arguments és disposar de bones eines per aconseguir l’objectiu que anhelem. Però si disposem de bons arguments ‘morals’ aleshores, a més a més de bones eines, també disposarem de l’esperit i la força per fer-nos-en dignes”.

El País Valencià, les Illes i la Catalunya nord o la Franja són territoris catalanoparlants que són deixades de costat, a la tapa del davant del llibre s’explica molt gràficament, un triangle inclou només el Principat de Catalunya, on als Pirineus posa ‘Llengua’, cap al ponent ‘Secessió’ i a la costa del mediterrani, des d’Alcanar fins a Port-Bou, s’escriu ‘Democràcia’ . No obstant, tot i que el País Valencià es deixat de banda -així com els Països Catalans no es tenen com a referència- i no s’inclou la nació dels valencians a un assaig que analitza només els arguments i les raons de la nació catalana circumscrita tan sols al Principat de Catalunya, el País Valencià també ix al llibre en una anècdota sobre les construccions falses sobre la llengua que s’ha procurat en la dictadura franquista i en una ‘democràcia’ que intenta aniquilar la nostra llengua. I sovint s’aconsegueix que arrelen aquests mites i falses informacions d’una part de la població i d’una llengua que ha estat més de 300 anys fora de l’escola.

En aquesta anàlisi dels relats mítics, falsos o embogits perquè hi haja gent que, de vegades, se’ls empassí, abans d’analitzar la política lingüística contra el català, referida només al Principat, sense tenir en compte la política lingüística que es fa al País Valencià i a les Illes, conta Vergés: “A la comarca de la Marina Alta, al País Valencià, hi ha un poble que es diu Poble Nou de Benitatxell. És un poble petit, tothom es coneix. Però darrerament hi ha arribat molta immigració europea –alemanys, anglesos, holandesos. Com que aquesta gent no acaba de conèixer la realitat del país, una vegada, l’associació de pares de l’escola va organitzar una xerrada per explicar-los-la una mica. En aquesta xerrada el president de l’associació va dir que la llengua del país era el valen cià, que és el mateix que el català, que dir ‘valencià’ és dir ‘Català de València’. L’endemà, el president de l’associació, mentre es feia un cafè al bar del poble, va veure que l’avi Paco aturava la ‘mobilette’ davant del local; entrava al bar fet una fúria, bastó en mà; caminava directe cap a ell i li etzibava amb un accent valencià esplèndid: Escolta, Antonio, que siga l’última volta que vas per ahí dient que la gent d’ací parla català. Ací ningú no parla català, val? Jo sempre, tota la meua vida només he parlat… espanyol!”.

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià