No ha mort per causes naturals, ni per cap malaltia, ha deixat d’existir amb només vint anys de vida pública, el Subcomandant Insurgent Marcos “ja no era necessari” com ell mateix va anunciar el passat 25 de maig, en la que va ser la seua última intervenció pública.
La matinada de l’1 de gener de 1994 a l’estat mexicà de Xiapas, indígenes de diverses ètnies prenien el control de 7 municipis i assaltaven posicions militars de l’exèrcit. Amb aquest alçament es va presentar al món l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), el seu portaveu era un mestís encaputxat, amb un radiotransmissor, que fumava en pipa i que es va adreçar a la nació demanant: democràcia, llibertat, terra, salut, educació, justícia i pau. Unes exigències bàsiques però amb un punt utòpic, així ho explicaven: “prendre el poder? No, una cosa un poc més difícil: un món nou.”
Així va nàixer la icona, el personatge i el mite del guerriller que mitjançant la lluita armada reclamava justícia per als oblidats. El govern d’Ernesto Zedillo va revelar la seua vertadera identitat en un intent de desmitificar-lo a ell i a la causa zapatista, Rafael Guillén Vicente, un professor de literatura de la Universitat Autònoma Metropolitana s’amagava darrere de la pipa i la caputxa, però ja era massa tard, i ni tan sols alguns detalls de la seua vida passada com el fet que treballara al Corte Inglés de Barcelona, com ell va confessar, van aconseguir humanitzar-lo.
La figura de Marcos i l’EZLN han acumulat molts fracassos i derrotes en els darrers 10 anys (la polèmica epistolar amb E.T.A. al 2003 per posar un exemple), han quedat en evidència en diverses ocasions, han rebut moltes crítiques i, per moments, el Sup va desenvolupar una personalitat histriònica, grotesca, amb certa addicció al protagonisme. Però sense dubte són molts més els mèrits i les victòries que els hem de reconéixer: la marxa que realitzaren per tot Mèxic i l’entrada triomfal a la plaça del Zócalo de Districte Federal l’11 de març de 2001, acollits i aclamats per milers de persones, va ser un colp dur per al govern de Vicente Fox i una gran victòria per al moviment indígena. Han teixit tota una xarxa de col·lectius i associacions de suport i solidaritat arreu del planeta que ajuden a sostenir l’estat dins l’estat que han construït: amb sistema educatiu i sanitari zapatista, Juntes de Bon Govern, bases de suport, societat civil, cooperatives, col·lectivització dels recursos i de les terres de conreu…
Plaça del Zócalo México D.F. 11 de març del 2001
Amb un comunicat en el seu estil habitual va justificar la seua desaparició pública, rebutjant el culte a l’individualisme i reivindicant la figura del company insurgent Galeano assassinat pels paramilitars el passat 2 de maig, a més afirmava que ja existeix una nova generació zapatista que pot mirar-los als ulls i que demanen pas, no necessiten cap tutela i en canvi aposten per una regeneració en la comandància general, també assumia haver fracassat però que “si ser conseqüent volia dir fracassar, si la incongruència marcava el camí de l’èxit” aleshores ells preferien fracassar.
No deixa de ser simptomàtic que ara, vint anys després, s’apaguen les veus que van nàixer amb l’objectiu de lluitar per un món més just, desapareixen amb la sensació que hui estem molt més lluny d’aquell món i que ni en les pitjors de les hipòtesis es barallava una situació com l’actual.
Aquestes eren algunes paraules del Subcomandant Marcos en la seua última aparició pública: “Contra la mort, la vida. Contra el silenci, exigim la paraula i el respecte. Contra l’oblit, la memòria. Contra la humiliació i el menyspreu, la dignitat. Contra l’opressió, la rebel·lió. Contra l’esclavitud, la llibertat. Contra la imposició, la democràcia. Contra el crim, la justícia.”
Semblen més vigents que mai.
