Al llarg de quaranta anys havien aprés que la por era la seua millor consellera i el silenci el seu millor refugi, i els fets els hi donaven la raó. Gràcies a ells, les coses van seguir al seu lloc i van transcórrer quasi quaranta anys més d’una placidesa raonable. Però aquella etapa ha acabat i ací estem una altra vegada davant la mateixa tessitura. Cíclicament apareixen grans oportunitats històriques per a aquesta massa pusil·lànime i impredictible, i ara se n’acosta una. A l’hora de la veritat, és la majoria mal anomenada silenciosa, aquells que pareix que no existeixen perquè no diuen ni piu, els qui tenen la veu més potent. I mai no diuen el que cal esperar des de la lògica o des de la racionalitat. En ells hi ha una part important d’això que el marxisme va anomenar els factors subjectius de la història, els que cap tipus de determinisme és capaç de preveure amb exactitud, i que són els qui transformen en acció els factors objectius, els qui sí que es poden quantificar, els qui són visibles i tangibles.
La petita burgesia, la classe mitjana està arruïnada una altra volta, aquest és un factor objectiu. Però la situació econòmica no es trasllada de manera automàtica a la consciència política, com es va encarregar de subratllar Wilhem Reich allà pels anys trenta en la seua Psicologia de masses del feixisme. És una ingenuïtat pensar que les masses es mouen mecànicament cap a un costat o cap a un altre en funció de les condicions objectives i creure, per tant, que ara que estan fotudes es deixaran menar cap al seu alliberament. I més ingenu encara creure que s’hi encaminaran totes soles.
La classe dominant té consciència de ser-ho i pensa i actua en conseqüència. Les classes dominades no. La primera ja s’encarrega que no siga així, té molta pràctica a disfressar els seus interessos particulars perquè semble que són l’interés general. «La classe que té a la seua disposició els mitjans per a la producció material disposa amb això, alhora, dels mitjans per a la producció espiritual, la qual cosa fa que se li sotmeten […] les idees dels qui no tenen els mitjans necessaris per produir espiritualment», diuen Marx i Engels en La ideologia alemanya. La majoria resultant de l’exercici d’aquest doble monopoli, sigil·losa més que silenciosa, és essencial per a l’endoestructura del sistema. Els seus integrants han estat sotmesos durant tota la seua vida a un implacable bombardeig ideològic que ha configurat el seu comportament. Aquest consisteix, bàsicament, a esclavitzar-se de manera voluntària a canvi d’unes recompenses humiliants. Apel·lar al seu vot des de certes posicions és apel·lar al sistema perquè atempte contra sí mateix, un contrasentit. Per això certs discursos polítics ad hoc acaben esdevenint un cúmul de disbarats.
Ja podem fitxar centrecampistes, que mentre les regles de joc, el mecanisme que fa funcionar açò, siguen les que són, les coses seran com diga aquest senyor que sura a males penes amb un pneumàtic gastat a tall de collera i tracta de mantindre’s prop de la vora, allí on no cobreix, allí on Déu estreny però no ofega, amb un ull posat en la roba i un pal en la mà per defendre’s si se li acosta un lluç de més d’un pam. Serà el que li passe pels collons a ell i a molts altres com ell, que no es coneixen però es reconeixen, i quan coincideixen formen un bloc compacte, atapeït per la por, un emplastre d’ànimes espantades, fervents practicants del campi qui puga. Serà el que ells creguen que serveix millor per a la salvaguarda dels seus privilegis, qualssevulla que siguen, que, alça Manela, quines coses arriba la gent a considerar un privilegi segons les circumstàncies.
Joan Dolç
